NOVEMBRE, ADÉU

*

Com que avui se’ns mor novembre, exposo aquest crani trobat al bosc dissabte passat.

Vam fer una curta i tardana sortida rovellonera i, com era d’esperar aquest mes de les ànimes, una calavera en pena cridava auxili des de terra. A cert camins que sabem, les ànimes de pedra demanen una atenció que sovint els prestem, i per això ens estan agraïdes. Molses ben esponjoses, sotabosc humit, ombrívol, verd de boix, de teix i d’alzina, de galzeran i grèvol de baies brillants, olorós de fusta molla i cobert de fulles grogues d’auró, moixera i freixe, el bosc es prepara per recloure’s en ell mateix per l’hivern que s’acosta. Dins del bosc no hi fa vent, però sents el mestral a les capçades altes com es bat contra els murs verticals dels Motllats i la Mussara, i com prova d’abatre encara més les masies enrunades. Adéu al fred, dic, tornant cap a casa, on la calavera compartirà el sol de la meva finestra.
*

*

*

Foto dedicada a Jesús Tibau si la creu aprofitable per a les seves Cares del Món.

PIRATES I LLENGÜES

*

El diari Avui de dissabte era una joia. M’explico. Dos indispensables fonaments de la nostra cultura són la Bíblia i la Mitologia. Doncs bé, a la secció “Diàleg”, Joan Francesc Mira, un dels nostres millors escriptors, parlava dels pirates des del marc de la Història i esmentava Homer amb cites de l’Odissea.

Al seu article, el sempre inspirat Jaume Reixach proposava una feliç comparació dels dotze editorials de la concòrdia amb les dotze llegües de foc de Pentecosta, que van permetre a pobles de parla distinta entendre’s uns amb altres en la seva pròpia llengua. Fantàstic.

Tenim una base ferma, bons mestres i moltes coses per aprendre. Però no és sobrer encomanar-se a santa Rita de Càssia, advocada dels impossibles. Primer perquè ens entenguem entre nosaltres mateixos; després perquè el veí ens entengui i, finalment, perquè els pirates (no aquells, sinó els altres) ens tornin el patrimoni.

*

*

Estampa col·lecció O.X.

OSSOS

*

¿ Us heu adonat del que passa amb el vostre cos quan l’esquelet surt a donar un tomb? Els nostres els tenim ben ensinistrats i saben que han de tornar a casa abans que ens despertem, i sense fer soroll amb els ossos.

*

*

*

Dibuix de El Persas per un conte a l'Avui.

VIATGE IMMÒBIL

*

Ahir al vespre, Teresa Costa-Gramunt i jo llegíem poemes i proses al Museu del Tren de Vilanova i la Geltrú. Ens acompanyava el grup musical de l’Escola Freqüències.

Els elements del viatge eren allà, immòbils, reals, disposats a moure’s així que toquessin les 12 de la nit; llavors els engranatges es posarien en marxa, prendria vida el venedor de bitllets a la seva garita, els viatgers s’alçarien dels solemnes bancs de fusta on hi havia gravat el M Z A (Madrid-Zaragoza-Alicante) que tan bé coneixíem, i un renou de veus i màquines torbaria la pau del Museu adormit.

Teresa amb uns magnífics poemes sobre Praga. Jo amb les petites observacions del llibre “Trens”. ¿On, millor que allà, podia ser acollit?

EXERCICIS MENTALS

*

Ampliant el tema d’ahir, proposo altres exercicis per mantenir el cervell ocupat en ocasions de quietud forçosa a causa d’actes socials. Per exemple, comptar les flors, triangles, estrelles, etc. del rosó de la Catedral, des de dins i il·luminat. Comptar els detalls d’ornaments de fusta d’una sala noble decorada. O els forats en una paret de pedra romana, si l’acte és en recinte arqueològic. Porto comptats i recomptats els claus grans de les bigues amples del teatre Metropol: són 240. Ara bé, potser el cas que ha rendit més, i no pas perquè m’avorria sinó tot el contrari, perquè m’estimulava i no em puc estar sense fer res, va ser l’audició de l’Oratori de Nadal, de J. S. Bach, en solemne sessió a la catedral. Vaig escriure al quadern sense parar, febrosament. Fora plovia, era de nit i la bella música em feia moure la mà. El resultat va ser un “Oratori d’Hivern”, del quan us passo un fragment:

***

2. LA MEVA OMBRA

La meva ombra, /
per efecte dels focus, es retalla /
sobre columnes sòlides, altes, gastades a la base /
pel frec de molts de segles: mans i roba. /
Toco la pedra i no és freda; /
l’hivern no arriba mai del tot, aquí, /
casa meva de sempre. /
Aquí em van batejar, en una banyera romana /
amb lleonets als peus, solemne; /
no sé per què, no en parlo, /
i resulta curiós i potser estrany, això, /
perquè m’ha imprès caràcter, i m’ho noto./

No era hivern, era maig, i es preparava guerra: /
va esclatar al juliol, jo encara tendra /
portava l’aigua al front, /
l’aigua del bany romà d’algun magnat. /
**
Ben aviat la guerra va fer de nou la sang a les escales, /
els hiverns van ser durs, molt més que el marbre. /
Però aquí dins, verges i àngels /
no mudaven el gest, indiferents, amb la mirada fixa. /
**
Potser de sempre era glaçada, /
i som nosaltres, ara, /
que provem inútilment d’acolorir /
els ulls brillants de Magdalena, /
del bell Joan Evangelista /
o la pedra vermella del Santíssim, /
clàssica i noble, portada de Vespella. /
**
Ara canten brevíssim un coral que aquí no qualla: /
“Si el món és ple de gebre...” * /
que remou les entranyes /
si és que el fred de l’hivern s’hi aposentava. /
¿Quina premonició, quina intenció, /
Johann Sebastian, van fer que unissis fred i sang, /
Naixement i Passió, en aquests passatges? /
¿Cal dir moltes vegades allò extrem /
perquè els cors sense fons vessin memòria? /
____

* (Weinachtsoratorium, no. 5 )
*

*

*

Façana de la catedral de Tarragona.

DESCOMPOSICIÓ DE LA GENERALITAT

*

Tigreta renal / tigeta arneu / gen titalera / gitaneta lera / tall renegrit / enteli agrat / argent ateli / argentilat / latinegaret / genera-li tat / riet granetal / titalera gen / gen literat / renegat lati / trileta ginera / raret genital / relat genial / gira’l, neteta / targeta lenin / ainet reglat / negre atilat / regirant-te’l / tinent galera / trentena àgil / triangeleta / gelatintera / regirant-te-la / té alegrieta / gelatinar-te / tieta negra / intergaleta / té alegrieta / al·lerginteta / regenitar-la / regala tenint / lenin regaltat / tita general ...

¡Buf...! Que continuï un altre. Aquest, fet a partir d’un cartell de fons, és un dels exercicis aconsellats per realitzar en actes avorridots i pesats. En diré més.

*

Nota: hi pot haver errors, dispensin.

*

*

*

Fallereta plorant la descomposició de la Generalitat. Collage d'O.X.

ELLS TAMBÉ HI EREN...

*

Per aquests nobles i vetustos passadissos han desfilat els esquelets de dos joves, l’un visitant i l’altre enterrat als jardins dels claustre; una nit de concert i pluja es van fer amics, recordant el “Col·loqui sentimental” de Verlaine: confidències d’enamorats a l’ombra lunar del teix. Els ha fet ressuscitar la veu ben dramatitzada i convincent de Dolors Juanpere, a qui es va encarregar la lectura dels meus textos de misteri per a la Ruta Literària.

Jaume Rius, el personatge que habita des de temps immemorial els soterranis de la ciutat Alta, es troba amb Sírius, l’home que mossegava les dones a la catedral, amagat rere les figures. Per això van posar reixes a la notable sepultura del Patriarca-Arquebisbe Joan d’Aragó, mort el 1334 i fill de Jaume II. Descansa en preciosa figura jacent, somriu a l’eternitat que el seu bell rostre contempla, i encomana serenitat a qui el mira. Sírius i Jaume Rius també eren presents a l’evocació de les seves figures, però no es van deixar veure.

*

*

*

Fotos V. Roca

MATINAL

*

A mig matí baixo fins a l’escala Reial, amb força calor. M’assec al costat del canó que apunta al pont de mercaderies i contemplo la proa del Polarissym, de Georgetown, vermell. Penso quan de noia anava amb la capsa de pintar al moll i intentava captar a l’oli els colors que l’aigua feia brandar en fragments continus i brillants: vermell, blanc, blau, i jo pinzellada amunt, pinzellada avall, buscant una paradoxal fixació del moviment.

De tornada, per l’ombra dels carrers de Mar i Reial, desemboco a la Plaça dels Infants. No sé quin Infants, si els de la guerra de Catalunya contra Castella el segle XIII o els de la guerra de la Independència el XIX, cap dels meus llibres sobre els carrers de Tarragona ho aclareix. Al davant de l’abandonat i noble edifici de la “Chartreuse”, antigament lloc d’oració cartoixana i destil·leria generosa i venerada, veig un solitari carro de supermercat amb un condó usat i una llauna de cocacola buida dins. Em pregunto si devia ser incòmode follar al carro, si aquest va ser el cas a l’empara de les palmeres densament habitades pels estornells. Si aquesta era l’opció, els pobres amants (ve de la crònica de Pratolini), devien quedar coberts del pinyols d’oliva arbequina que aquests ocells defequen contínuament durant la nit, de tal manera que s’ha d’anar amb compte de no rodar amb els peus quan trepitges els pinyolets.

Més detalls vaig observar, però ja és sabut que el pas d’un dia pot portar a escriure novel·les senceres i de gruix, i ara no és moment.
*

*

*

Apunt d'O.X.

CECÍLIA

*

Avui els músics celebrem la nostra patrona, santa Cecília. El nostre esperit canta, les mans van més lleugeres pels teclats, escoltem els sons del dia: l’aigua al brollador, les palmeres amb vent de llevant, el parrupar de coloms i tórtores i el grallar de les gavines sobre la remor del mar.

El dramatisme de Cecília morta, pintada pel marsellès Étienne Gautier (1843-1908), ens fa pensar que la cara alçada de la noia escolta una música que li arriba d’algun eco universal que només ella sola pot sentir.

En realitat, és Cecília viva pintada pel florentí Carlo Dolci (1616-1686) qui fa ressonar eternament la música que cadascú s’estima. Tot músic pensa que més enllà del cos la mort li reservarà les mans o la veu per interpretar les seves peces preferides en els immensos escenaris estel·lars. Als difunts Giovanni Pierluigi da Palestrina, Johann Sebastian Bach, la saga dels Strauss, Jean Sibelius, Elvis Presley, John Lennon, i Michael Jackson la mort no els haurà tallat pas el seu fil musical ni apagat la llum que encara ens il·lumina. Des d’allà on el temps no existeix, Cecília noia ens demana que escoltem música, que fem música. Així és i així serà.
*

*

*

Postals col·lecció O.X.

DISSABTE - BREUS

*

Dissabte és dia de llibertat (condicional).
*
El mercat de verdures de la Part Alta, entre ruïnes familiars del Fòrum romà, és un alegre anar i venir de gent confiada: taronges, porros, pomes, pebrots, olives, patates, ous; bars d’esmorzars alegres. Dalt de tot, vigilant, el balcó del poeta.
*
Festa antiga de la Presentació de Maria al temple. Recordo les càndides processons del pati del col·legi fins la capella, portant una imatge de la Verge nena pintada de blau i rosa, i nosaltres que l’acompanyàvem cantant.
*
Avui, a diversos llocs de la Part Alta –quina fascinació té aquesta ciutat enlairada- es farà una ruta de lectura Olga Xirinacs, organitzada per Magí Sunyer dins la Tardor Literària. Dolors Juanpere llegirà textos meus des de llocs on no calgui caminar molt però des d’on es vegin els escenaris dels contes de misteri.
*
“Dissabte”. Interessant novela de Ian McEwan.
*

*

*

Collage d'O. X.

ROVELLONS

*

A propòsit dels rovellons fotografiats ahir en aquest blog, demanaria a l'amic i gentil lector Francesc Mompó que em digues a quin poble dels rovellons en diuen pebrassos, com ell afirma. I si creu que el que hi ha a la foto, 'lactarius deliciosus' i 'lactarius sanguifluus', són pebrassos.

Si en els nostres 45 anys d'experiència buscant bolets confonguéssim pebrassos amb rovellons, que se'ns emporti el diable. Tenen un temps diferent d'aparició, de forma, de característiques organolèptiques, i els vaig descriure ben descrits. Ara bé, insisteixo, m'agradaria saber el nom d'aquest poble, i si la seva gent menja gat per llebre. Moltes gràcies.

*

*

*

Aquesta panera me la van regalar a la TV del Principado de Asturias perquè sabien que jo collia bolets. Els vaig enviar la fotografia per compartir els rovellons, almenys virtualment.

MIGRANYA (2)

*
Insistent, insidiosa, aguda, la migranya perfora el meu son punxant el cap en vertical. Penses: passarà. No passa, creix. A quarts de cinc de la matinada em llevo per anar a la cuina. Els pilots lluminosos fan una mitja claror espectral que atrau els esperits; vermell, blau, taronja intermitent. Trec el cassó de l’armari i m’escalfo llet d’avena. Aconsellen prendre’s el remei en calent perquè l’efecte és més ràpid. La metgessa em va receptar un antiinflamatori homeopàtic, i he de pensar que ella vol el meu bé. Me’l prenc en comptes de l’altre, l’habitual. Torno al llit on intento relaxar-me respirant pel ventre i cantant-me alguna non-non. La migranya potser no mata, però tota la vida la comparteixes amb el dolor. De tarda ja havia pres calmants. Finalment m’adormo. No en vull dir “la nit d’una escriptora”, però sovint les nits són així. I no em queixo, perquè ja hi estic molt feta i perquè seria ingrata, sabent com pateix altra gent. Només en dono fe.
*
*
*
Punt de llibre d'O.X.

BOLETS

*

Aquest any no hem pogut anar a Mont-ral a collir bolets. Enyorada, copio fragments del meu dietari "Música de cambra" (Destino-exhaurit).

*

*

"Aquí és quan el bosc comença a ensenyar l'orella: sorprès en el seu descans i abaltit de son, el rovelló encara mig descargolat no ha tingut temps de fugir cap a les feines del dia. Gras i exuberant, llum de la terra, és un xic sorrut, fa els seus tractes amb poques paraules i demostra un alt concepte d'ell mateix. Imposa les seves condicions i es fa respectar; no sempre cedeix de bon grat, ja el coneixem prou.

(...)

" Ara entrem al radi d'acció de les mocoses o llenegues, tímides i escorredisses, que somriuen de biaix i ploren quan les collim. Saben que són les millors però s'estan de dir-ho. Prèviament a la collida recorrem l'herba amb un suau pessigolleig lleument eròtic, perquè per sospesar-les passem amb tendresa tota la mà en una dolça corba. No hi trobem cucs perquè són unes santes, feineres i matinadores. Són elles que preguen silencioses als racons profunds de la gran capella. El vent les molesta i s'apleguen discretes i flonges.

"Algunes llémenes s'ofereixen blanques i molsudes, un xic matusseres, amb les arracades penjant i els enagos desfilats de les vores. Si les puc trobar ben grasses no s'escapen de confegir un plat rialler i contundent.

(...)

" S'engega la processó de fredolics que tornen d'escola o de la City amb els barrets de reglament, de feltre polit i raspallat. Es donen la mà i conversen educats i amables. Els agrada la pluja i s'arreceren a les pedres. De vegades organitzen manifestacions pacífiques i passen pel mig dels camins.

"Els pebrassos són rústics, afeccionats al tuti, a la manilla i a les misses negres. Formen cercles atapeïts i les nits de lluna convoquen esperits a la clariana del bosc, entre escorces, a les grans places carboneres, protegits per un clos de pi esclarissat, boix, estepa, bruc, alzina i l'heura que reflecteix els estels a la terra."

" Tots asseguts, desafien les mirades malignes i l'evolució dels follets en corredisses nocturnes. Són blancs de lluna i el sol els crema; per això procuren que la terra no els descolgui del tot. Quan són vells puden a orina de boc i poden ser emissaris de totes les malifetes que els vulguin carregar.

" Per endolcir les marjades apareix la bromosa, gris de mareperla, nacrada i molsuda, que somriu a la tarda, quan totes les falgeres han mort d'enyorament i es rovellen ja del tot inservibles.

"Una infinitat de joguines s'escampen d'una caixa abocada sense soroll i rodolen per sota les potes de tots els mobles del bosc: peuets de rata, moixernó, carlets, pollancrons i cama-secs. Tot corre amb les glans, les móres, els nius desgavellats i les plomes perdudes que el fred arracona als mals endreços (...)

*

*

*

Foto O.X.

VEUS DE DONES

*

La Tardor Literària de Tarragona aplega “Jornada Literatura i Dones”, “Jornades Literàries – Escriptores Tarragonines -“ i “Recuperem la paraula (lectura d’una obra de dona)”. La fitxa tècnica d’organitzadors, conferenciants i patrocinadors és llarga, es pot trobar fàcilment a Internet i no és l’objecte d’aquesta reflexió. L’objecte és: ¿per què veus de dones? Vaig ser gentilment convidada a inaugurar les Jornades Literàries, però no per respondre aquest interrogant, perquè el tema mereixeria un estudi sociològic extens, i tampoc era el cas.

Sempre he pensat i sostinc (com Pereira) que la literatura de dones no s’ha de diferenciar de la literatura general dona-home. Sí que s’hi pot diferenciar en un punt: literatura feminista, és a dir, informativa o combativa o documental o totes tres coses alhora. És un gènere. Pel que fa a la resta: poesia, novel·la, teatre, narrativa, i concretament als nostres Països Catalans, hi veig, hi vull veure, una proporció semblant que fa de tot plegat una Gran Literatura.

La literatura universal ha donat des de molt temps enrera premis Nobel a dones, i només em referiria a la sueca Selma Lagerlöf, la primera a obtenir-lo el llunyà 1909, justament ara en fa el centenari. Memòria a ella, doncs. El cinema ha donat pel·lícules memorables basades en literatura de dones: “Allò que el vent s’endugué” (1936), de Margaret Mitchell. “Rebeca” i “Els ocells”, de Daphne du Maurier, com a exemples prou coneguts. Ens arriben traduïdes obres importants d’autores d’arreu del món. ¿Existeix el motiu per a destacar la veu de la dona?

Aquí entre nosaltres també s’han portat al cinema obres de dones. També hi ha directores de cinema conegudes fora. Però... diria que el motiu rau en la competència. Per ser conegudes fora, hem de ser traduïdes, i aquí comença a fallar el sistema. Ja ho crec, que tenim autores traduïdes. Però llegia a la premsa que els nostres editors, en l’edició d’enguany a Frankfurt s’estaven relativament quiets a l’estand mentre altres compraven i venien a bon ritme. Primer problema: no ens tradueixen, i això ja justifica que algú organitzi amb molt bon sentit jornades per donar veu a les dones. Els proposats per Nobel al nostre país són o eren tots mascles. Cap veu de dona. Els mandarins literaris que ens donen el pa i la sal o el perdó als suplements literaris solen ser homes, jutges amb sentències sense discussió ni apel·lació possible. Món mascle.

I, per acabar, una observació de Ian McEwans a “Dissabte”: “(...) quan Hughes i més tard Motion van ser preferits com a poetes llorejats i, per damunt de tot, quan va ser Heaney qui va guanyar el Nobel. Ara entén (el protagonista) que els poetes eminents, com els grans especialistes, viuen en un món vigilant i gelós en el qual les reputacions es protegeixen amb punt d’honor, i l’ànsia d’estatus pot fer caure un home molt avall. Els poetes, o almenys aquest poeta, són tan prosaics com la resta.”

Un món mascle, com gairebé totes les cúpules. I per això les dones han de fer sentir la veu.
*
No anava d’això la meva conferència. No n’he copiat fragments, però sí la cita de McEwan.
*

*

Pintura "Cap al tard", d'O.X.

VENTURES I DESVENTURES

*

Truquen a la porta. Com una aparició, es presenta Joan Torrell amb un gran ram de flors i un cistell de palosantos del seu jardí. Somriu. L’home que baixa de La Torre de Fontaubella, que porta als ulls blaus tota la netedat del paisatge i la fortalesa de la Mola de Colldejou, ha agafat el tren a Falset i ara és aquí. Des de l’estació d’autobusos ha pujat tota la Rambla guarnit com un personatge virgilià, bucòlic. Virgilià empeltat de gnom familiar, per tants anys com ha viscut a Londres.

Esmorzem, xerrem, fotografio les flors i les fruites i li ensenyo el procés que seguiran fins sortir al blog de demà –avui-. “Ara les flors que em regalen són eternes”, li dic. Joan Torrell, de Reus, és un bon pianista que, a més d’oferir concerts, ha tocat als millors hotels entre Londres i Dubai. Aventurer, amb casa a La Torre, declara amb orgull que ha recuperat els millors clavells d’olor. En efecte, ara casa meva fa olor de clavells. I de magnífiques roses granat Chrysler Imperial. Joan toca un arranjament propi al piano i marxa cap al seu regne assolellat, on floreixen també les herbes d’olor que ha portat al cistell. Un bé de Déu.

*

*

*

Nota 1- Avui la connexió a Internet del meu ordinador s'ha negat a funcionar fins ara, com una mula vella i tossuda.

*

Nota 2- Alguns ja sabeu què és, però jo no ho sabia: el disc dur extern, la meva salvació, el magatzem de les meves obres de dibuix pacientment escanejades, de les meves novel·les, de fotos curioses i tot l'etcètera que vulgueu, es va "morir". No, no tenia còpies perquè em vaig pensar que aquell disc era la meva assegurança. A la botiga em van renyar per no haver-ho previst. Un bon tècnic, amic, m'ha salvat el contingut. No em vaig arribar a pensar mai que ho hagués perdut tot, perquè no em cabia al cap i hauria sofert un col·lapse. Ara ja estic avisada: a pagar i tot més o menys se soluciona.

AFEGIT A "ALDA MERINI"

EL POEMA DEL POST ANTERIOR, "ALDA MERINI" ÉS OFERT EN ITALIÀ I TRADUÏT A LA LLENGUA CATALANA PER ISRAEL CLARÀ, EDITOR I POETA

ALDA MERINI

*

POEMA D’ALDA MERINI
*

LA TERRA SANTA
*
Ho conosciuto Gerico,

ho avuto anch’io la mia Palestina,

e le acque limpide del Giordano.

Le mura del manicomio

erano le mura di Gerico

e una pozza di acqua infettataci

ha battezzati tutti.

Lì dentro eravamo ebrei

e i Farisei erano in alto

e c’era anche il Messia

confuso dentro la folla:

un pazzo che guardava i cieli

e li implorava ridendo.

Noi tutti, branco d’asceti

in un avello d’orrore,

noi tutti dentro l’amore

eravamo come gli uccelli.

E ogni tanto una rete

oscura ci imprigionava

ma andavamo verso la messe,

la messe di nostro Signore

e Cristo il Redentore

confinato dietro una rete

urlava a squarciagola

tutto il suo male in Dio.

Fummo lavati e sepolti,

odoravamo di incenso,

e dopo, quando amavamo,

ci facevano gli elettroshock

perché, dicevano,

un pazzo non deve amare nessuno.

Ma un giorno da dentro l’avello

qualcosa mi ha risvegliatae

anch’io come Gesù

ho avuto la mia resurrezione.

Sono tornata alla vita

ma non sono salita ai cieli,

sono discesa all’inferno

da dove riguardo stupita

le mura di Gerico antica.
*
LA TERRA SANTA
*
Vaig conèixer Jericó,

també jo vaig tenir la meva Palestina,

i les aigües cristal·lines del Jordà.

Els murs del manicomi

eren els murs de Jericó

i un pou d’aigua infectada

ens va batejar a tots.

Allà dins érem jueus

i els Fariseus eren a dalt

i hi havia també el Messies

confós entre la gentada:

un boig que mirava els cels

i els implorava rient.

Tots nosaltres, grapat d’ascetes

en un sepulcre d’horror,

tots nosaltres dins l’amor
érem com els ocells.

I de tant en tant una xarxa

fosca ens empresonava

però anàvem cap a la missa,

la missa de nostre Senyor

i Crist el Redemptor

confinat dins una xarxa

s’esganyitava cridant

tot el seu mal en Déu.

Ens van rentar i enterrar,

fèiem olor d’encens,

i després, quan estimàvem,

ens feien electroxocs
perquè, deien,
un boig no ha d’estimar ningú.

Però un dia dins el sepulcre

alguna cosa em va desvetllar

i també jo com Jesús

vaig tenir la meva resurrecció.

Vaig tornar a la vida

però no vaig pujar al cel,

vaig baixar a l’infern

des d’on vigilo astorada

els murs de l’antiga Jericó.

*

*


Israel Clarà, escriptor i director d’Òmicron (v. web), fa temps que treballa en la traducció dels poemes d’Alda Merini al català per publicar-ne una antologia. És entusiasta de l’obra d’aquesta dissortada poeta contemporània, natural de Milà. A vegades les poetes potents com Alda Merini paguen la seva rebel·lia, dissidència o clarividència amb penes desmesurades.

Llavors és just que algú les faci conèixer. Naturalment, les que no són dissortades també. Però, per alguna repetida paradoxa, sembla que adquireix més relleu qui més contravé les normes de convivència: el fill pròdig és més celebrat que el fill treballador constant. Qui arriba tard a la contractació rep igual que qui ha matinat a la feina... Lliçons evangèliques tan reals com la vida mateixa. Avís per aquells qui es pensen que la vida els recompensarà segons els mèrits que creuen tenir. No funciona així, ho veiem cada dia.
*
*

Nota i fotografia diari Avui, 15.11.09

CABRA DE RASQUERA

*

Vet aquí les cabres de Rasquera. Altives superbes, veteranes, de banya recargolada. Les institucions han encartat una fitxa al Diari, on s’explica les propietats de bèstia tan ferma, i ens fan notar que a la meitat del s. XX n’hi havia 30.000 (trenta mil) exemplars i ara només 5.000, empeses, per la regressió, a viure a les zones més muntanyoses.

Quan he fet la meva reflexió ecològica i m’he dolgut de la desaparició lamentable de les espècies, i més si són “de casa”, giro la fitxa. Amb gran perplexitat i disgust llegeixo: “ Estofat de cabra a les herbes de Cardó”. ¡Marededeusenyor!, que deia en Higgins. ¡¡Ara resulta que en pocs anys els nostres compatriotes depredadors s’han menjat 25.000 cabres de Rasquera estofades!! Sisplau, que elles ja eren aquí des de temps medievals, diuen els documents... No us les acabeu totes.
*
*
*
Fitxa de "Desenvolupament Local", Diputació de Tarragona i "PLQ"

OH, HAMLET...

*

Ahir vaig anar a veure el pis vell que buidaven corre-cuita perquè s’acabava el termini. Tota la vida de passar-hi per davant, aquella família al balcó... El pis gran, alt de sostre, abans ple de mobles antics de valor que ja havien retirat. Munts de caixes amb els lots que havien emparaulat els antiquaris. Cadires i calaixeres apilades; armaris mig oberts amb fòtils polsosos; papers i llibres per terra; roba brodada ara feta parracs; preciosa galeria a la Rambla; figures modernistes cobertes de brutícia; nois que baixaven ràpids per les escales amb llums de llàgrimes de cristall, marcs daurats, va, correu, correu, que es fa tard. Migdia.

Al pis s’hi havia comès un assassinat i el sospitós no va poder ser detingut per falta de proves, no fa pas tants anys. Després, el silenci, l’abandó. Ahir al matí justament, un antiquari em va indicar que anés a veure el pis si encara hi era a temps: “Hi ha un gabinet ple de calaveres, prestatges de calaveres afilerades, petites, totes de guix, i l’efecte és macabre.” Al pis, un familiar amable em va regalar una de les calaveres. Gràcies. Li he passat un toc de betum i ara fa el seu efecte. La tinc als peus d’un sant Josep i el Nen antics, heretats dels sogres.

Les calaveres de la fotografia adjunta són reals i numerades, no pas de guix: són antics romans, avantpassats nostres de la Necròpolis Paleocristiana de Tarragona. Delicades, ben vigilades. Han sobreviscut vora dos mil anys per fer bona la meva afirmació: l’os sempre aspira a la immortalitat. Cal que respectem i escoltem els nostres esquelets, éssers molt més intel·ligents que nosaltres. Potser l’antic amo de les petites calaveres hi dialogava... Oh, Hamlet de la Rambla.
*
*
Presentació de "Los viajes de Horacio Andersen" (Arola).

"BEGUIN THE BEGUIN..."

*

Ho he aconsellat algunes vegades perquè m’ho aplico a mi mateixa. Ahir, mentre presentàvem “L’agonia de Severià Vargas” ho vaig confessar als amics assistents: “ Quan a finals de maig tenia el llibre “Óssa Major. Poesia Completa” dret a la taula del menjador, no em vaig atrevir a agafar-lo ni obrir-lo fins després d’uns quants dies. Em feia l’efecte d’estar acabada, completa allà dins del llibre, sense cap mena de futur. Vaig arrossegar aquest estat de coses fins ben bé mig estiu a Mont-ral. No tenia esma. ¿Què podria fer endavant? No res... tot ja era fet.

Gràcies a una rutina fèrria – la rutina sempre s’ha d’entendre en positiu – em vaig anar recuperant. I em cantava la meva mateixa recomanació: “Beguin the beguin...”. Torna a començar, Olga.

Ahir, entre els amics, a la llibreria, vaig sentir que de nou estava recuperada: la vida literària – la meva vida- tenia continuació.

*

*

Foto Enric Leor

UNA NIT AL BALCÓ

*

Són quarts de dotze de la nit fresca. El Passeig sol estar desert en aquesta hora i en aquest temps. La nostra televisió, per la disposició de la casa i de la paret on hi ha l’aparell, deu ser la més acostada al Balcó, davant del mar. O sigui que, cortines obertes, ho veiem tot alhora: la pantalla, el Balcó i el mar. De cua d’ull, ens crida l’atenció un grup de gent que s’acosta a la barana amb llanternes i mirant avall: urbans, personal amb cordes per fer rappel, sanitaris. M’ho temo. Ho he escrit tantes vegades... Em poso l’abric i baixo. No em deixen acostar, però jo, que tinc la impressió de ser la cronista d’aquests fets, perquè n’he escrit molt i hi he reflexionat més, demano què passa. M’ho diuen: una dona s’ha tirat però ha quedat a les roques d’entremig de la vertical i sembla que és viva; ells intenten acostar-s’hi i tranquil·litzar-la perquè no acabi l’intent. Una dona jove es va tirar fa poc, ens informa un urbà. Li explico el cas més frapant, que potser ell no sap. Tampoc nosaltres sabem quanta gent s’ha suïcidat aquí, si no la veiem, perquè els diaris tenen l’acord de no parlar-ne. Però sé que és un seguit: els jardiners del matí els troben quan potser encara ningú s’ha acostat a veure la sortida del sol. Si passa de dia, la gent s’acosta a mirar, amb aquella sorpresa dolguda que neix quan veus algú estirat sota, a 35 metres. A la ment del personal se sol produir una certa paràlisi abans no assimila el fet.
Com vaig fer en el llibre “El Balcón de los suicidas”, dedico a la dona perduda en la nit el pensament en una pregària muda, un fragment de les cantates de Bach per a la mort, compassives, comprensives. El mar, a poc a poc, canta una non-non per aquest últim son que allibera de dolors els qui pateixen. Perquè ningú se suïcida si no és víctima d’un fort sofriment. I Déu acarona el front alliberat dels suïcides.

*

*

El Balcó ( de dia ... ). O.X.

" GRUISTA Y TORERO "

*

Al Diari de Tarragona de diumenge passat hi sortia un petit anunci que deia això: “ SE OFRECE gruista y torero con carnets y pintor-decorador, con mucha experiencia.” A la meva germana li va fer estrany i em va portar el retall. A mi se’m va representar tot seguit la imatge que correspondria a l’anunci. Un gruista-torero deu ser un ofici amb el risc doblat i molt original. O potser s’oferia en espectacle, com l’antic bombero-torero que sortia a les places. Un torero amb carnet, ben acreditat, potser descansa de l’ofici assegut a la cabina de la grua. El pintor-decorador no sabem què pintava.

Tothom deu recordar rètols i cartells curiosos. Jo ara recordo un sopar de Cap d’Any amb “entremeses y maricos”; i un hotel que sempre esmentava la nostra mare, on s’oferia una incitant “habitación con maño.” Donats a la jota com són els “maños”, no sé si a l’habitació s’hi devia descansar prou.

*

*

*

Composició O.X.

SEVERIÀ VARGAS I EL CAFÈ

*

T’arriba el paquet, treus el llibre. Primer de tot el tacte suau, setinat. El mires per tots cantons, el gires i el regires. Té la lletra agradable de llegir. Et va entrant una satisfacció progressiva. ¿És que en desconfiaves? No, ben bé això no era, sinó que havies donat aquest producte, aquest bocí de la teva vida, aquest temps de feina, aquesta esperança, a l’editor (Meteora), i ell l’havia d’interpretar en paper. I el que l’editor ja sabia per bon ofici, tu encara no ho podies veure. Ara ja és a la llum i, com s’explica del Creador en acabar el món, l’autora de la novel·la ha trobat també que l’obra és ben feta. I ha somrigut a l’editor en la distància.

Severià Vargas ja el veieu retratat a la dreta del blog, seriós, de cara allargada. La portada l’ha dibuixada l’autora, i li agrada com ha quedat. El mar és el medi que envolta Severià, que vol acabar els seus dies en una cova a les roques de la platja. El perquè ha arribat fins a la nostra costa havent nascut en un ‘pazo’ a Galícia i de família benestant, és cosa que ell explicarà a un jove antropòleg que baixa matí i tarda a prendre notes. A més de notes prenen molt cafè. A l’editor li xocava que prenguessin tant de cafè. Però, com al vell Oest, on sovint tenen la cafetera a les brases, quan demanen “¿vols cafè?”, l’escriptora allarga la mà per si de la pantalla li arriba un pot d’aquells fumats que bullen i conforten. I si heu llegit l’allau de novel·les nòrdiques que ens arriben, haureu notat que sempre tenen la cafetera a punt i n’ofereixen a tothom qui truqui a les cases. Al voltant d’una tassa de cafè s’expliquen bones històries, deia un vell anunci. I jo confio que amb cafè o sense, a la cova de Severià el lector hi serà ben acollit.

*

*

*

Foto O.X.

PAU CASALS VA TORNAR A CASA

*

Precisament ahir, remenant arxius, em vaig topar amb aquest poema per a un esdeveniment de fa 30 anys justos, ves quina casualitat. Se’n va fer un cartell, en part reproduït a les dues fotografies adjuntes, una de les quals porta un altre poema més breu, i es va publicar a la revista Informes, del Vendrell. La música, novembre, la terra, l’ànima del mestre que torna ...
*

CONCERT EN DIA MAJOR
*
A Pau Casals, que torna.

*
ALLEGRO MAESTOSO
*
Ens preparem, ara, per a tu,
com es prepara la Terra tota, ¿ho veus?
Bufa aquell vent més alt que busca el glaç,
les fulles que han cremat el seu temps
i volen el descans, però dansen l’octubre
i canten el novembre i els adéus de la carn:
s’emporten la glòria que han viscut
i acotxen a la terra la grandesa del migdia.
*
ANDANTE
*
Ara que arribes, la costa és neta i dura,
ja hem plegat els estris de la dispersió
i ens disposem a escoltar-te ben de prop.
La neu que t’acompanya, la primera,
et fa el viatge nou i t’obre el pas
d’entrada al gran casal
que ja era teu abans del temps perdut.
*
ALLEGRO MA NON TROPPO
*
Ja t’esperava el vellut dels ulls més dolços
i la molsa dels boscos en silenci.
Ja tenim les mans netes, ara sí,
i alçades a mig vol.
Totes les solfes del país
porten als fulls coloms de benvinguda.
L’orella al punt, escolta el cant central:
milers de mans i arrels treballen l’entrellat del dia,
les finestres obertes a la llum,
carrers sense foscor, pareixen rostres
i cels pintats de nou, tot just per tu.
*
ADAGIO
*
S’estremeixen els bronzes i les teules,
tota la carn tremola al so més greu
que mou els ossos sepultats
quan creix un plor que arrenca des del ventre
del teu violoncel.
.
Reposa a casa teva, ja hi trobaràs la pau.

***
Olga Xirinacs. Octubre 79
Escrit amb motiu del retorn definitiu de Pau Casals a la vila del Vendrell.
Publicat a la revista Informes, del Vendrell, 8.11.79, pàgina 4.

MATÍ D'UNA ESCRIPTORA - i 3 -

*

El sol és ara al centre just de la finestra de l’estudi, de manera que l’escriptora ha de tirar la cortina i la persiana per poder veure l’ordinador. Surt la canalla de l’escola i passa el camió escombriaire amb gran estrèpit. Toca tancar la finestra i engegar el ventilador. És el moment de posar-se a escriure l’obra pròpia, un cop bandejats els petits encàrrecs. L’obra pròpia és la que té l’escriptora a l’ordinador i que mai pot tirar endavant per les interrupcions contínues. Per això és cert i demostrable que la dona treballa en una xarxa mental que té present accions simultànies: familiars, socials i professionals. Encara que la narració de l’ordinador sofreixi pauses forçoses, l’escriptora la pot reprendre perquè reté el fil conductor a la memòria mentre sap que s’acosta l’hora d’engegar el dinar i planifica potser el sopar i tot, tenint la visió completa del que hi ha a la nevera, al congelador i al pensament dels pseudo-crítics que retenen la seva obra a la pila de l’oblit.

L’escriptora pot o no pot posar-se música. Poques vegades se’n posa quan treballa. Pot ser que a la recta final de la pista de l’aeroport, quan l’obra pren embranzida imparable, s’engegui el segon temps de la Sinfonia 2 de Rakmàninov, que ella en diu ‘Muntanyes regalades’ perquè la música ho recorda. O bé algun tango arravatat de Piazzolla. Pot ser. I també és que de tard en tard l’escriptora deixi el teclat de la finestra i vagi al teclat del piano a tocar “Els rius de la lluna” o “Amparito Roca”, que és l’himne oficial de Tarragona. Tot depèn de l’humor que calgui descarregar.

S’acaba el matí i l’escriptora de feina pròpia no n’ha fet gaire. És a dir, novel·la o narrativa. Ha treballat pels altres, perquè també li demanen dibuixos per portades i consells poètics. Tot gratis et amore perquè, com diu el rellotge de sol, “pels amics a qualsevol hora”. Va cap a la cuina mentre la gent encara passeja criatures i el jaio de la guitarra tira cap amunt amb la seva música empipadora: “no el vull veure davant de casa”, li té dit l’escriptora. I ell tira Passeig amunt. (¿I quan escriu les novel·les, aquesta dona? Ah, això sí que és un misteri.)

*

*

*

Collage O.X.

MATÍ D'UNA ESCRIPTORA - 2

*

Poques vegades l’escriptora fa la marató matinal que explicava ahir.
Habitualment es lleva i, des de fa un any, va al seu estudi a escriure el post del dia. Després passa a la cambra de bany. Com deia aquella cançó antiga del “¡Bomba va!”: “se’n renta i se’n pentina, xivirí, xivirí bom bom...”. Després a esmorzar tot llegint el diari, primeres obligacions i plaers del dia: llet d’avena, iogurt, pa d’espelta o de lli i una poma. notícies i menjar entren alhora. Normalment les notícies són decebedores: algunes fan mal i altres alimenten, fan enrabiar o somriure.

Al foc ja va bullint alguna olla, o un rostit a la cassola, o la màquina renta. Feines simultànies, prèvies a l’escriptura. Entra Juliana amb les seves exclamacions meteorològiques: “Qué calor, Madre de Dios...”; o “Qué viento...”. O el que faci. Ajuda l’escriptora a la casa.

Cap a l’estudi, on l’escriptora llegeix i respon correus. Truca algun amic. Expliquen que Salvador Espriu, de caràcter restret, es preparava el dia així: “A veure qui serà el primer que em farà la llesca.” Expressió que vol dir punyeta. L’escriptora pensa el contrari, perquè sol trucar gent agradable. Un cop enllestida la conversa, a vegades llarga, privilegi d’alguns dies, repassa la feina a fer. Li han demanat un pròleg. Ha d’enllestir la conferència per la setmana entrant, i fa dies que la prepara, però cal que sigui ben polida. Escriurà alguna cosa per a la presentació de “L’agonia de Severià Vargas”, que es farà dijous. Poquet, que ja hi ha presentador i no cal amoïnar els amics.

Arriba l’hora del primer cafè. Del termos raja aquest líquid claret i agradable, tipus americà, que fa Vicenç per anar passant el dia. Ara un glop, ara un altre, entre paraules i consultes al diccionari. Truca el poeta i llavors la conversa es torna llarga, es reprèn, com si els dies no passessin: la conversa que lliga el temps. Ara aquest aspecte de la poesia, ara aquell altre, notícia poetes que potser no coneixien, discuteixen títols, expressions. Alda Merini, que escrivia des del manicomi. Francis Ponge des del seu bosc de pins. I ja és l’hora del segon cafè.

*

*

*

Dansa. Collage d'O.X.

MATÍ D'UNA ESCRIPTORA - 1

*

Et lleves d’hora perquè tens cita amb el metge. Prens el carret de comprar perquè dins hi portaràs les radiografies i després passaràs pel supermercat. El sol encara no ha arribat a les cases més altes i els carrers són acabats de regar. Poca gent i apressada. Penses que ahir dinaves exercint de jurat del premi Rovira i Virgili. Vicent Alonso i Josep Piera arribaven de València. Agustí Pons de Barcelona. Ramon Marrugat, el pare llibreter, conduïa la conversa, que va ser rica en detalls sobre vida i obra de Vicent Blasco Ibáñez. Arribes a la sala d’espera i saps algunes notícies perquè malgrat ser de la Mútua Madrileña, la Clínica Monegal conserva els bons costums d’abans. Els morts a televisió són incomptables: els que diuen i els que no diuen. Fracàs climàtic. Acotxes el cap. Un món boig, del que formes part. T’esperes, com cal. Entres a consulta. Sense gaires novetats: anem envellint i necessitem pedaços i bones paraules. Surto. Algunes botigues encara són tancades, i ara sí que el sol arriba als pisos alts. Proveeixo al súper. M’agrada l’anonimat del súper: ets un nombre més; has de fer rigorosament tot el que és establert: marcar la fruita, treure la targeta de client, parlar el menys possible, passar per caixa procurant que les mans corrin com molinets traslladant cada objecte al carretó. Passi-ho bé, no s’han de perdre les formes. Ulleres de sol. Empènyer cap a casa. Desempaquetar. No he preparat el post d’avui. Em sap greu començar tard, però sóc aquí.

*

*

*

Collage "Temps boigs". O.X.

PORTOBELLO, 136 Harris's Arcade

*

Excel·lent el mercadet de Covent Garden. I al de Portobello, com ja és costum sempre que hi anem, comprem un mah-jongg. L'antiquari que ens el ven és Mr. Thomas John Goodman, de 55 anys, científic retirat, segons escriu ell mateix al meu bloc de notes. Alt i confós entre els seus articles, seu en una petita parada atapeïda d'objectes xinesos. Dos ulls blau acer sota un cap pelat i rosat als pòmuls ens observen sense que el cos es mogui. Ens adonem d'un gos ajagut sota la seva cadira. "¿Com es diu el gos?", pregunto. "X", i té 12 anys i mig. Ens ho escriu tot en llatí. Curiosíssim, l'home. Podria passar per un mag capaç de desaparèixer en una ampolla o en una caixeta lacada. O, com Merlí, acariciar una esfera de vidre amb una ploma de paó reial.

Aquest científic deu ser home pacient. ¿Per què deu haver deixat l'ofici i s'està al 163 d'Harris's Arcade venent objectes xinesos? Potser és entomòleg i observa immòbil el pas dels homes com insectes que alguna vegada cauran a la seva xarxa. Com nosaltres ara. Quedem amics i ens fem una fotografia.

Del llibre TRENS (Òmicron), d'Olga Xirinacs.

*

*

*

Foto V. Roca

EL NAIXEMENT DE LA BELLESA

*

Una tarda que era feliç, la noia, divagant amb la mirada molt endins seu, va pensar que la bellesa i l’energia naixien d’ella mateixa i s’escampaven per l’univers. Ho figurava en forma d’impuls daurat i eteri. Per una vegada no pretenia captar la llum del sol o la força neta de la lluna, sinó que era ella qui aportava aquell benestar. I va somriure.

Un dia, en una exposició, es va fixar en un petit quadre, un rectangle gairebé insignificant, del pintor txec Alfons Mucha, molt conegut per les seves bellíssimes figures majorment de dona en cartells i murals. La noia es va acostar a l’esbós, de pinzellada gruixuda, i va llegir-ne el títol: “Estudi per al Naixement de la Bellesa, per a la decoració del German Theatre de Nova York. 1908”.

La noia es va quedar quieta, amb els ulls fixos en aquells traços sense detall: la bellesa naixia del ventre d’una dona ajaguda que reposava entre els arbres; d’ella fluïa una resplendor daurada. La noia no n’havia parlat mai amb ningú, de les seves sensacions, però va trobar que un artista les anomenava Bellesa, i eren d’or, com ella ja sabia.

*

*

*

"El naixement de la Bellesa". Alfons Mucha (1860-1939).

GLÒRIA

*

LA GLÒRIA DE LES TULIPES ROGES

*

"Veurem el nostre amor reclinant-se com el vespre."

G. Ungaretti- Naufragis-

*

S'obriren com el dia, el mar se les mirava.

El temps de la florida fou tan bell

com la llum irisada a les ninetes.

Era migdia just, l'hora dels déus, que descobrí un poeta,

i no érem déus, bé que ho hauríem desitjat.

Perquè si aquestes flors apomellades, altes,

han vist la glòria i s'han vestit de llum,

a poc a poc el temps les ha apagades

i han inclinat les tiges lentament

per escampar el seu foc sobre la terra,

d'on havien nascut i no ho sabien.

Ara que un somni descendent les guia,

jo tanco els ulls amb elles i oblidem

l'incendi d'un migdia sota el cel d'hivern.

*

*

*

De: "Llavis que dansen", d'O. X. Premi Carles Riba 1987

DANSA MACABRA

*

Avui és dia de Difunts. Quan jo anava a col·legi cada capellà tenia permís per celebrar tres misses, perquè es tractava de treure com més ànimes del purgatori millor. Sonaven les campanes lúgubres. Ara l’afany de cada dia ha esborrat aquelles ombres.

Però no ha eliminat el fet que els difunts envegen els vius i se’ls volen emportar de totes passades. D’això en donen fe les danses macabres, molt esteses des de l’Edat Mitjana. Processons d’esquelets o cadàvers momificats amb la pell encara no consumida surten de les sepultures per empaitar gent de totes edats i condicions. L’alegria que tenen la demostren amb danses i instruments musicals que toquen amb l’horrorosa certesa de la victòria. Somriuen les calaveres esdentegades i s’emporten els vius amb corones, gales i fortunes. Aquí no hi ha resistència possible.

L’antic cementiri del convent dels Dominics de Berna contenia unes precioses – i precises- pintures de la Dansa Macabra que Niklaus Manuel Deutsch va pintar el 1515. Abans que el cementiri fos destruït el 1660, Albrecht Kauw les va reproduir fidelment el 1649. Són un prodigi de color i d’expressió, de riquesa i desolació pel coneixement que la Mort sempre guanya.
*

*

*

Fragment de Dansa Macabra de Niklaus Manuel Deutsch. FMR nº 9-2005.

SANT VIGOR I EL COMTE ARNULF

*

Aquest passar del temps que ens ve marcat per dia i nit, fulls de calendari i un sens fi de notícies de difícil digestió, pren avui una dimensió ampla i lluminosa (malgrat el desig de pluja) amb la festa de Tots Sants, gràcies a la qual ens suposem la santedat individual i col·lectiva. Felicitats, santets meus. Jo també sóc santina, per les meves arrels maternes, celtes.

Però el santoral diu, a més, que avui se celebra sant Vigor, un sant normand i llegendari malgrat ser real, perquè la seva vida està relacionada amb ídols de pedra i amb la mort del comte Arnulf per una mala caiguda del cavall. El tema per a la novel·leta històrica de torn està servit, a veure si els aprenents que apareixen a grapats s’hi apliquen.

Com que la polèmica als diferents posts d’ahir – i espero que d’avui també- sobre els “malvats” costums nord-americans (he, he) d’aquests dies no ens farà descavalcar del panellet, he de suposar que sant Vigor es proveïa d’aquest menjar suculent i calòric, apte per ser conservat i per aplacar les animetes que solen circular entre la bona gent. Si no menjava panellets no sé com hauria pogut destruir a martellades l’ídol de pedra de dalt de la muntanya (hi, hi) ...
*

*

*

Sant Vigor i el comte Arnulf abans de renyir. Com que la imatge és del s. VI no es veu gaire clara.