EL COLOM CEC - 8


Penúltim capítol.
*
Ens vam fer amics d'un colom coix que es va compadir de nosaltres perquè ens va veure molt perduts. El coix sempre feia "uuu, uuu", i era l'amo de les finestres de la primera casa del Passeig de les Palmeres. Allà hi havia gent que tractava bé els coloms, perquè no tothom ens estima, com heu pogut sentir. El Coix, que li deien així, ens va advertir:
"Hem de vigilar molt, perquè de tant en tant arriben uns homes que ens cacen amb unes xarxes i ens assassinen, ofegant-nos en basses d'aigua. Diuen que som massa coloms, com si la gent no fos massa gent. Després vénen xicotots de col·legis, en grups, i ens peguen puntades de peu que ens fan molt de mal. Altres ens tiren pedres i més d'un colom ha perdut els ulls o li han trencat les ales així. ¿Veieu? Ja no hi ha peixos vermells a la basseta: els nens els van matar tots, burxant-los, mentre els mestres prenen cafè tan tranquils. Però els d'aquesta casa són bona gent i jo els conec tots. Us en podeu fiar."
De manera que el Gru i jo ens vam acostar a una de les finestres i vam veure gent que menjava. Els de la finestra van dir: "!mireu, uns convidats nous!", i ens van donar molles de galeta, perquè en aquell moment berenaven. Nosaltres els vam fer una reverència amb la cua i ells reien. També ens tiraven arròs, però érem molts a repartir, i a més hi havia els pardals, que ens prenien tot el gra que podien.
El Coix es barallava sovint amb un altre colom molt lleig a qui deien Crispeta. Al Crispeta li faltaven dits a les dues potes, però així i tot volia ser l'amo de la finestra, i a vegades s'arribaven a fer sang i tot, de tanta fúria. Sempre va guanyar el Coix, però tots dos eren els més valents del Passeig de les Palmeres.
Quan sortia el sol ens banyàvem en una basseta que hi ha, perquè els coloms som molt nets, a l'inrevés de les persones. Però llavors venien les dones que passegen els gossos pudents i ens espantaven molt; alguna ens donava gra o molles. Hi havia empentes per menjar i nosaltres sempre érem els últims. ¿De què em servia ser el príncep dels coloms?
El pitjor que recordo són els nens. Els nens són més dolents que els fantasmes negres. Ens empaiten, ens apedreguen, no ens deixen beure aigua de la bassa, ens peguen puntades de peu i tiren pedres amb fona als nius dels coloms grisos que vieun a les roques. Són cruels, i ni mestres ni pares els renyen.
Va ser fugint dels nens que vaig tenir l'accident. Volia picar una galeta de gelat que hi havia a terra, entre les taules d'un bar, quan de sobte em vaig sentir estirat per la cua. Era un nen que cridava amb cara de dimoni vermell. Esparverat, vaig provar de volar i no podia, fins que amb un gran esforç, deixant mitja cua a les mans del nen cruel, vaig fugir sense mirar on anava, cap a una finestra alta.
Vaig anar a petar contra un vidre, i de la topada tan forta vaig caure a terra estabornit. Des de llavors que sóc cec. Al meu voltant tot era negre, com si fos de nit. No veia res i el coll em feia molt mal, potser me l'havia trencat i tot. No em podia bellugar, allà com una pedra. Em moria, o ja era mort i tot i no ho sabia, però estava carregat de por.
Vaig pensar en la meva coloma, l'Ona, en els meus colomins i en els meus pares, en el colomar del castell. Volia volar cap allà i no podia. Era com una pedra a terra.
Ara alegra'm una mica, Pollós, i canta per a mi, que no sé si sóc al cel o a l'infern dels coloms. Demà acabaré la meva història.
*
Sebas. Fotografia família Borràs - Roca.

Cap comentari: