BELLA I SENZILLA, LA PRIMERA
TARDA DE SETEMBRE.
*
1-9-13
*
Passem per la costeruda
carretera de Capafonts a Prades i tombem pel trencall que va a La Febró (Baix
Camp). Territoris d’orografia accidentada, aquests. Pics de nom curiós, com el
Picorandan, mola rodona sobre Capafonts. I ja més avall de La Febró, els seus
colls que descendeixen vertiginosament, el terreny ple d’avencs i, al fons en
llunyania, entre cingles boscosos de pi roig,
les muntanyes del sud en perspectiva de blaus esfuminats: Tivissa, els
Ports...
La Febró és lloc petit i endreçat, d’uns
58 habitants i documentat ja el 1163 al Llibre Blanc de Santes Creus i en carta
de població concedida a Siurana. Habitat al neolític, sembla que aquestes
muntanyes feréstegues oferien bon refugi als primitius; ¿potser hi havia més
habitants abans que ara?
El campanar de Sant Esteve protegeix el
poble amb les seves lluernes com ulls oberts en vigilància perpètua. Silenci de
les pedres. Tres dones i un home d’edat seuen al bar i sento que parlen de
residències (ai!). Al fons i avall, que el poble és costerut, un grup de gent
cull patates a l’hort i les posen en caixes. Bones patates, les de Prades i
entorn.
Aquesta tornada per una carretera de bellesa
impressionant la fem escoltant a la ràdio el preludi de l’últim acte de La
Traviata. Violeta trista, la que espera i agonitza. Com agonitza la tarda quan
ja passem pels altres cingles, els de La Mussara. Tantes tardes com han
suportat les pedres torrades de La Febró, que resisteixen amb paciència. N’he
d’aprendre, de la serenitat de les velles parets i teulades, jo, que em sento
tan impacient i nostàlgica per la tornada d'un nou setembre. Mes de tantes
connotacions per a molts. Tot perquè sé que aquestes i altres pedres em
sobreviuran i jo m’apago.
*
Foto V.R.
9 comentaris:
Jo ja he tornat a casa, a la rutina d'un setembre més, però a mi m'agrada la tornada.
Ara tornaré a llegir-vos amb més regularitat.
M'agrada l'escrit i el poble de la foto: La Febró, si no ho he entès malament.
Potser en faré un dibuix, vaja el faré segur, potser em sortirà o potser no! :)
Tens raó Olga, avui ha et una bella i senzilla tarda de setembre, bé en realitat ha fet un dia fantàstic.
Aquest recorregut que expliques te uns paisatges de postal.
A mi també m'agrada que tot torni a la "normalitat", sinó no sé mai en quin dia visc...
I jo també penso que totes aquestes pedres ens sobreviuran, és llei de vida.
Bon començament de setembre, Olga.
Ben tornada a la rutina quotidiana, Olga! També jo he tornat i podré seguir els vostres blogs amb més regularitat.
Has descrit el teu recorregut tan deliciosament que em semblava trobar-m'hi. Molt bon setembre!
Jo també trobo pler en la tornada, Olga. Tinc ganes de comprar quaders i llàpissos i seure en un racó espernt la forma d'una ombra que ha de re-engegar la poesia que em balla per dis.
Tots ens apaguem, estimada però calcula més la intensiutat del que has viscut que la llargària en anys i segur que has viscut molt, però molt i de forma imparable.
No és aconsellable perdre el temps amb pensaments negatius, com la mort, quan tots sabem que ens hem de morir. S'ho val viure de ple i valorar molt més tot el que heu realitzat i allò que resta per a fer.
M'enamora el paisatge d'aquestes contrades, aparentment adust, i tan tendre i bell com és per dins...!
Millor no pensar-hi, en tot el que ens sobreviurà. Només en l'obra, això sí.
LA DOLÇA SERENO DE SETEMBRE....LA CALMA DE LA NORMALITAT....JA RES MILLOR?....SI,DISFRUTAR DE PETITES ESCAPADES PER LA NOSTRE CATALUNYA,QUAN LA TARDOR OBRE ELS ULLS.
Unes pedres que ressonen amb ecos de tantes passions i tants tràngols, i tan serenes i majestuoses!!! Acabo de desparar la casa (no la casa, vaja, sinó el parament del viure quotidià) que hi tinc als peus dels cingles de la Mussara, i em trobo aquesta joia que em deixa lleument malenconiós per l'evocació, com malenconiosa certament és la teva superba descripció.
Publica un comentari a l'entrada