¿ TOTES LES
CAMPANES?
*
6-9-13
*
Aquest és un
dels aspectes habituals de La Mussara: ruïna i boira. Sempre visitada, La
Mussara és un trist esquelet que contempla els imponents paisatges que deixen
veure els seus feréstecs espadats: tot el Camp de Tarragona, amb el mar i els
vaixells ancorats, i les sobreposades perspectives que moren al lluny en el
massís dels Ports. Grandiós.
La memòria que en uns cartells
recorda el nom de cada masia, ens porta a rellegir “Les masies tràgiques”, de l’excel·lent
Prudenci Bertrana en les seves “Proses bàrbares”. Lectura imprescindible d’un
gran prosista.
He anat a retratar aquest fantasma
que encara té la coqueteria de reflectir-se en un mirall d’aigua escassa. Hi he
anat perquè ara es parla de campanes en un interessantíssim debat: les que
repicaran l’onze de setembre i les que no. Les que tenen veu i parlaran. Les
que tenen veu i callaran. I les que ja no tenen veu ni en tindran. Es
relaciona, ara, el toc de campanes i la política. I surt, indefectiblement, el “maldito
nacionalismo” de què parlava avui un militar en una televisió infausta. No el
seu, que el seu l’han beneït les campanes moltes vegades. El nostre, perquè de
nosaltres voldrien tallar la llengua, i les campanes que tocaran són la llengua
del nostre poble.
L’onze de setembre les campanes de
La Mussara no tocaran perquè el campanar és mort i les ha perdudes. Jo, avui,
li deixo una part de la meva veu. Que soni.
*
10 comentaris:
Doncs, ja sona, Olga, ja sona... i segur que molts d'altres sonaran, malgrat el que diguin i diguin.
Les mans seran la veu, les campanes seran la veu... som-hi!
El nostre país és bonic per la gran varietat dels seus paisatges, feréstecs o bucòlics, i els estimem tots...
Que bonic seria si les campanes també s'enllacessin poble a poble, seria la banda sonora de la pel·lícula de la llibertat...
Petonets, Olga.
Que, junt amb la tevqa i com a segona veu, soni la meva, Olga.
I que junt amb la vostra veu, Olga i Gloria, també soni la meva!
Que maco Olga, rebem les teves campanades simbòliques!
I les que el rector no farà dringar ho farán com les teves.
El debat em fà gràcia. Deixant clar que crec que els bisbes haurien de deixar llibertat al rector a fer el que vulgui i que jo, si fos rector les tocaria, em fa gràcia, que alguns que sempre diuen que la religió s'ha de quedar a la sagristia, ara vulguin que les campanes sonin...Una abraçada: Joan Josep
Debat interessant, sí, que reflecteix el debat del carrer. Els bisbes que no deixaran que sonin les campanes de la seva diòcesi diuen que ells són neutres, que no es fiquen en política. Una vegada més, un engany. Si són neutres que deixin que cada parròquia decideixi què vol fer.
Uneixo també la meva veu a la vostra, Olga. I si no sonen prou fort, altres llenguatges ja ho faran per elles.
Una abraçada!
Sonin o no sonin, se'ns sentirà arreu del món. Quines ganes que arribi el dia!!
Devia ser d'una manera semblant a com tu fas que, segons diuen, Verdaguer va aconseguir que sonessin una altra vegada les campanes del Canigó.
Sonin les que sonin, que s'escoltin les veus dels que anirem fent via.
Publica un comentari a l'entrada