CAMÍ DE TARDA
*
30-8-13
*
Tarda a l’inici del camí de
la Serra del Pou, un dels millors i amb diversos al·licients d’aquestes
muntanyes pre-parc de la Serra de Prades. La nuvolada del fons s’hi veu cada
dia i correspon a les tempestes que al vespre ens explicarà la tele:
prepirineu, Pirineu. Cada tarda sens falta. Mentre a nosaltres ens bat un sol
ferotge també cada tarda.
Aquest camí alt, a uns 840 m . d’alçada, era
agradable i ombrejat d’alzines, pi roig, arç blanc, grèvols, ginebrons, moixeres
de guilla i profusió de boixedes imponents. Ara l’han talat, devastat, han
deixat un enorme pla descobert, desolat, i el camí que el continua ha perdut
l’ombra. El bosc ja no és “umbroso et condenso”, com cantàvem en gregorià. Ja
ha perdut tot el seu misteri. L’han esventrat i jo l’he plorat amb sentiment.
La llenya triturada forma enormes piràmides d’olor deliciosa. Dubto que la tala
amb les enormes màquines, la transformació i el transport donin beneficis
suficients quan la llenya per cremar es comercialitzi. Deuen haver pensat:
“abans algú no hi cali foc...”
Mentrestant, torno a adjuntar el poema
que ja vaig triar per a AL MEU CAP UNA LLOSA/VIRGINIA NO HA MUERTO, profètic en
molts sentits. És del poeta William Cowper (1731-1800), traduït per Marià
Manent:
LA POLLANCREDA - “Han tallat els
pollancs. Adéu, ombra i murmuri / i columnata fresca! Ja no hi juguen els
vents, / ni en sentireu el cant entremig de les fulles, / i a les aigües de
l’Ouse aquel verd s’esvaí. /// Fa dotze anys que vaig veure per primera vegada
/ el meu camp predilecte, la riba on han crescut; / i ara, mireu: damunt de
l’herbei són estesos / i m’assec sobre l’arbre que ombra fina em donà. /// El
merlot ara és lluny, cap a un altre refugi / on troba, els dies càlids, frescor
d’avellaners, / i al paisatge on l’encís del seu flauteig sentia / no arriben
les passades d’aquell cant sempre dolç. /// Els meus anys fugitius s’esvaeixen
de pressa / i aviat m’estaré per terra, mort com ells, / amb l’herbei sobre el
pit i al meu cap una llosa, / abans que una altra arbreda torni a ombrejar el
camí.///”
*
Foto V.R.
5 comentaris:
"Tu també reposaràs", un vers d'un poema de Goethe que Kundera incloïa a La immortalitat. Aquest poema m'hi fa pensar.
Preciós el poema Olga...Els arbres ens fan ombra quan fem camí, potser algun també ombrejarà la nostra última morada...
Bona nit, Olga.
Jo també ploro amb tu els meus espais perduts que figuren "recuperats. Els mateixos colors de la terra són com de ferida oberta. I en el nostre cas ni tan sols l'olor intenta compensar perquè no hi ha munts de llenya. Potser un dia trobarem el paradís de tot el que hem perdut al llarg de les nostres vides. Valdria la pena, oi?
Jo miro els boscos i sento que m'abriguen de fred o d'escalfor segons el què em convingui. Qui pot tallar tan despietadament els seus troncs de colors i les seves capçades protectores?
Sento el teu escrit molt afí a mi mateixa.
Salut, Olga!
De casos com el que comentes, d'obertura de pistes de forma sagnant, cruixint el bosc i obrint-lo en canal, n'he viscut alguns casos dolorosos en algunes de les sortides excursionistes. En recordo dues de molt feridores, cap al Montseny des d'Aigufreda i, sobretot, a la Serra de Montgrony. Obertes sense sentit, sense criteri, sense consciència... sense cap mena de sentit comú.
Publica un comentari a l'entrada