AI, ELS NERVIS


*
11-2-11

*

Tornem a tenir un cap-i-cua i és qüestió d’aprofitar-lo, i més si se celebra la festa de Lourdes-Lorda de la France. “L’última vegada que vaig veure París” se’m va ocórrer banyar-me al Sena des d’una barcassa llogada a un pintor bohemi de Montmartre que era a Barcelona a decorar una columna de la Sagrada Família. Un dels dies que em banyava a l’aigua grisa em ve un cigne que em volia picar, portat per un angelet daurat fugat de la Sainte Chapelle que, com sabeu, és tota daurada, blava i plena d’estrelletes. El cigne el vaig atrapar a llaç i el nen va anar a parar a un bateau mouche, entremig dels turistes, que reien com lloques.

Ja em perdonareu la franquesa d’explicar aquestes intimitats, però és que d’aquí una hora presento “La taronja a terra” a la Llibreria de La Rambla i és allò dels nervis que et fan xerrar més de compte, com els actors abans de sortir a escena. En una motxilleta prenc una ampolla de xartrès verd i un parell de copes, per a la presentadora i per a mi mentre dialoguem. Hi sou convidats virtualment. I compte si aneu a París.
*
Collage d’OX

8 comentaris:

Jordi Dorca ha dit...

Que vagi molt rebé, Olga.
I records als cignes, si els veus.

M. Roser ha dit...

Hola Olga, és bonic que algú t'expliqui records entanyables, encara que sigui per culpa dels nervis...Que vagi molt bé i compte amb el xartrés, potser relaxa!!!
Una abraçada,
M. Roser

jaka ha dit...

Felicitats Olga, ha estat una vetllada magnifica !!!

Una abraçada,

El porquet ha dit...

Doncs jo tinc preparadeta una escapada a París a mitjans de març. Serà la meva primera visita a aquesta ciutat i em fa especial il·lusió... ara bé, ja pararé compte, ja!

Josep Gironès Descarrega ha dit...

La presentació estigué sublim!
El xartrés suposem que estava bo; només ho suposem.
Molt d'èxit amb el nou llibre!

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Desitjo molt d'èxit al nou llibre de poemes! Amb una gran abraçada

Clidice ha dit...

Espero que hagi anat molt bé. M'agrada la Sainte Chapelle, però mai he pogut ser picada per cap cigne que se n'hagués escapat :)

Helena Bonals ha dit...

Que difícil, això de parlar en públic. Jo no tinc do de paraula, i parlo molt ràpid, i sóc tímida, i tot i això, a la feina m'obliguen a fer-ho davant els nens que se'm menjaran viva.