*
14.10.10
*
Els núvols de setembre duraven fins al novembre i tot. A la posta de sol, Serena guaitava les boires rosades com canviaven de tonalitat, del blau cel fins al morat per morir al gris. A vegades veia passar el castell d’Aladí, i alguna mà li feia un adéu llarg, llarg. També li agradava contemplar les cortines d’aigua que es vessaven sobre el mar, ara aquí, ara allà, i pensava en els mariners a les seves cuines. Coneixia un mariner que sempre portava una fusteta polida on sa mare havia sargit mitjons. Per a ell era un reliquiari.
El canvi d’últimes llums a llum nocturna fixa esvaeix tota fantasia: és hora de sopar. El mariner que Serena coneixia era cuiner; rebost ben proveït, que els homes necessiten teca. Els gallecs es feien portar l’embotit de la terra. Els mariners no havien vist mai el castell d’Aladí quan ja era ric i es feia traslladar per l’aire sense risc. Ni Aladí havia menjat la cassola tan saborosa que feia el meu amic al seu vaixell. Ja dic, aquestes coses passaven de setembre a novembre, i prou.
*
Dibuix d’OX.
4 comentaris:
Bella prosa, delicada, com aquesta Serena protagonista, melangiosa de pluja, i d'amor...?
Entre setembre i novembre tenim el millor clima de tot l'any, amb pluges i tronades incloses. També bolets i la millor fruita.
A mi m'ha recordat dues dites: Els homes es divideixen en tres: Els vius, els morts, els que naveguen i que els romans deixaven de navegar a partir del novembre. M'encanta el dibuix.
A mi també m'agrada molt la tardor. Per sobre de tot...els seus cels a´a sortida del sol i al capvespre. Una abraçada: Joan Josep
Publica un comentari a l'entrada