WESTERNS


*

L’Oest salvatge ja ve a ser la nostra segona residència. Són tants anys de televisar com un diluvi inevitable i a totes hores i cadenes pel·lícules d’indis, pistolers, soldats i ranxers, que els saludem només de veure’ls; coneixem les seves cases i forts, hem dormit a la serena amb ells i ens hem pres el seu cafè. Fins i tot tenim una cabana a les muntanyes del nord. Perquè m’estimo més les de l’Oest de boscos i neu ( que són les més escasses, suposo, a causa del pressupost) que les de la frontera mexicana, que em fan calor només de mirar aquells secarrals amb cactus i ruïnes.

De les pel·lis de l’Oest em quedo amb les cabanes de fusta i amb el cafè. L’olor del cafè arriba fins a casa nostra. Els homes construeixen cabanes de troncs més o menys escorçats per refugiar-se de feres i de neu. És la lluita extrema contra els elements. No solament la dona, quan n’hi ha, té cura de la casa. L’home hi desa provisions, fa foc i s’abriga amb pells. Primari i efectiu; els detalls dependran de com sigui aquest home. Si hi ha dona, hi posarà el toc confortable: cortines, vaixella durament transportada i un punt d’ordre i neteja. Depèn també de com sigui aquesta dona.

Casa, boscos i cafè calent sempre a punt. ¿Es pot demanar res més?
*
*
*

1 comentari:

Jesús M. Tibau ha dit...

Sí, de vegades sembla que sigui més nostre (encara que hagi estat ficat amb calçador)el paisatge i les històries del Far West, que el Pirineu, o les Terres de l'Ebre, per posar exemples