*
En les notes del seu dietari “ Indagacions possibles”, Joan Fuster escriu unes agudes i estudiades pàgines sobre els crítics literaris. Els escriptors les haurien de tenir en compte.
Isidor Cònsul ha mort. Proa, Enciclopèdia, autor ell mateix. Li dec un detallat i fervorós estudi a Serra d’Or (no el puc datar perquè tinc l’arxiu a Tarragona). L’abrandat i extens article va sortir per posar punt i final a la polèmica que s’havia format a causa del Premi Sant Jordi que em van atorgar l’any 1984. Tres aspirants al premi, descontents perquè a ells els semblava que eren els més reconeguts de la literatura catalana i jo una escriptora del sud poc rellevant (ja havia guanyat el Josep Pla feia dos anys), la mateixa nit del premi i, naturalment sense haver llegit l’obra, es van alçar en protesta. Fins al punt que es van fer editar els tres llibres seus en un sol estoig amb una faixa que deia “ara el lector sabrà quin és el millor”; van ser cridats a televisió per Àngel Casas (jo no, i no em vaig poder defensar) per dir tot el que els semblava ¡sense coneixement de causa! Només perquè eren “ells”.
Van ser uns moments durs, i els tres escriptors (hi havia una escriptora també), molt injustos, orgullosos, desdenyosos. Les crítiques al meu llibre van ser molt bones. Isidor Cònsul es va erigir en autoritat determinant i va escriure el magnífic article a Serra d’Or, explicant tots els fets amb veritat i justícia i declarant que el meu llibre era el millor de tots: “Al meu cap una llosa”. El que ara ha estat editat en anglès a Amèrica i que espero que Cònsul vegi al lloc de pau on es trobi. Potser compartint opinions amb Joan Fuster.
Gràcies, Isidor.
*
*
En les notes del seu dietari “ Indagacions possibles”, Joan Fuster escriu unes agudes i estudiades pàgines sobre els crítics literaris. Els escriptors les haurien de tenir en compte.
Isidor Cònsul ha mort. Proa, Enciclopèdia, autor ell mateix. Li dec un detallat i fervorós estudi a Serra d’Or (no el puc datar perquè tinc l’arxiu a Tarragona). L’abrandat i extens article va sortir per posar punt i final a la polèmica que s’havia format a causa del Premi Sant Jordi que em van atorgar l’any 1984. Tres aspirants al premi, descontents perquè a ells els semblava que eren els més reconeguts de la literatura catalana i jo una escriptora del sud poc rellevant (ja havia guanyat el Josep Pla feia dos anys), la mateixa nit del premi i, naturalment sense haver llegit l’obra, es van alçar en protesta. Fins al punt que es van fer editar els tres llibres seus en un sol estoig amb una faixa que deia “ara el lector sabrà quin és el millor”; van ser cridats a televisió per Àngel Casas (jo no, i no em vaig poder defensar) per dir tot el que els semblava ¡sense coneixement de causa! Només perquè eren “ells”.
Van ser uns moments durs, i els tres escriptors (hi havia una escriptora també), molt injustos, orgullosos, desdenyosos. Les crítiques al meu llibre van ser molt bones. Isidor Cònsul es va erigir en autoritat determinant i va escriure el magnífic article a Serra d’Or, explicant tots els fets amb veritat i justícia i declarant que el meu llibre era el millor de tots: “Al meu cap una llosa”. El que ara ha estat editat en anglès a Amèrica i que espero que Cònsul vegi al lloc de pau on es trobi. Potser compartint opinions amb Joan Fuster.
Gràcies, Isidor.
*
*
*
Autògraf de Joan Miró sobre el llibre "Llençol de noces", Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona. No té altra relació amb aquest post que ser editat per Proa. El llibre és dins "Óssa Major. Poesia Completa"(Òmicron).
3 comentaris:
No pot ser possible que et fessin això! El teu llibre és dels que es es volen rellegir, allò que indica més que res més el valor d'una obra. I l'Isidor, segur que et va fer justícia.
Hauríem d'escriure, per divertir-nos, un memorial de greuges... No exposaré aquí alguns dels que jo també he patit, estimada amiga, això en una conversa relaxada. El que vull dir és que al final ens trobarem tots, allà on siguin que són els cels i inferns literaris.
Hi ha una cosa certa, i és l'esperit amb què estan escrits els llibres.
Al final dels temps, només hi ha l'esperit.
Desconeixia això, tanmateix no es nou que alguns consagrats actuin d'aquesta manera. Afortunadament, també hi ha veterans que recolzen i animen. Lamento la mort de l'Isidor, el coneixia poc però sempre em va semblar un home honest i això ja és molt.
Publica un comentari a l'entrada