LA LLUFA QUE VOLIA SORTIR - 1 -



CONTE EN TRES EPISODIS, PER A INFANTS I GENT QUE ES LLUFA.

*

Una vegada hi havia una llufa que volia sortir i no podia.



No podia perquè la panxa on vivia era en una església en aquell moment. Era la panxa de la Roseta Llepacristos.



La Roseta Llepacristos era molt prima i alta, com una escombra. Portava un vestit negre i un barret negre lligat amb una llaçada , com les jaies d'abans.



La Roseta Llepacristos era molt devota. Tot el dia resava a l'església amb el llibre d'oracions i uns rosaris i, sobretot, besava els peus de la figura de Nostre Senyor a la creu, i per això li deien Roseta Llepacristos.




Tothom sap que les llufes volen sortir. Si no surten, inflen la panxa. Per això la gent grassa és plena de llufes i els prims no, perquè les fan sortir de seguida. En la gent prima, les llufes no troben lloc per estar-se i per això de seguida fugen amb una remor que fa: "llufff..."



Però és clar, tirar-se llufes en una església no és cosa fina, i la Roseta, encara que se'n tirava moltes, en aquell moment s'aguantava perquè les seves feien pudor d'arengada, que és el que ella menjava sempre.



En aquell moment a l'església hi havia el senyor bisbe que deia missa major, amb tot de capellans al seu voltant ajudant-lo: ara un li aguantava el llibre; l'altre li portava la tovalloleta; l'altre li alçava les faldilles perquè no ensopegués; l'altre tocava la campaneta; l'altre li girava els fulls; l'altre portava l'aigua i el vi; l'altre li treia i posava el solideu, que és aquell barretet petit i vermell o granat que tapa la closca dels cardenals i bisbes; l'altre tirava encens, que és un fum com una llufa però amb bona olor. En fi, una gentada.

*

Continuarà.

*

Il·lustració de procedència adulterada.

1 comentari:

VENANCIO CARVANTES ha dit...

En cierta ocasión, doña Olga, a un servidor le ocurrió exactamente lo mismo, pero recuerdo que me hallaba en el Vaticano y que su Santidad me había concedido una de sus breves audiencias. Tuve que contener el cuesco en cuestión, que eclosionó no sin cierto estrépito cuando me encontraba contemplando la belleza inigualable de «La Pietà» de Miguel Ángel... Jamás la estatua había sido así perfumada...