XIM XIM SOTA LES VELES

      XIM XIM SOTA LES VELES

      *

      16-5-13

      *

           ( Del meu dietari)

      14, dimarts. Plou, per fi, una pluja gairebé decent i no de fet-i-amagar. Mig mes de maig i sense el raig de cada dia, com vol el refrany.

      Avui estava bé al mercadet, sota el xim xim però a recer gràcies a les veles de les parades en penombra i els articles amb bona olor de roba; és una sensació d’estar protegida, un mínim, sí, però es tracta del desig preexistent, previ, arcaic, de poder fer habitable un espai. Em reconec aquest desig com l’instint del niu i m’entristeixo quan no el puc realitzar. Còmode, calent i fresc quan toca, proveït, amable. Per això m’enfado tant quan l’agressivitat del carrer –descontrolada- envaeix els meus espais acústics i no hi puc fer res per causa de la desídia, la deixadesa municipal que permet els paràsits eixordadors.

       He comprat dues peces senzilles. Els venedors són amables. La gent es coneix. Aquí tots som iguals i desfilem, ara d’un costat, ara de l’altre. Sobretot dones mores, amb cotxets o sense. Deu ser el seu lloc de reunió sense aixecar sospites dels mascles dominants.

      Molts cartells de peces a 1 euro. ¡A 1 euro! Es combat la crisi, aquí. Ningú sense la seva camisa, els seus mitjons, calçotets, mocadors de coll, bates i pijames. Proveïts a casa, a l’armari de la roba ben plegada.

      Ara, vespre, hem fet la partida de scrabble, he especejat el conill que hem comprat i al forn couen dues plates, l'altra amb galtes de porc, ceba, herbes, patata, oli, vi, sal i un polsim de curri no picant, que daura i potencia el gust.

      Canten les merles sota, al parterre entre palmeres. Els ocells estan contents amb la pluja, que fa sortir els cucs. Els pardals ja dormen, i les tórtores, i les gavines i coloms. Vetllen les merles, els rats penats i les papallones nocturnes, vellut moll sota la pluja. No hi ha paràsits, no hi ha veus ni crits. Estic bé, en aquest moment.

                                                      *

            Collage d'OX

NOSTÀLGIA

NOSTÀLGIA

*
14-5-13
*

M’ha interessat una reflexió sobre la nostàlgia feta per Javier Gomá el 5 de maig en una entrevista. La definició de nostàlgia la trobareu al diccionari però hi heu d’afegir la vostra experiència, que la farà més completa. Aquest material, entre altres, em serveix per enriquir la lenta novel·la que intento escriure.

            “(...) L’individu, estadi últim en l’evolució de la vida i l’expressió més eminent del progrés moral, té alhora la consciència de la dignitat incondicional i de l’indigne destí al que la vida l’aboca. Aquí es produeix una profunda sensació d’injustícia. (...) És evident que el món permet l’emergència d’una individualitat destinada a una destrucció definitiva. La pregunta és ¿aquesta destrucció és l’última paraula o podem pensar en una continuïtat d’allò humà? ¿I en quines condicions? ¿Com resultaria un relat versemblant, raonable i plausible sobre aquesta continuïtat? (...)”

            Una lectora d’aquest blog em deia que en família es preguntaven si es podia enyorar allò que encara ha de venir. Li vaig dir que jo creia que sí. Les sensacions de pensar passat, present i anticipació, facultats humanes, produeixen ja aquesta nostàlgia que pren colors i formes diversos; que es fan i es desfan com els núvols, però que ens influeixen. Segons el meu pensament, expressat al blog anterior, una cosa és saber aquesta subjecció humana a la vida i a la mort, i l’altra és adonar-se’n. La nostàlgia no va sempre enrere, sinó que pren moltes direccions, i per això cal que l’explorem, companya nostra com és.

            *

 Foto. Les flors humils són precioses.

           

GRÀCIES

            GRÀCIES

                 *
           12-5-13
                 *

            Moltes gràcies a tots els que heu volgut expressar la vostra felicitació en aquest blog pels meus 77 anys. Una xifra que no té encant però, com em va dir un amic, almenys és capicua. Per agrair poso un fragment de l’article al Diari de Tarragona, de l’11 de maig del 94, que una bona amiga va rescatar ahir per a mi: “Aniversari a la ciutat”. I també dues aquarel·les meves de fa molts anys; teníem dues tórtores que van fugir. I a Mont-ral unes ceràmiques vidriades, on vaig posar espígol. Són paraules i dibuixos suaus, per acompanyar.

            “(...) Un convenciment de l’edat és que el millor que podem tenir mentre vivim és l’amistat. (...) Sento la llibertat del temps com un camp immens a recórrer. Caigudes les ideologies, els mites i els dogmatismes, m’adono que formo part de la Terra i que la comparteixo amb tots els éssers vivents sotmesos a la mort, com jo. I que una cosa és saber-ho i una altra adonar-se’n. Amb els anys he comprovat que la vida és curta i que hauria de ser feliç per a molta més gent. Cap de les ideologies hagudes fins ara ens ha salvat de la guerra ni de l’ambició d’uns a costa dels altres. Ara, per fi lliures, potser encara seríem a temps de viure en harmonia amb la Terra, però em temo que tampoc no ho sabrem fer: no en tenim el costum. (...)”

*           

EL QUE FALTAVA

10-5-13
*

 

En Lapao i en Nitocao (1)

surten a passejar en barca.
¡Si a l’Aragó no hi ha mar!
Però al riu també s’hi embarca.

 

En Lapao porta bigotis
i en Nitocao ‘xubasqueru’,
amb la caputxa ben alta
perquè amenaça ‘aiguaceru’.

 

Quan més tranquil·lets estaven,
surt el monstre Lapapyp.
¿No els basta amb les dues Pes (2)
que ara en necessiten tres?

 

Lapapyp d’un cop s’empassa
la barca i els mariners
i ara aquells de les tres Pes
a l’estómac pesen massa.

 

Disparats per l’ull del c...
en un temporal de merda,
curta vida a qui l’esguerra
i tots a prendre a Estambul.

*

Lo Gayter del Balcó.
*
1 – Antiga marca de xocolata en pols
2 - PP
Postal enviada des de Nantes per Gisela, que va a anar a veure el món de Jules Verne.

 

 

 

 

FLORS I POEMES DE MAIG

FLORS I POEMES DE MAIG

*
8-5-13
*
Des de temps immemorial que al col·legi de les Teresianes de Tarragona tenen la gentilesa de convidar-me un dia pels volts de sant Jordi a comentar algun dels meus llibres juvenils. Enguany ha estat “Triangles mortals o la sala dels difunts”(Barcanova). Llibre situat al massís dels Motllats, serralada de Prades, país d’avencs i coves. Coves on els aventurers poden trobar mòmies, desapareguts i vampirs. “Vostè hi creu?”, em pregunta la canalla. “És clar, sinó, ¿com en podria escriure?” I tot seguit els mostro documentació sobre tècniques per fer reviure una mòmia: l’última, la del general Prim, a Reus, fa ben poc. També la farmacologia dels morts vivents, per obtenir zombis. I les possibilitats d’atreure vampirs endèmics, dels que ja no emigren i es queden al lloc.

            En acabar de respondre preguntes ben preparades i de signar llibres, em regalen aquesta preciosa orquídia i un parell de llibres de terror nòrdic que m’han deixat triar amablement. És un matí de maig, clar i florit, com ha de ser tot temps que es dediqui al que la gent ha entès sempre com a poesia: flors, amors, el món més bell. Els autors sabem que la realitat no és aquesta, però el poble continua buscant bellesa i amor en els poemes.

            Demà seré a Tordera, on el Teatre Clavé, una important institució allà, ha preparat des de fa un any un seguit d’activitats a tots nivells sobre la meva obra, en concret “La taronja a terra”(Òmicron) i “Marina/Cavall de mar”(Barcanova) pels infants. Fins i tot passejada nocturna, hi haurà, però en diferents dies. Els diré per què el tord del seu escut té a veure amb el caràcter bondadós de la seva gent. Com escric, perquè una part de la meva literatura la vaig aprendre de l’insigne Prudenci Bertrana, fill de Tordera, un dels més grans prosistes que hem tingut, digne de ser llegit sempre. I comentaré un poema d’aniversari de “La taronja a terra”, perquè dissabte en faig 77 i em demanen que parli dels anys de poesia, que són molts i no s’han acabat, espero.

            Maig, ple de poemes i de flors, un any rere l’altre ens introdueix als bells somnis. ¿Ens hi podríem quedar?

            *

LLEGIR A LA CUINA

LLEGIR A LA CUINA

*
5-5-13
*

Al forn es couen una plata de carxofes ben aixafades, amb sal i oli pel damunt; i una plata  de galtes de porc ben molsudes, amb ceba, patata, vi negre, sal, bon oli d’oliva i aquell puntet de curri que passo per sobre a moltes de les coses que cuino: alegra i no pica.

            La nostra cuina té bona finestra al mar. En aquest moment contemplo el robust ‘Letizia Effe’, de bandera italiana i que transporta productes químics. De nit fa una claror esplèndida, palau flotant aturat davant de casa. Ahir va arribar un vaixell verd tan petitet com un saltamartí i que fa pensar la cançó infantil: “Era una vez un barco chiquitito...”, però aquest sí que navega. No li veig el nom. Els onze vaixells que hi havia aturats ja els han anat enllestint; n’arribaran d’altres.

            L’amic blogaire Salvador Macip va suposar que jo devia tenir biblioteca a la cuina. Doncs sí, i gràcies a ell ho explico. El llibre d’honor és “La teca”, d’Ignasi Doménech, herència de la iaia. El llibre és tan vellet, groc i atrotinat que el suposo una primera edició; no porta data. M'enfilo a l’escala i veig un magnífic volum de la 62 en tapa dura, resultat de la col·laboració entre cuiners, dibuixants i escriptors. A mi em va correspondre Francesc Todó, al restaurant L’Àspic, d’Amposta, dirigit per Antoni Bru. Todó em va prometre dibuixar-me uns bolets, però no els he vist mai. Coses de la vida. “El gourmet vegetariano” és un volum molt útil i ben editat. Les “Tartas Tatin” són la meva flaca, i em queden boníssimes. Hi ha una enciclopèdia dels bolets en tres volums que és una joia. “Cocina verde”, gruixut i practicable. I aquell volum que tots devíem tenir, de Glòria Baliu... ¿el recordeu? Valenta i esforçada és “La cuina d’una dona del terròs”, de Josep Gironès. Cuina moderna de Sen, Vinyoli, Arguiñano... I tants d’altres que no esmento. Afegeixo que sobre la rentadora hi ha dues caixes blaves pintades per mi, que contenen receptes retallades de publicacions diverses. I alguns exemplars venerables de “Cocina y hogar”, tan entranyables com els trobàvem, tant com intentàvem aplicar allò après... ¡Marededéusenyor! que deia en Higgins. ¿Com pot ser una història llarga de tants anys?

            Repassada ara per a  aquest post, la biblioteca de la cuina em fa venir tristesa i nostàlgia, lligada com està al cor més íntim i càlid de la casa: dels primers afanys a les últimes renúncies.

            *

ALLÒ QUE ES PENJA

            *                         *    

ALLÒ QUE ES PENJA

*

3-5-13

*

L’Institut de les Dones, l’Observatori Cultural de Gènere i tots els departaments Veu de Dona, Estudis de la Dona, llarg etc.; més les associacions afins, que són moltes, he de dir que no m’han aconsellat mai –si és que m’han aconsellat alguna vegada- el que necessitava per promocionar la meva obra i persona. Sóc escriptora i necessito promoció: entrevista a diari, espai a tele, el que sigui. No m’han encaminat mai bé.

            S’acaba de fer la llum al meu cervell quan llegeixo l’entrevista al Punt/Avui (3-4-13), contraportada, que Jordan fa a O’Hara. La tal O’Hara declara amb posat de fava cúbica: “TINC MÉS DE 300 CALCES I UNS 40 SOSTENIDORS. CADA MATÍ PENJO UNA FOTO MEVA EN ROBA INTERIOR A INSTAGRAM.”

            No cal dir que la interfecta té munts de seguidors que li envien calces. “NO BUSCO QUE COMBININ”, aclareix la irlandesa ingènua i pèl roja. Es defineix fetitxista i sosté que “LES SABATES DE TALÓ FAN QUE LA DONA SE SENTI SEXY I SEGURA.” Afegeixo jo que sobretot segura, per això els grans caminadors porten tots talons d’agulla.

                        Gràcies, Jordan, per aquesta valuosa informació tan útil que cap institut de dones m’havia sabut donar vetllant per la meva promoció. N’haurien de prendre nota, aquests instituts si volen ser eficaços. Per

ò ja hi havia un llunyà precedent: una vegada que la URV va convidar Lucia Etxevarria, aquesta va obrir sobre  la taula on dissertava una maleteta plena de sostenidors i calces. I no és irlandesa, ep.