FINESTRA A...
*
25-8-13
*
Aquest estiu m’he passat
moltes hores al tauler de dibuix fent diverses portades de llibre que m’havien
demanat. Quatre en total, a triar. Els ulls es ressenten de tant fixar-los a la
pantalla, i de resseguir els detalls diversos, buscar color, formes, pinzells
adequats. Enviades, no m’han tornat ni resposta a la feina feta, tot i que era
sol·licitada. Molt menys me n'han donat les gràcies. Dos dels models eren finestres, i el conjunt, variat. Si no
agradaven, almenys en podien haver donat fe. Però la desconsideració i
l’egoisme són a l’ordre del dia
Això em fa pensar que moltes de les
feines que fem no tenen ni tindran resposta. El que no sé és si cal que
n’esperem, de resposta. Però sempre, al nostre fons, com que treballem de la
millor manera que sabem i amb la intenció de complaure els altres (en el bon
sentit, no en el llagoter), alguna paraula amable sí que ens agrada rebre, com
al gos li agrada que l’acariciïn quan ha fet una cosa bé.
Em penso que la vida o, si volem, el
dia a dia, és una finestra que obrim sense saber què trobarem quan sortim al carrer.
Per això alguns es refugien en clausura o en ermita. El carrer és perillós.
Però cal sortir, i a vegades sortim a través de la pantalla sense pensar que
som també vulnerables per aquí.
Finestres al mar, com escrivia en
Toldrà en bella música. Finestres a la muntanya. Finestres al nostre interior.
Que tot és feina: escriure música, pintar, escalar, córrer, com l’intrèpid
Kilian Jornet. Seria ideal fer el que ens agrada sense esperar res, res
absolutament fora de la pròpia consciència per la feina ben feta. Ep, ben feta
fins on ens permeti la pròpia capacitat.
*
Fragment de dibuix per
portada. OX.
8 comentaris:
Estimada Olga,
malauradament, poques vegades es dóna les gràcies, en tinc gran experiència. Per això ja fa temps, no sé ni el temps, que no espero res de res quan faig alguna cosa per algú. Un bon dia vaig decidir que faria el que creia convenient amb aquell baròmetre interior que informa del que val la pena i el que no. Ara faig perquè sí el que decideixo fer, ja que la resposta està en el vent, com deia Bob Dylan.
La veritat, és que quan fem una feina el més important, és la satisfacció que tenim quan veiem el resultat final, després de l'esforç que hem fet...Tot i que sempre agraïm que se'ns valori la feina feta, però penso que l'ésser humà, en general, sovint se n'oblida, però no perdis l'esperança, potser algun dia se'ls encendrà la llumeta...
No sé si aquesta finestra que has posat, és algun dels treballs que has fet, però a mi em sembla preciosa...
Bona nit, Olga.
Estimada Olga,
És molt important des dels dos als cent cinquanta anys que la feina que fem sigui reconeguda. Els hospitals m'han ensenyat que hi ha infermers malignes però que n'hi ha que són com àngels.
La feina que ens descrius és artística, es nodreix de la teva magnífica i refinada imaginació i del teu talent amb el dibuix i la pintura entre d'altres. Només una manca brutal d'educació explica aquests silencis. Per què no els telefones tu i els dones gràcies del seu silenci que deu atorgar la perfecció de la teva obra?
Altra cop jo, la Glòria: He obert blog nou cansada que el no tan vell Arbre de Foc s'hagués cansat de treballar.
Em trobaràs per: CERTA GLORIA.blogspot.com
Sempre hi seràs molt i molt benvinguda.
buf... he fet tantes vegades "voluntariat" que ja n'estic tipa! així que entenc perfectament que estiguis dolguda.
De petita tenia una mestra que deia "Nadie da nada por nada"... llavors es feia tot en castellà, per això ho dic en castellà. Tenia tantíssima raó!
Ara, una cosa és "no donar res per res", i una altra de ben diferent és no donar res, després d'haver rebut alguna cosa.
Com deia la meva àvia "de desagraits, l'infern n'és ple".
Jo et dono les gràcies pel que ens regales "aquí". Com tu dius, sense llagoteria. En el bon sentit!
Una abraçada.
Es cert que el millor premi és la feina ben feta. Però els homes necessitem que ens ho manifestin...Si mirem la història, per desgràcia, le gent reconeix l'obra ben feta, quan l'autor ja és mort...Una abraçada: Joan Josep
D'arrossegar-me pel terra jo me n'he fet un tip. Per mi aquest espai on som és una glòria, i que duri.
Sí, sí, això passa i encara més en tot allò que té a veure amb la creativitat, escriure una presentació, fer una portada, tocar alguna peça en una innauguració...
També m'hi trobo força i faig com la Teresa, si em ve de gust ho faig sense esperar res i si no, vaig aprenent a dir no...que prou que em costa.
Ah, a mi m'agrada molt la teva finestra.
Publica un comentari a l'entrada