OBSESSIÓ / OBSERVACIÓ
*
22-7-1
*
“¿T’obsessiona la mort?”, em
preguntava algú als comentaris de l’últim post. Responc aquí amb unes primeres
consideracions:
1 – No és obsessió. El que
escric és observació. És una aproximació inquietant basada en el que veig,
sento i penso. Ensenyances dels anys.
2 – És una percepció
avançada que em porta a enyorar allò que estimo, com si després realment ho
hagués de trobar a faltar. I estimo tant...
3- És, els últims anys,
viure els dies nous que m’hi portaran, veient la meva decadència amb la duresa
forçada de l’adaptació.
4 – És compartir el que ben
lúcidament va escriure Simone de Beauvoir a “La força de les coses”, quan
meditava sobre la seva vellesa.
5 – Planto cara al temor,
com em recomanava una amiga més gran que jo i que m’aconsellava. Però la mort
sempre guanya, per molta cara que hi posis. Sortir al pas cada dia fatiga.
6 – Estimo la vida, per això
escric, per comunicar-ho. La vida és feta així i així la visc, tant si m’agrada
com si no. Tan sols em queda la petita llibertat de triar la mort.
7 – També escric de la mort,
i molt, amb ironia i humor per treure’n el ferro. El “Pere sense por” ja ho
sabia i ho practicava. A vegades si ens riem dels temors els arribem a vèncer.
*
Fotografia (aquí no tinc
escàner) del collage: “Potser en una altra vida...” M’hauria agradat tant,
tenir un vestit com aquest...
11 comentaris:
Sempre m'ha sorprès i admirat la capacitat que tens per encarar la mort, per observar-la minuciosament, descriure-la i reflexionar-hi.
No és fàcil, no és gens fàcil acceptar la pròpia decadència, acceptar que hi ha gent que ja no tornarà, i que un dia, serem nosaltres els que ja no tornarem.
Jo diria que la mort interessa i inquieta a tothom. Com a mínim a tothom que dedica temps a pensar-hi.
La societat actual ha volgut girar l'esquena a la mort i fins i tot a la malaltia, segons el que llegeixes a diaris o escoltes a la tele sembla ben bé que qui està malalt és per culpa seva i qui mor, perquè 'no ha lluitat prou', com si tot plegat fos un esport per aconseguir medalles.
La mort és una cosa més, inevitable, quotidiana i lligada a la vida.
La mort corona la vida, la vida és indestriable de la mort. Amb la mort, cert, no cal obssessionar-s'hi, però tenir-la en compte sí, ja que és part de la vida. És com si no volguéssim saber res de la respiració, posem per cas, i és vital tenir-ne consciència. En companyia de la mort la vida guanya en intensitat, converteix cada moment no només en únic, que ho és, sinó essencial.
Jo no paro d'escriure per si de cas em morís, he d'aprofitar el temps. Ja faré vacances quan toqui.
Perquè parles en passat del voler d'aquest vestit? Qui te'n priva? En quin altre moment serà més factible el teu desig? La conveniència o inconveniència de dur-lo, depèn tan sols de factors externs, no de tu. I son importants? És que els teus pensaments estan sempre d'acord amb les conveniències? Dons un vestit...
Estic d'acord amb na Teresa. La vida és preciosa justament perquè un dia s'acaba i morim. La vida és un regal, cada moment és únic i a viure amb intensitat.
Jacqueline
Crec que estaries molt maca amb un vestit així, una mica més grandet. Jo també ho dic, qui te'n priva?
La mort...Tan rebutjada i tan necessària...
Suposo que tothom es mira la mort segons les circumstàncies de la vida...Penso que més que por a la mort el que ens fa basarda, és el com , la por a patir...Mentre podem, potser que gaudim de la vida.
Ah, i a mi aquest vestit també em fa molta patxoca!
Bon estiu, Olga.
Olga, ho fas admirablement, la mires de cara i ens fas més forts.
Publica un comentari a l'entrada