CONTE D'ESTIU

CONTE D’ESTIU
*
16-7-13
*
A la punta de la muntanya hi ha un simulacre de poble. Estiu. Calor.
Olga encén la pantalla del seu ordinador i es connecta a Internet per posar un post que acaba d’escriure. Segueix els quatre passos que hi ha fins que s’ha marcat el número de telèfon  adjudicat, després d’escriure’n de nou la contrassenya, que no ha quedat fixa a causa de defectes inicials d’instal·lació al poble. Demana el tauler per treballar.
            Contempla el cercle blau que giravolta bona estona, fins que s’anuncia una prefiguració del blog. Hi ha temps per llegir alguna novel·la, però Olga no ho fa, pendent del cercle.
            Una línia darrere l’altra, en la calma del matí, es va dibuixant el tauler. Canten els ocells de sempre, que d’aquí una estona marxaran a menjar fins que tornin al vespre, estrepitosos.
            “S’està carregant”, adverteix un requadre rosa. Olga també. De son.
            Quan, per fi, s’ha format el tauler, demana adjuntar la imatge corresponent.
          Una nova rodoneta blava gira i gira com un dervitx, i els ulls també fan aquella gimnàstica recomanada de rodar i rodar. Es refreda el cafè.
             La son augmenta, el sol va donant la seva volta diària i Olga escolta un borinot mandrós darrere de les cortines, remor que contribueix a augmentar la somnolència.
            Quan s’anuncia la nova imatge, segueix ja d’esma la línia grisa indicativa que la imatge va entrant. És lenta com un cargol incaut travessant la carretera.
            Prova d’adjuntar el text: gira de nou la rodeta punyetera. Llavors la imatge pren unes quantes formes fins que s'enquadra. Olga ja no té ni esma per pitjar “publicar”, però ho fa.
            Olga mira fixament  aquell “publicar”, quieta, sense poder alçar el dit per comprovar si, en efecte, s’ha publicat.
            En la quietud vaporosa, el clàxon insistent del camió del butà, que passa els dimarts, la desperta de la sessió hipnòtica
            *
            Cistell de flors seques, del taller d’estiu de Vicenç.

12 comentaris:

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Malgrat totes les limitacions tècniques, l'estada a Mont-ral sempre esdevé profitosa per a vosaltres, ja sigui literàriament o amb altres formes d'art com la que mostra la foto d'avui.
Que us ho passeu força bé i amb bones tronades.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Com l'Oceanografia del tedi, d'Eugeni d'Ors, temps de contemplació...
Tots els moments són bons si hom està en gràcia de Déu, una de les cites del meu pare...

miquel ha dit...

El que no sé, Olga, és si aquesta contemplació val la pena, amb tantes altres contemplacions com tens. I que consti que jo també he caigut en la hipnosi qui sap quantes vegades.
Però la literatura, com avui, a vegades arriba per viaranys de difícil caminar.

Lapsus calami ha dit...

Fer de la necessitat virtut és part de l'ofici de l'artista, no? Una abraçada, Olga.

Maria Dolors Giral ha dit...

Qui no pateix aquest nostre mal d'estiu atorgat per telefònica, no sap res de la virtut de la paciència.

Sílvia ha dit...

El meu ordinador també pateix un atac de tedi avui, el teu relat li va de perles. Bones vacances i bona inspiració!

M. Roser ha dit...

Avui m'he passejat(virtualment) per Mont-ral i m'ha semblat un poble molt bonic, amb uns entorns fantàstics...
Un bon lloc per amarar-se de tranquil·litat...i bons aliments!
I el conte, molt ben lligat amb la teva realitat del dia a dia...
Petons estiuencs, Olga.

Relatus ha dit...

Ideal per l'insomni. M'alegro que siguis tant insistent

Helena Bonals ha dit...

Estic d'acord amb Lapsus calami, cal saber fer bell l'error.

novesflors ha dit...

És una forma de provar (i educar) la capacitat de paciència. Més que somnolent jo estaria una mica desesperada, però tot no es pot tenir, la tranquil·litat del poble, el descans estiuenc s'ho val, supose.

Unknown ha dit...

Jo en sé un d'una dona que se li havia bloquejat el bloc. Vès quines coses. Va intentar ressucitar-lo diversos dies però no hi havia forma de despertar aquell quadern virtual on hi havia anat deixant trossets de vida i que havia estat compartit per amics i coneguts amb comentaris agradables...
Finalment, sense enfadar-se, va decidir deixar que el bloc dormís l'aneurisma que semblava afectar-lo. Un dia o altra intentaria una segona intervenció. Si fracassava potser faria un bloc nou.
Salut, Olga!

Eduard ha dit...

Metaliteratura de la millor! I que bo que algú ens recordi que no tot és tan immediat i urgent en l'era digital i en la xarxa 2.0!