ALEGRIES D'ESTIU

ALEGRIES D’ESTIU

*

9-7-13

*

Aquí tenim, acabada de tramitar, la traducció al castellà de LA TARDA A VENECIA, una novel·la que m’estimo per totes les circumstàncies que em van portar a escriure-la, de les que se’n podria fer una història: quan era petita, sota la taula del menjador fullejava una grans àlbums dels avis, amb quadres de museus i comentaris corresponents. Entre altres, em va quedar a la memòria una pintora veneciana que es deia Rosalba Carriera.

            Quan vaig ser gran, un dia, a la també estimada i ara desapareguda llibreria Canuda, hi vaig veure una pila de col·leccionables de museus. Rosalba Carriera al davant. Passo full i veig un autoretrat seu, pintat quan ja era vella, dur, descarnat i amb corona de llorers. De seguida vaig tornar al record de nena. Com que jo era gran i entenia el fet de la corona de llorers, vaig admirar la tenacitat i força de Rosalba, que no es donava per vençuda, i vaig decidir donar-li més vida a partir d’un suposat dietari que jo li escriuria com si fos ella: Rosalba em demanava. Calia una bona i fidel documentació. Com més enrere en el temps és una història, més documentació cal, i estricta. Per això em deixa perplexa ara aquesta proliferació de llibres medievals i romans escrits en poc temps.

            Viatges a Venècia. Consultes a l’Institut Italià de Cultura, al número 5 de l’encantador passatge Méndez Vigo, de Barcelona. Comanda dels volums escrits per Carriera i recopilats per Bernardina Sani, de Florència. Perquè Rosalba també escrivia, voltava convidada per les corts dels prínceps europeus i fins i tot va pintar del Delfí de França. Té una sala al museu de Dresden, entre altres. Una vida interessantíssima i, ella i les seves germanes i amigues, d’un feminisme desafiant, en ple segle XVIII. Tot el que voltava Rosalba era fascinant, com la glòria de Venècia a l’època. Em va agradar escriure aquesta obra que em demanava tant i m’oferia el goig. Em penso que es nota.

            El llibre el va publicar Columna el 1999, en un bonic volum, i Pere Gimferrer i Àlex Susanna me’l van presentar a l’Institut Italià de Cultura. Va tenir molt bones crítiques.

            Des de llavors, i com en tots –menys ZONA MARÍTIMA (Planeta)- he lluitat per la publicació en castellà. Jo me l’havia traduït. Tampoc ningú se’n va voler fer càrrec. Ni editorial ni institucions. He treballat dur pels meus llibres.

            Fins que ara, un noi i una noia amics meus, un company de blog i la que va fer possible penjar el meu blog i que m’ajuda des dels inicis, van proposar que el posés en format per a llibre digital. Hi ha hagut molts tràmits a fer i, per fi, en dia d’ahir, s’ha aconseguit. Confesso que jo no seria res sense els amics que em volten i m’ajuden. Ara la noia posarà l’enllaç al meu blog, i jo us faig partíceps d’aquesta alegria d’estiu. Una alegria vital.

                                              *

Nota sense relació amb el llibre. Aquest estiu em costa més que altres vegades consultar blogs i respondre comentaris. Us demano que em perdoneu, perquè el cor se n’hi va, però les circumstàncies de comunicació em són adverses. Faré el que podré, però fins que passi la calor no em podré posar al dia.

*

Coberta del llibre digital LA TARDE EN VENECIA