*
“No ets lliure. Desenes de milers de mans invisibles t’agafen les mans i les fan bellugar. Quan estàs enutjat, la ira d’un avantpassat escumeja a la teva boca; quan estimes, un antic habitant de les cavernes bramula; quan dorms, s’obren les tombes en la memòria, i el teu cap s’omple d’espectres.”
Aquest fragment és del notabilíssim, breu, significatiu i recomanable llibre de Nikos Kazantzakis (1887-1957) “ASCESI” ( en català, Adesiara 2008. Traducció de Montserrat Camps Gaset).
Quan dormo s’obren les tombes de la meva memòria, perquè sempre m’imagino la porció del cervell corresponent a aquesta funció com una sèrie de compartiments estancs, poc modificats, per on viatjo en el subconscient o que deixen anar les imatges i vivències subjacents: sempre apareix la meva gent que ja no hi és; sempre les meves cases que ja no existeixen. Ells poden mostrar-se amables i compassius, però són espectres i sé que m’esperen. De dia procuro dominar els meus moments i mantenir un ordre mental i d’activitats. De nit sóc una demostració vivent del que diu Kazantzakis. Aquesta experiència no és negativa ni positiva: és real, és un fet. I, pel que es veu, un fet comú que recull l’escriptor.
Que no sóc lliure ja ho après: depenc d’una herència ancestral que he estudiat i que reconec. La meva activitat vital podrà modificar-ne alguns detalls imperceptibles coneguts com evolució. Però l’inici i el destí ens són comuns, i fem ben fet de pal·liar-los sempre que ens sigui possible.
Aquest fragment és del notabilíssim, breu, significatiu i recomanable llibre de Nikos Kazantzakis (1887-1957) “ASCESI” ( en català, Adesiara 2008. Traducció de Montserrat Camps Gaset).
Quan dormo s’obren les tombes de la meva memòria, perquè sempre m’imagino la porció del cervell corresponent a aquesta funció com una sèrie de compartiments estancs, poc modificats, per on viatjo en el subconscient o que deixen anar les imatges i vivències subjacents: sempre apareix la meva gent que ja no hi és; sempre les meves cases que ja no existeixen. Ells poden mostrar-se amables i compassius, però són espectres i sé que m’esperen. De dia procuro dominar els meus moments i mantenir un ordre mental i d’activitats. De nit sóc una demostració vivent del que diu Kazantzakis. Aquesta experiència no és negativa ni positiva: és real, és un fet. I, pel que es veu, un fet comú que recull l’escriptor.
Que no sóc lliure ja ho après: depenc d’una herència ancestral que he estudiat i que reconec. La meva activitat vital podrà modificar-ne alguns detalls imperceptibles coneguts com evolució. Però l’inici i el destí ens són comuns, i fem ben fet de pal·liar-los sempre que ens sigui possible.
*
*
*
Gravat de Gustau Doré per a LA DIVINA COMEDIA.
9 comentaris:
Jo hi convisc, amb els meus espectres, a les nits. I el record roman a la memòria unes quantes hores; després, desapareix. jo voldria atrapar-lo, però no es deixa.
Arare, m'agrada saber aquesta coincidència, gràcies.
Depenem de la nostra herència genètica, per bé o per mal, ja que dels avantpassats ens arriba de tot. Quant al nostre marge de maniobra és un misteri fins on intervenim.
Quan somio se'm presenten els que vaig conèixer. Els altres, no ho sé. Aquestes "presències" no se'm fan estranys perquè són (formen) part de mi.
Benvolguda Olga, estic seguin el teu bloc. Aquests dos dies últims m'en fet pensar. No coincideixo amb el pensament que teniu de la mort. Fa anys que segueixo el pensament budista que en aquest tema es completament diferent del cristià. Ells creuen que la mort és un pas de vida a mort i de mort a vida , el continuo mental que nosaltres diem esperit continua i es reencarna amb un altre físic. El que perdura es el nostra karma el resultat de les nosatres accions. La mort i la impermanencia és molt important per a ells descriuen completament las visions i el proces de la mort per que s'estigui preparat i familiaritzat i el traspàs és un moment molt important i pot ser de grand goix o terrible depent del estat de la nostra ment , per això és tant important meditar (no en el buit, ni molt menys) i estudiar la ment i els bons sentiments cap a tots els essers. Nosaltres som i el que ens envolta és el que rau en la nostra ment. Si t'interessa el tema en podem parlar. Una abraçada.
he après a conviure amb les ombres d'aquells que habiten en la meva ment, quan han deixat d'existir en el pla real. Són el meu bagatge també i sense ells jo no seria la mateixa. Em calen per configurar la meva personalitat i no hi penso renunciar, els sento imprescindibles. El millor és que poden conviure perfectament amb la realitat, que no hi ha d'haver trencament, perquè com què tinc la sort de viure en un clan, la majoria compartim les ombres :) M'ha agradat molt el teu post d'avui, gràcies :)
Rosa, el budisme, com altres doctrines compta amb la meva comprensió. No pas el fet de la reencarnació, que no permet tenir memòria de vides anteriors i, per tant, serveix per poca cosa.
Però a aquestes alçades de la vida, la nostra, penso que ja som majors d'edat per fugir de tuteles, perquè ja hem anat construint les nostres pròpìes creences, sense dependre de ningú. I sense menystenir ningú, tampoc.
Gràcies per la visita.
Gràcies pels teus pensaments Olga i per haver desfermat la porta dels altres convidats i amics... Una mica m'hi veig amb tots; un bocí d'ací, un altre d'allà. La mort del meu pare arafa 10 mesos ha estat una de les darreres més grans lliçons que he tingut a la meua vida...
Ell m'ho deia: - "Fill es mor com es viu", i així va ser. Ja m'agradaria morir com ell. Mecagondena, una mort impressionant, humana i estimada, sí, estimada amics... com la vida que tingué.
Ho sento, Príncep. Desconec si era una mort prematura o no, però és una experiència que els fills només tenim una vegada a la vida, i ens marca. Que ell sigui per a tu una presència amable.
La vida és plena de llums i ombres; la nit és fosca, però també és viva.
De petit em van donar per mort, però jo em sentia molt bé, fins que vaig retornar a la vida. A partit d'aleshores hi han hagut moments de tota mena.
La mort no em fa por, ja l'he viscut.
Publica un comentari a l'entrada