*
Aquestes festes passades el nostre llamàntol, Ostixec, es va dedicar més que mai a la lectura, perquè tanta musiqueta i brogit de Nadal el neguitejaven. Li vam deixar històries de gestes navals perquè es trobés en el seu ambient.
Araceli, que passava uns dies amb nosaltres, també es tancava a la biblioteca perquè li agradava remenar llibres dels que abans se’n deien prohibits; però a casa mai no hi ha hagut mai censura i ella anava fent.
Vet aquí que el llamàntol, de veure-la tan aplicada, se’n va enamorar. És allò que els llibres uneixen i el llegir enganxa. Fins i tot ens va agafar un barret de l’armari pensant-se que lluiria més davant de la noia. Araceli el deixava fer, divertida. Un dia, Ostixec va avançar una de les mordasses demanant permís per fer una carícia a Araceli. Com que la noia és valenta, es va deixar passar la cuirassa polida per la cara i els cabells, amb gust, mentre a Ostixec els ulls encara se li tornaven més petits.
Com que Araceli veia que Ostixec es posava vermell per moments, va agafar un ventall de la vitrina i el va començar a ventar, per allò de les sufocacions amoroses, ja se sap.
Quan Araceli va haver de marxar per final de vacances, Ostixec es va cargolar i amb prou feines menjava. Malalt d’amor, vam pensar. Fins que un dia, per un detall sense importància, vam notar que l’enyorança ja li havia passat: es va cagar en el barret que ens havia agafat per lluir-se.
*
Araceli, que passava uns dies amb nosaltres, també es tancava a la biblioteca perquè li agradava remenar llibres dels que abans se’n deien prohibits; però a casa mai no hi ha hagut mai censura i ella anava fent.
Vet aquí que el llamàntol, de veure-la tan aplicada, se’n va enamorar. És allò que els llibres uneixen i el llegir enganxa. Fins i tot ens va agafar un barret de l’armari pensant-se que lluiria més davant de la noia. Araceli el deixava fer, divertida. Un dia, Ostixec va avançar una de les mordasses demanant permís per fer una carícia a Araceli. Com que la noia és valenta, es va deixar passar la cuirassa polida per la cara i els cabells, amb gust, mentre a Ostixec els ulls encara se li tornaven més petits.
Com que Araceli veia que Ostixec es posava vermell per moments, va agafar un ventall de la vitrina i el va començar a ventar, per allò de les sufocacions amoroses, ja se sap.
Quan Araceli va haver de marxar per final de vacances, Ostixec es va cargolar i amb prou feines menjava. Malalt d’amor, vam pensar. Fins que un dia, per un detall sense importància, vam notar que l’enyorança ja li havia passat: es va cagar en el barret que ens havia agafat per lluir-se.
*
*
*
Collage d'OX.
5 comentaris:
Senyora Olga,
Si a casa meva entra un llamàntol que es diu Ostixec i se’m caga al barret, jo li deixaria anar un bon renec: Mecagonlosti!
Mol bona, molt bona, senyor agutzil.
ja se sap, els llamàntols solen ser força inconstants en les coses de l'amor. Vaja, del tot pràctics. :)
La imaginació no té límits.
Sort d'això. Per als llamàntols no hi ha res impossible i per als escriptors/es tampoc.
Quin llamàntol més enamoradís i caganer, Olga!
I lletraferit!!!
Publica un comentari a l'entrada