GRILLS DE PEL·LÍCULA


*
Els efectes sonors al cinema ofereixen, per als exteriors, ocells de dia i grills de nit. No falla mai. Faci fred o calor, de nit grills, encara que aquests, quan la temperatura baixa de 13 graus no cantin.

Pel que fa a interiors, quan entra la parella deixant-se la roba escales amunt i es tira de cap al llit, rodolant amb passió, els grills són allà, a l’habitació, fregant-se els èlitres sense parar. ¿De veritat no els heu sentit, els que sou detallistes de mena?

El que no es veu mai filmat és la quantitat de grills aixafats al matalàs quan la parella acaba. De ser-hi, hi són, i després els escombren.
*
*
*
"La casa de Amanda Ramírez", 1988, de Fernando Botero.

5 comentaris:

Josep Gironès Descarrega ha dit...

El cinema està molt tecnificat, per bé que la realitat el supera. En Jaume Banyet tornà un dia a casa d’hora i es trobà la seva esposa despullada al llit, en tan que l’amant havia tingut el temps just per amagar-se a sota. La dona reaccionà oferint-se-li al seu marit, i amb tanta passió, que el llit se’ls va plegar. A partir d’aleshores els cric-crics que sentien no eren de grills, sinó dels ossos de l’amant, que havia mort aixafat.

Montse ha dit...

jajajajja! i què me'n dius de la necessitat que té "ella" de tapar-se amb el llençol quan s'aixeca -segurament a fer pipí- després de l'atac de passió? De cop li ve el pudor i no hi ha pel·li que no sigui porno que no acabi l'escena amb els grills aixafats i ella embolicada amb un llençol. Normalment, "abans" ell es quedava al llit fumant. Però ara, com que no es pot fumar, no sé si el faran jugar a la play...o una cosa més quotidiana com agafar el comandament de la tele i veure on és el programa esportiu de torn... nusé, quedaria poc romàntic, oi?

Olga Xirinacs ha dit...

Entre el cruixit d'ossos i els llençols per tapar-se, l'habitació del semblar la del terror, i els grills supervivents, canta que cantaràs, he, he, he...
Ens podem llogar de guionistes.

Agnès Setrill. ha dit...

Doncs els grills, a la realitat, si t'hi acostes, callen, per això costen tant de veurel's.

A les pel.licules americanes, sempre, sempre hi ha els mateixos tipus d'ocells! Que només deixen de cantar en el moment que es mora algú, o que hi ha un funeral.

Clidice ha dit...

el cinema ens ha des-ensenyat a viure. Millor escombrar grills aixafats de veritat :)