*
Notifica el diari que determinada editorial, fent una gesta i una proesa, publica el volum més difícil dels 6 que ha preparat per al PANORAMA CRÍTIC DE LA LITERATURA CATALANA. Resulta que “el més difícil és l’actual perquè no hi ha perspectiva històrica. De la meitat del segle XX fins ara.” a resultes d’això, se segueixen aquests criteris, estranys i arbitraris, que transcric de manera literal:
1- “S’ha optat per parlar dels que tenen una obra acabada i tancada”. ( O sigui, els difunts, però algun viu també l’inclouran, perquè encara en queden, dels protegits).
2- “Es parlarà dels que han tingut un mínim ressò no només als diaris, SINÓ EN EL MÓN ACADÈMIC.” (El subratllat és meu).
3- “L’autor no solament fa una panoràmica dels escriptors MÉS ANALITZATS (e.s.e.m.), sinó també de les veus crítiques que s’han encarregat de fer aquesta anàlisi.”
4- “A l’estranger hi ha una passió per la literatura contemporània i s’estudia des d’una perspectiva feminista, cosa que ha beneficiat els estudis sobre Montserrat Roig, i no cal dir del vessant gai.”
5- “També hi ha un gran interès – a l’estranger- per la memòria històrica. En canvi, aquí la crítica està condicionada per uns mestres concrets, com és el cas de Joaquim Molas.”
*
Quin munt de condicions pesen sobre el cap dels crítics a l’hora de triar els elegits per a la glòria, Senyor, Senyor.
Em pregunto, ¿no hi podria haver crítics imparcials, QUE NOMÉS TINGUESSIN EN COMPTE L’OBRA, que és el que realment interessa?
Però es veu que aquí el que determina un bon escriptor no és pas L’OBRA, de cap manera. Són els metres de paper dedicats pels periodistes a determinats individus, comptant que els i les periodistes “del cor” exalcen contínuament els autors assistents a còctels i presentacions editorials. Els autors adscrits als ‘lobbys’ feministes i gais. Els que tenen bons padrins entre el mandarinatge crític. I els que són afavorits pels estaments elitistes universitaris a les ordres dels ‘moletes’.
*
Notifica el diari que determinada editorial, fent una gesta i una proesa, publica el volum més difícil dels 6 que ha preparat per al PANORAMA CRÍTIC DE LA LITERATURA CATALANA. Resulta que “el més difícil és l’actual perquè no hi ha perspectiva històrica. De la meitat del segle XX fins ara.” a resultes d’això, se segueixen aquests criteris, estranys i arbitraris, que transcric de manera literal:
1- “S’ha optat per parlar dels que tenen una obra acabada i tancada”. ( O sigui, els difunts, però algun viu també l’inclouran, perquè encara en queden, dels protegits).
2- “Es parlarà dels que han tingut un mínim ressò no només als diaris, SINÓ EN EL MÓN ACADÈMIC.” (El subratllat és meu).
3- “L’autor no solament fa una panoràmica dels escriptors MÉS ANALITZATS (e.s.e.m.), sinó també de les veus crítiques que s’han encarregat de fer aquesta anàlisi.”
4- “A l’estranger hi ha una passió per la literatura contemporània i s’estudia des d’una perspectiva feminista, cosa que ha beneficiat els estudis sobre Montserrat Roig, i no cal dir del vessant gai.”
5- “També hi ha un gran interès – a l’estranger- per la memòria històrica. En canvi, aquí la crítica està condicionada per uns mestres concrets, com és el cas de Joaquim Molas.”
*
Quin munt de condicions pesen sobre el cap dels crítics a l’hora de triar els elegits per a la glòria, Senyor, Senyor.
Em pregunto, ¿no hi podria haver crítics imparcials, QUE NOMÉS TINGUESSIN EN COMPTE L’OBRA, que és el que realment interessa?
Però es veu que aquí el que determina un bon escriptor no és pas L’OBRA, de cap manera. Són els metres de paper dedicats pels periodistes a determinats individus, comptant que els i les periodistes “del cor” exalcen contínuament els autors assistents a còctels i presentacions editorials. Els autors adscrits als ‘lobbys’ feministes i gais. Els que tenen bons padrins entre el mandarinatge crític. I els que són afavorits pels estaments elitistes universitaris a les ordres dels ‘moletes’.
*
*
*
Collage d'OX
10 comentaris:
No és cap consol, però en aquest món d'aparences mediàtiques, en determinades professiones compten molt, a l'hora de la promoció oficial o no-oficial, les publicacions i conferències que sovint t'encarreguen... els coneguts.
L'obra, avui, és el de menys, el que compta és la 'percepció'.
Quan treballava aquests darrers anys a l'escola sentia una cosa semblant, el de menys era allò que feies a l'aula, l'important era 'com es venia' i quin prestigi t'atribuïen els pares i els 'experts'.
En el món literari la cosa és escandalosa, només cal analitzar una mica el que has escrit, però això es dona avui en perruqueria, gastronomia, moda, pintura i el que sigui. 'L'obra' és el de menys: promoció, 'marca', firma, relacions públiques... això és el que compta.
Gràcies, Júlia, per la teva experiència valuosa i per compartir criteris i dir-los.
Una abraçada.
Senyora Olga,
durant un temps vaig treballar en una empresa en la qual hi havia dues classes de persones: les que treballàvem i les que ho feien veure.
I eren les que es dedicaven a no fer res les que tenien més temps per promocionar-se.
Aquest és el seu cas, senyora Olga, just perquè no es dedica a fer la pilota.
Tens tota la raò del mon.
No es gens just això. Només beneficien a uns quants però aquesta mena d'actituts no fan cap favor a la literatura catalana.
Tenim al davant el buit que ells provoquen.
Perqué almenys la Biblioteca del meu Poble, te unes mancances i un desconeixement que s'escapa del meu enteniment.
"Si no surts a la premsa no existeixes", o sigui que si no fas una tasca de promoció, no beses les mans adequades (per no dir una frase més escatològica i repugnant), no tens cap paranoia estrambòtica, vesteixes normal, no parles del sexe dels àngels en públic i a crits, no tens tics, seus a la cadira i no surts a la televisió, com pretens anomenar-te escriptora? Bé, això sembla que funciona així, sobretot perquè alimenta, no als que escriuen, sinó als que viuen dels que escriuen. La dea gossa és molt llaminera i una masia a l'Empordà també.
Em conforta veure que tots enteneu i ratifiqueu el tema.
Quan arribeu a la meva edat, veureu que cansat que és comprovar com els mateixos tics literaris es van repetint en el temps, i quina vida més llarga tenen els que els repeteixen, i com fan escola... I com uns són sempre a la dreta del Pare Etern i els altre a l'esquerra.
Una prova de la justícia distributiva del món en què vivim la teniu en el terratrèmol d'Haití, per esmentar una catàstrofe de tantes: sempre reben els més pobres i desvalguts.
Però Olga, malgrat que passi tot això, malgrat que tu no surtis en minifaldilla a fer el paperot a la tele, malgrat siguis una persona senzilla i afable que no té problemes a xerrar amb els teus lectors... malgrat tot, ets una gran escriptora.
No sé com dir-ho, és com aquell que guanya curses fent trampes... en el fons s'enganya a sí mateix, no? doncs "tots aquests" s'enganyen a ells mateixos pensant que a la llarga seran "algú" a la literatura. Són "algú" mentre tinguin una camera que el filmi. I prou.
Bé, tampoc és qüestió de ficar tothom dins el mateix sac, ep! que hi ha de tot! però bé, ja m'entens!
Jo pertanyo als burrets com l'agutzil de Rocaura, d'aquells a qui no ens cauen els anells per treballar, però quedem com uns babaus al costat dels que només ho fan veure però es promocionen... (en el meu cas no parlo pas de literatura, però el fet és el mateix)
En fi... cap problema: ¡el que vale vale y el que no, a la tele!
Malauradament, des que el món és món, o més ben dit des que l'home és home, ha anat així en tots els àmbits. "Quien tiene padrinos se bautiza" que diuen en castellà. Sortosament sempre quedarem les minories.
Jo crec que un dels problemes és la incapacitat d'oferir una visió crítica general de la literatura catalana. Per tant cal fer un seguit de restriccions que condicionin que els qui es poguessin queixar de "no sortir" entenguin que, entre altres motius, si no hi són presents és perquè encara tenen la sort de ser vius.
Si féssim una travessa dels noms que, almenys en poesia, acabaran sortint al PANORAMA, és ben segur que coincidiríem en el 90% dels mateixos, i no en tots els casos perquè els considerem els millors. Probablement el volum de paper consumit entre ells mateixos per parlar, bé o malament, els uns dels altres pot acabar sent un condicionant de la selecció.
Per als que no tenim ni interès ni possibilitats (parlo només per mi) d'aparèixer en una obra d'aquest tipus, la gràcia (o el "morbo") està en veure quins ens sembla que s'ho mereixen i quins dels que nosaltres hi posaríem no hi apareixen.
Bon colofó, Antoni. Passa que fets com aquests, notícia insignificant en un diari però obra important per a la història literària del país per totes les institucions que hi intervenen, afecta directament els escriptors. Tant si ho volem veure des de dins com des de fora, som escriptors i estem implicats en la vida literària perquè: 1-hem triat un idioma; 2- i perquè estem subjectes a les arbitrarietats, bondats o vel·leïtats del que, sense ser els actors principals, s'atribueixen el paper de protagonistes i de jutges.
Publica un comentari a l'entrada