ISIDOR CÒNSUL

*
En les notes del seu dietari “ Indagacions possibles”, Joan Fuster escriu unes agudes i estudiades pàgines sobre els crítics literaris. Els escriptors les haurien de tenir en compte.

Isidor Cònsul ha mort. Proa, Enciclopèdia, autor ell mateix. Li dec un detallat i fervorós estudi a Serra d’Or (no el puc datar perquè tinc l’arxiu a Tarragona). L’abrandat i extens article va sortir per posar punt i final a la polèmica que s’havia format a causa del Premi Sant Jordi que em van atorgar l’any 1984. Tres aspirants al premi, descontents perquè a ells els semblava que eren els més reconeguts de la literatura catalana i jo una escriptora del sud poc rellevant (ja havia guanyat el Josep Pla feia dos anys), la mateixa nit del premi i, naturalment sense haver llegit l’obra, es van alçar en protesta. Fins al punt que es van fer editar els tres llibres seus en un sol estoig amb una faixa que deia “ara el lector sabrà quin és el millor”; van ser cridats a televisió per Àngel Casas (jo no, i no em vaig poder defensar) per dir tot el que els semblava ¡sense coneixement de causa! Només perquè eren “ells”.

Van ser uns moments durs, i els tres escriptors (hi havia una escriptora també), molt injustos, orgullosos, desdenyosos. Les crítiques al meu llibre van ser molt bones. Isidor Cònsul es va erigir en autoritat determinant i va escriure el magnífic article a Serra d’Or, explicant tots els fets amb veritat i justícia i declarant que el meu llibre era el millor de tots: “Al meu cap una llosa”. El que ara ha estat editat en anglès a Amèrica i que espero que Cònsul vegi al lloc de pau on es trobi. Potser compartint opinions amb Joan Fuster.

Gràcies, Isidor.
*
*

*

Autògraf de Joan Miró sobre el llibre "Llençol de noces", Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona. No té altra relació amb aquest post que ser editat per Proa. El llibre és dins "Óssa Major. Poesia Completa"(Òmicron).

LA POR AL COS ( i 2 )

*

Adéu petons efusius o postissos. Adéu estretes de mà. Res d’hòsties directament a la boca. Que cap lector de diari passi el full salivant. Ni els que compten bitllets de banc. Cap esternut ni tos sense filtre al cinema ni als concerts. No us passeu la flauta salivada. Ni l’ampolla comunitària. Ni l’herba mate. Ni el porro. Res de compartir paelleta. Mai més llepar el micro ni el telèfon. Adéu besar el sant, real o figurat. Eviteu tirar o entomar capellans, és a dir, parleu a certa distància. Prou futbolistes escopint a la gespa dels camps, que després es rellisca i t’empasses l’escopinada. Adéu gargalls a terra, que el vent asseca i te’ls entra al cos en forma de pols suau.
*

*

*

Reproducció postal antiga.

LA POR AL COS (1)

*

¿Què cal fer quan les notícies resulten terrorífiques? Si no en teníem prou amb la grip A en les persones, ara resulta que les aus també s’encomanen del virus, segons confirmen des d’uns escorxadors xilens de pollastres. I, és clar, el virus no es quedarà només al pollastre o al gall dindi. Existeixen les exportacions, el comerç clandestí...

Amb un grup d’amics debatíem el tema: alguns portaran antisèptics al cotxe per fregar-se les mans a cada lloc on vagin. Però...

¿Qui no ha sentit mai un esternut sense filtre (mocador, mascareta ¡o la mà!) a la cuina d’algun bar o restaurant? ¿O ha vist la gota que es forma al nas del cambrer que et serveix? La fornera que abans d’ahir havia fet i ens despatxava les magdalenes tenia febre alta i havia de tornar a l’hospital si no li baixava, per començar el protocol de la grip... Cadascú que hi afegeixi els seus exemples. Tenim tots els números.
*
*

*

Dibuix de El Persas per un conte meu a l'Avui.

AUTOBIOGRAFIA - 3 -

*

Algunes vegades les tardes eren dolces:

poblàvem el nostre castell amb Giorgiones,

Botticellis i Matisses,

que ens oferien un paradís càlid,

on la llum s'acostava i un perfum d'horitzons encalmats

ens alenava al front.

Trobàvem flors perdudes en camins de pols antiga.

Cabells morts que flotaven als palaus de marbres diluïts.

Al fons dels rius trencats, les ombres dels jardins de fra Filippo

obrien les portes als nostres peus ingràvids.

/

Passàvem travessant arcades on la llum estremia

verges de l'Angèlic, colgades de roses blaves

que es desmaiaven a l'or de la Paraula.

/

Capvespres tranquils, on una verge dictava a sant Bernat

les paraules noves per la llavors del Císter.

Ens agradava sentir-nos solitaris,

embolcallats de segles,

amb murmuri d'aigua marina

solcada per les fràgils embarcacions del somni.

Dufy aeri, sobri, llum, pastel, transparent,

Lippi daurat, tendre, somriure, cel.

*

*

De "Botons de tiges grises", Flor Natural als Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Lausana el 1976 (Proa). És a "Óssa Major. Poesia Completa" (Ómicron)

*

*

Les hores blaves. Collage d'O.X. per a l'Autobiografia en imatges.
*

AUTOBIOGRAFIA -2-

*

Després d'aquest febrós enamorar-me

de les voltes del món sense aparent sentit,

i veure migracions de llargues primaveres

i tardors enyorades a ciutats

on el pas es fa estrany,

recordo, cap al tard, la façana de casa.

'Potser ara el sol deu escalfar la pedra', em dic,

'i encara trobaria alguna tarda

on el silenci buit rebés el meu alè

i el fregar del meu pas a les rajoles.'

I ho he provat, mirant aquests balcons

des d'on, ja el primer dia,

havia vist la llum sense morir.

Com ara, el vol dels estornells

omplia el cel de xifres ignorades

i el vespre rosa es reflectia a l'aigua

com el cos d'una noia que es banya.

Vaig néixer un dia clar, a meitat de maig,

a les sis de la tarda. Les finestres

miraven a ponent. Tot m'esperava.

La casa encara hi és, de cara a mar,

i la façana és blanca.

Hi he tornat i s'havien perdut

aquells que un dia m'esperaven.

Els jardins i les flors ja no hi són,

però tinc les paraules.

*

Del llibre "La pluja sobre els palaus"(Proa) (Inclòs a "Óssa Major. Poesia Completa" (Ed. Òmicron).

*

Primera llum. Collage d'O.X.

AUTOBIOGRAFIA -1-

*

1-
La dona no sóc jo. Ni la nena. Són un jo figurat. Formen part de la meva autobiografia sense paraules. La dona pensa en la nena i la noia que va ser perquè les porta dins. Sempre hi ha els símbols: llibres, llibretes, objectes i paisatges del meu gust.

No és un retorn a la infantesa: la nena i l’adolescent són amb mi. La memòria selectiva n’ha fet un lloc acollidor. No en vull dir un paradís, perquè altres escriptors ja han fet aquesta comparació. He estat feliç mentre buscava els elements per a aquests collages. Com si no hi hagués distància entre llavors i ara. Un diàleg fins on duri la meva eternitat.
*
*

*

Autobiografia. Collage d'O.X.

DESTRUIR PAISATGE

*

Hi ha altres turons propers on s'hauria pogut col·locar l'antena. Però havia de ser aquí, prostituint el paisatge i enlletgint la parròquia romànica de sant Pere de Mont-ral (Alt Camp).

*

*

*

Foto V. Roca

POLÍTICA PEPERA ( i 2)

*

A la mateixa entrevista comentada ahir deixa anar Salvador Sostres:

Sostres: “Avortar és llibertat”
M. N. : “La cultura de la mort és la principal manifestació del declivi d’una civilització.”

...

Clavat. La cultura de la mort cruel i sanguinària, feta espectacle a plaça contra el món animal, demostra la mort de la "civilització" espanyola de pandereta i calça ajustada. I l’execrable exemple social que dónen, tant la rància aristocràcia com el poble que aplaudeix la tortura dels innocents, a les generacions pacífiques, si n'hi ha.

¿Que els temes no són comparables? Qui assisteix al nefast espectacle té la pell molt dura i la consciència tan ampla que li fa impossible la sensibilitat per a qualsevol altra qüestió moral.
*

*

*

Punt de llibre. O.X.

POLÍTICA PEPERA

*

L’entrevistador Salvador Sostres diu que és la més sexi. Enhorabona. Perquè altra cosa...

Sostres: “Vostè fa vacances."
M. N. : “Pels meus fills. Abans no n’havia fet mai. Les vacances són per gent que odia la seva feina.”
...

Aquesta política s’adiu amb la maledicció bíblica contra Adam i Eva, expressada al Gènesi: “Des d’ara treballaràs i et guanyaràs el pa amb la suor del teu front... (...) Pariràs amb dolor...” Perquè la Bíblia deixa ben clar que el paradís eren les vacances i l’absència de sofriment.

‘Ergo’ la primera intenció del Pare etern era que l’home no treballés. Si castiga l’home és que ha comès, als seus ulls, alguna infracció (caldria parlar-ne amb deteniment).

Si la senyora entrevistada es mata a treballar, és que deu ser lluny del paradís o que reconeix la infracció i accepta el càstig. La infracció era el pecat de supèrbia i la desobediència, diu el llibre sagrat.
*
*

*

Pera gran. Col·lecció de punts de llibre d'O.X.

" PRIMUM VIVERE... "

*

A vegades algun mal crític renya els escriptors que, a parer d’ell, publiquen literatura intemporal. És a dir, que no s’impliquen, per exemple, en el moment polític o no prenen partit per les batusses que ens ofereix el país, per exemple, els delictes econòmics que perpetra l’Estat contra nosaltres, la feblesa dels polítics catalans, les aventures de Belén Esteban, la duquessa d’Alba i els seus nòvios, els toreros sanguinaris o els estafadors de torn.

Tot escriptor és testimoni del seu temps, escrigui el que escrigui. Perquè és tan real parlar de l’exuberància de les falgueres, i així aportar un respir a l’estiu febrós, com relatar les conspiracions dels qui, en un despatx, malden per conservar la poltrona. Són opcions.

I ara explico que en aquesta hora del matí (que no és la que marca el meu bloc), les merles ja han gratat les fulles i les mallerengues s’afanyen a piular entre les branques, fent-me el moment agradable. Perquè quan agafo el diari i m’expliquen per enèsima vegada que “creixen les al·lèrgies i els casos d’asma als barris de Tarragona”, i ja sabíem d’anys que les nostres comarques són les de més alta incidència de càncers de tot l’Estat espanyol, m’agafen ganes de quedar-me a Mont-ral, on sóc, si no fos que no hi ha els serveis mínims.

D’aquest fet nefast del meu temps n’he parlat força vegades, i molta gent pateix la influència dels vapors letals que emanen dels polígons industrials químics que envolten la ciutat, capitanejats per les nuclears. Des d’aquí dalt observem la cortina tèrbola i pudent de contaminació sobre un territori tan bell com el Camp de Tarragona. Encara que asseguren que el que mata ni es veu ni s'olora. Però no hi ha res a fer. “Primum vivere...”, que deia Hobbes, i sort que hi hagi feina, com demana el personal. La població posa llànties als sants suplicant que no es deslocalitzin les químiques. Encara que els resultats facin esgarrifar.

*

*

*

Cruïlla a Mont-ral. O.X.
*

LA MAR SALADA

*

La iaia em va ensenyar una cançoneta tipus vals, més aviat un aire sudamericà, que feia així: “Me levanto de mañana/ voyme derechita al mar,/ y les pregunto a las olas/ si han visto a mi amor pasar./ Y las olas me contestan: / 'tu amor ha pasado ya, / llevaba un ramo de flores/ que las iba a regalar'. "

És evident que és una cançó trista, d’amor desenganyat: les flors eren per una altra.

Més popular aquí, es recitava La Puntaire, de Manuel Ribot (1859-1925): “A la voreta del mar / l’Agnès se’n va a treballar / quan l’alba apunta, / i sos ulls en plor desfet,/ van mullant el coixinet, / on fa la punta.(...)”

La meva mare cantava “Perfidia”, d’Alberto Domínguez (1911-1975), que deia: “El mar, espejo de mi corazón,/ las veces que me ha visto llorar/ la perfidia de tu amor.”

Ens aconsellaven els de la “Nova Cançó”: “No vagis a la mar / a encomanar les penes,/ no vagis a la mar,/ les aigües en van plenes.”

Resulta evident, doncs, que si l’aigua del mar és salada... no és solament pels bacallans.
*

*

*

Foto O.X.

LA CASA QUE CRUIX

*

La nostra caseta de Mont-ral cruix de nit. Quan ja ets al llit, comences a sentir uns llargs espetecs i cruixits que corren de banda a banda del sostre. Un que no hi estigui acostumat agafa por.

També cruixen els mobles i sents, més enllà d’on dorms, un espetec a la cuina, una remor a l’altra banda. Estereofonia. Sabem que és efecte de la dilatació per la insolació forta i contracció per la fresca de la nit. Un paleta ho va intentar arreglar sense èxit.

Potser els esperits ballen sobre nostre. Al bosc recollim estranyes arrels de boix amb formes antropomòrfiques. Tinc un preciós Nijinsky i un rei del bosc amb el cor de pedra, fantàstic. Aquest el vaig retratar a través d’un llençol, perquè és gran.

Quan era adolescent, comprava novel·les de terror a la llibreria Canuda, prop de l’Ateneu de Barcelona. En tinc una bona col·lecció, editada tota a l’Argentina. Hi ha un títol que rellegeixo sovint: “La casa que acecha”. És la nostra, penso.
*

*

*

Ombra-experiment d'O.X.

L'AGRÓ

*

De les novel·les del cicle de Ferrara, de Giorgio Bassani, em faltava llegir “L’agró” . L’agró és un bernat pescaire (ardea cinerea), majestuós, immòbil esperant caçar la presa.

Tinc la novel·la dins les obres completes de l’autor, i fa poc en vaig trobar un petit volum crític, amb notes molt completes sobre l’obra, sobre Bassani i sobre la situació social a la Itàlia d’aquella època. Un dels tresorets d’estiu.

Bassani és un mestre literari. Tot aspirant a escriptor l’hauria de llegir, perquè sempre cal tenir per model obres de primera línia.

“L’agró” (cal dir que l’obra és en castellà: “La garza” (Cátedra), i no sé si existeix en català) ve a ser cosina germana de “Les ulleres d’or”, del mateix Bassani. Aquesta última portada al cinema amb el protagonista més ben buscat: Philippe Noiret. He llegit “L’agró” tenint present aquest artista, que m’ha donat el millor perfil. Un dia de caça. Un drama d’un sol dia. Precisió dels minuts comptats. Magistral estudi del debat interior a causa de la situació familiar i social, sobretot social, de la Itàlia d’acabada la segona guerra.

Llegiu Giorgio Bassani. Existeixen algunes versions de la seva novel·lística en català: "El jardí dels Finzi-Contini", "Darrere de la porta", "Les ulleres d'or"... El que no sé és si encara es poden trobar: a mi em va costar molt, ja fa anys.
*
*

*

Foto d'Internet

PEDRES I PANS

*

Aquesta és la cova Atlantis, terme de Vilaplana camí de La Febró.

Aquí hi vivia l'atlant Catapà. Els atlants són els forçuts que aguanten el món. Doncs bé, un dia Catapà es va descuidar de sostenir el sostre de la seva cova i li van caure aquestes roques monumentals al damunt, aixafant-lo.

Pobre home. Sempre deia que com que els bons catalans de les pedres en fan pans, amb la pedregada que tenia al voltant no es moriria mai de gana.

Ara, cada vegada que passem per la seva cova esfondrada, ens acostem a la llosa que el cobreix i li fem pessigolles al dit gros del peu, que va quedar fora.

*

*

*

Ruïnes de la cova Atlantis. Foto: Vicenç Roca. ( Com que es diu Roca, té tirada a les pedres ).

L'ARC AL CEL

*

El bosc profund –barranc 2 de la Serra del Pou -, ens deixa veure les petjades dels senglars, que anem seguint. Solitud, verdor i silenci; al bosc impenetrable, el camí obert pels llenyataires encara no ha estat colonitzat del tot per les noves plantes, que creixen amb ufana però permeten el pas.

Quan girem per tornar, veig l’arc que formen dos pins esvelts sobre el camí. L’heura brilla al sol ponent i les formes inanimades sembla que es preparen per a la vida nocturna. Recollim les pedres amb ulls i boca que en diem ànimes del bosc i esperen el nostre rescat o potser ens amenacen.

“(...) I en la pau de la tarda, ja post el sol, / va perdre’s entre els salzes el rossinyol.” (Apel·les Mestres. Àlbum de cançons).
*

*

*

Foto V. Roca

SINTONIES

*

Ahir, l’escriptor i blog-activista Jesús Tibau parlava de com el feia sentir la sintonia de La Pantera Rosa. El seu text va estirar el fil de la meva memòria.

A casa ens mirem Ley y Orden U.V.E, ja un clàssic. La sintonia, de Rob Dougan, em recorda vagament la de l'inoblidable Hill Street Blues, de Mike Post, estrenada als EUA el 1981. La tristesa del blues em porta als dies freds d’hivern quan, els meus fills i jo, ben arraulits al sofà, ens miràvem el serial de tarda i plovia. Estàvem bé, a casa; la casa ens protegia del fred, del crim i de la tristesa. El benestar per contrast.

Ja no fan la sèrie i els fills han trobat el seu camí. Però l’antiga sintonia m’acosta, amb Ley y Orden, el record de tot plegat. En blues.
*

*

*

Mà en blues Dibuix d'O.X.

MARIA

*

Santa Maria i neixen somriures amables. El cel s’expandeix en una resplendor suau que predisposa a la bonança.

De la Mare de Déu d’agost no cal ni dir el nom, tothom el sap: és tan nostra com la terra que ens envolta i infinitud de dones i homes la porten com un senyal de llum al front i de tendresa al cor. Sí, com els Josep Maria, Carles Maria, Joan Maria... A Alemanya, Àustria, Txèquia, és o era molt comú que els homes duguessin el seu signe. I ara n’esmento dos: Karl Maria von Weber i Rainer Maria Rilke, no sabem si inspirats per Maria, però de composicions sublims.

Sempre ella present que ens envolta amb una simbologia de pau, de cura, de claror d’alba. Aurora d’un dia que neix per a tothom, fins i tot per qui neguen la celebració de sants a causa d’un progressisme mal entès i mal paït. La Mare de Déu d’agost és festa a molts pobles i ciutats. Des d’aquestes alçades sentim castells de focs i traques de les poblacions de la rodalia, sota Mont-ral, que encenen la nit volent simular les estrelles. Les dotze estrelles de la corona de Maria.

*

*

*

Fotografia de Miquel Vinya

ELS MOTLLATS

*

Aquest és un fragment dels Motllats, la muntanya que s’acaba en una extensa planura. On es perden els excursionistes però mai cap polític. On aterren ovnis però mai cap brigada de netejaboscos.

Hi nien els corbs i les àligues que veiem volar sempre en parelles, un any i un altre. Podríem pensar que són els mateixos, però la mort els canvia. La mort al cim que no és cònic però que toca el cel, amb els boscos per faldar, feréstecs, bells. Potser els Motllats són el paradís de les petites bestioles que poden imitar els àngels amb les ales i dominen el cel. Ells sempre ens veuen quan caminem ran de terra, cansats, amb els nostres bastons. Nosaltres morim molt més avall.
*
*

*

Els Motllats. Fotografia Vicenç Roca

WESTERNS

*

L’Oest salvatge ja ve a ser la nostra segona residència. Són tants anys de televisar com un diluvi inevitable i a totes hores i cadenes pel·lícules d’indis, pistolers, soldats i ranxers, que els saludem només de veure’ls; coneixem les seves cases i forts, hem dormit a la serena amb ells i ens hem pres el seu cafè. Fins i tot tenim una cabana a les muntanyes del nord. Perquè m’estimo més les de l’Oest de boscos i neu ( que són les més escasses, suposo, a causa del pressupost) que les de la frontera mexicana, que em fan calor només de mirar aquells secarrals amb cactus i ruïnes.

De les pel·lis de l’Oest em quedo amb les cabanes de fusta i amb el cafè. L’olor del cafè arriba fins a casa nostra. Els homes construeixen cabanes de troncs més o menys escorçats per refugiar-se de feres i de neu. És la lluita extrema contra els elements. No solament la dona, quan n’hi ha, té cura de la casa. L’home hi desa provisions, fa foc i s’abriga amb pells. Primari i efectiu; els detalls dependran de com sigui aquest home. Si hi ha dona, hi posarà el toc confortable: cortines, vaixella durament transportada i un punt d’ordre i neteja. Depèn també de com sigui aquesta dona.

Casa, boscos i cafè calent sempre a punt. ¿Es pot demanar res més?
*

*

*

VORA LA MAR

*

"Vora la mar / la fresca de la marinada / porta consol / als dies forts de l'estiuada (...) "

Així comença la suggestiva sardana que imita la remor de la mar i que he cantat i tocat moltíssimes vegades. Però... sóc a Mont-ral, sense el meu piano ni les partitures. Per ajudar la meva memòria he volgut buscar l'autor de la sardana a Google, però... ¡ai, xiquets! Empresa inútil per tots cantons (almenys per a mi). Ni per autors, ni per títols ni de cap manera he trobat la lletra per recordar de qui és la sardana

El que m'ha tocat el voraviu ha estat quan Google, amable, em respon: "Quizás quiso decir "lletra de la SARDINA Marinada". No sabia si renegar o riure, però he pensat que ho apuntaria al blog.

Això sí, el dibuix de la postal és de Dionís Baixeras (1862-1943), un pintor català amb fama internacional, del que a casa dels meus avis en teníem una obra emmarcada.

Que la marinada us faci el dia suau.
*

*

*

Postal de festeig dels meus avis.

CONCERT AL BOSC

*

Hem arribat a tocar del bosc i no he pogut sortir del cotxe: a la ràdio sonava el concert 3 de Rakmàninov. De cara als primers arços, que ja comencen a madurar, el bellíssim segon temps del concert es barreja amb el fluir de la boira, tot un sol esperit, la música en perfecta harmonia amb el bosc: profunda, misteriosa, sòlida, sinuosa, com sol ser la d'aquest autor.

Miro els arbres fixament i les dues forces, la melòdica i la natural, em fascinen, s’uneixen, em prenen. Un segon temps elegant, sentimental i perfecte llisca entre el pi roig, les alzines i els aurons; es fa un tot amb les arrels, ascendeix per cada cosa viva i fixa un paisatge exterior i interior per a l’eternitat.
*
*

*

Després de ploure. Fotografia de Vicenç Roca

TEMPESTA

*

Encara som pels camins quan el cel s’ennegreix: veiem caure la cortina de pluja i els llampecs per la banda del Brugent i fem via cap a casa, a peu, el cel més fosc que la carretera, les primeres gotes grosses que s’estampen a terra.

Sota la pantalleta amable, retallo les meves figures pels collages quan els trons s’escampen sobre Mont-ral. Porticons tancats, el pa a punt per torrar al forn. Llavors comença la pluja, intensa. Els llampecs enteranyinen tot el cel, de banda a banda i nosaltres dins del seu radi d’acció. Pluja abundosa. En casos així, quan la casa es fa acollidora, penso en l’estudi de Sherlock Holmes a Baker Street, ell vora el foc, llegint o tocant el violí mentre fora el temps és rúfol. Calidesa dels ambients.

Però els trons ja se senten massa. I seguits: descàrregues seques fan tremolar la casa. De sobte, una explosió propera em deixa a les fosques i amb les tisores a les mans. Espetecs formidables. Desendollem tot allò endollat i així i tot entren petites crepitacions potser a través dels cables del telèfon. Temor. Temps d’entonar el fragment de la Sonata 17 de Beethoven, La Tempesta, amb aquella agitació frenètica. Nosaltres, immòbils i un cop passat el primer ensurt, a encendre espelmes repartides per tota la casa. Les espelmes es reflecteixen a la pantalla fosca de la televisió, en una visió immòbil, fantasmal, hipnotitzant. Sortim a veure les cortines d’aigua. Ho agrairan els boscos. L’aigua esborrarà la sang que els caçadors han vessat avui en la cacera del senglar; arrossegarà les plomes sobreres dels atacs d’àligues i falcons a les aus menors. Tot anirà avall per escorrancs i torrents, inflant molses, estovant pinassa, inundant formiguers i ofegant papallones, fins recollir-se a les cavitats afroses dels barrancs més fondos, sota el domini dels teixos.
*
*
*
Dibuix d'O.X.

POSSESSIÓ

*

POSSESSIÓ
*

El nostre és un país amb mil poetes,
un mapa fet de versos, un per un,
cada paraula plena, definida,
creació de la llum, del cos, del temps.

Però creixen senyals que ens anuncien
la mort d’aquesta llengua amenaçada
per la nostra feblesa interior.
Les mans se’m torcen amb un gest rebel
i em cal la possessió de la paraula,
pobra paraula sola, oberta al món.

“Escolta-ho en el vent”, va dir el poeta,
i el vent que escolto em parla diferent.
Si ara dic llibertat, tots ho creurem,
però vull trobar els homes i les dones
fets a la mida justa de la terra
que dóna el pa, i els fills, i el goig de ser.

POSSEIRÉ LA TERRA AMB UN POEMA,
el llibre que el despulla, full per full
i la veu que el penetra a cop calent.

Després de la paraula va naixent
l’aurora que esperàvem, lentament.
*

*

*

Del llibre "Óssa Major", d'O.X.

FORESTALS

*

“Els voluntaris forestals t’informen”; llegeixo aquest tríptic de la Generalitat-Medi Ambient-Habitatge. “Protegim els boscos”, hi diu. “Evitar un incendi comença per un mateix”, indiquen. “El bosc és un bé que compartim i hem de preservar entre tots”. Segueix un conjunt de consells.

Doncs bé, per una banda, i pel que fa a Mont-ral (Alt Camp) i els preciosos boscos del terme, pre-Parc Natural de la Serra de Prades,

INFORMO:

que ja fa anys que denuncio la mala gestió d’aquests boscos: al Departament de Medi Ambient de Valls, on pertany Mont-ral; als propietaris de boscos; al mateix municipi; als mateixos forestals; en escrits als diaris i a Internet, sense que ningú s’hagi molestat mai a posar-hi remei. Ni ganes que en tenen. Tant se’ls en fot, mentre a nosaltres, que sí que estimem els boscos i el paisatge, ens dol i ens temem el pitjor.

Al bosc profund, el ramatge sec procedent de tales no sé si indiscriminades, ocupa la muntanya en pujades abruptes. Enguany s’hi afegeixen els arbres caiguts en les ventades d’hivern. Ni tan sols s’ha arrenglerat al costat dels camins oberts per les màquines. Aquest ramatge és una esca fenomenal per quan hi hagi foc. Hi ha piles de branques en indrets distints: Serra del Pou, El Bosquet, l’Aixàvega... Una Administració amb cara i ulls hauria fet retirar el brancatge i triturar-lo, que és el que correspon. No cal comprar una màquina: la mateixa Administració l’hauria de fer passar pels municipis que la necessitin.

M’indigna molt la passivitat demostrada per l’Administració (i)responsable. Editar tríptics amb consells ho considero cínic quan no es té intenció de prevenir. I puc donar fe que aquest estat de coses fa anys que existeix. Així anem i així ho torno a denunciar, sabent per endavant que tot serà inútil.

*

*

*

Dibuix d'O.X.

ERRADA

*
Dono fe d'una errada: la festa de la Lluna Plena a La Mussara és DEMÀ, DISSABTE, DIA 8, no avui com havia escrit al meu post.

o.x.

LLUNA PLENA

*

Com que avui fa lluna plena,

estimadets del meu cor,

a La Mussara reciten

i fan concert de record

per als fantasmes que habiten

les masies sense foc,

l'església més enrunada

sobre els cingles, entre el bosc.

Els esperits, engrescats,

recordaran aquells dies

que ballaven i cantaven,

i potser més d'un present

veurà algun os que el saluda,

calavera somrient.

*

Com que avui se celebra un recital de lluna plena a a Mussara, he posat aquest xarleston per il·lustrar. Veureu que els cognoms de lletrista i compositor són ben catalans, com ha de ser, perquè a nosaltres res se'ns fa estrany. De manera que convocarem els espectres si pugeu a La Mussara a les 7 del vespre.

*

*

*

Partitura de l'arxiu d'O.X.

CONNEXIÓ

*

Des de Mont-ral veiem el mar: un balcó sobre el Camp de Tarragona. Tallat l'horitzó quan bufa mestral. Entelat gairebé tot l'estiu, amb una línia de boires que s'ajunten amb els vapors de la indústria i escalfen el territori. Nosaltres ho mirem des de dalt, on respirem aire balsàmic dels pins i de les plantes remeieres.

Lentitud expressiva de les dones de Modigliani, que faig meva: cada operació a l'ordinador posa a prova la paciència d'un sant. Internet, aquí dalt, és calma i a vegades irritació. Estava acostumada a una comunicació més o menys efectiva, però aquí, connectar-se és contemplar, per exemple, el creixement de l'herba. També pot ser una lliçó meditativa.

No hi ha diners municipals per acabar d'enllestir els mitjans tècnics, diuen, malgrat disposar d'una tremenda antena de radiotelefonia, instal·lada l'estiu passat al costat just de l'església romànica de sant Pere.

Les fonts no ragen, diuen els pagesos. Els diners tampoc, penso, mentre espero, amb el cap sobre la mà, una connexió de carro estirat per l'ase.

*

*

*

Collage d'O. X.

AVELLANERS PERDUTS - MONT-RAL

*

Boira també a la tarda. Anem als avellaners abandonats a buscar avellanes encara tendres. Els avellaners, ja decrèpits, comparteixen camp amb els pins i els ginebres, en competència. Els avellaners són vells. Guanyaran els pins.
Les branques seques i nues porten molses groc verdós, i en un petit enforcall hi ha un liquen d’un preciós color caldera. Encara ofereixen algunes avellanes.
Al fons, a l’horitzó, les boires encara són rosades en un fràgil adéu. El ventet gris porta la boira, que va cobrint el poble i ens arriba a ràfegues.

Som com aquests avellaners que, en precari, es fan companyia mentre moren lentament. Els han abandonat fa anys, i encara procuren mantenir algunes branques amb saba suficient per produir fruit. Porten la molsa del temps, com nosaltres els cabells blancs i la pell arrugada. Acaricio una branca aspra. Ha perdut les fulles però no es vol trencar. No vol ser vençuda. Veurà un nou dia, i altres boires la humitejaran.

Deia que es resisteix a ser trencat, perquè la seva fusta era consistent i les branques dúctils. Però ja no són flexibles: com nosaltres, que perdem elasticitat muscular. Ara, en la decadència, abans que doblegar-se es trenquen, com ho fan els nostres ossos. Acaricio aquestes branques i me n’emporto dos fragments a casa, per contemplar-les, descriure-les i aplicar-me el símil.

Dels avellaners abandonats, enclotats a l’herba, encara n’esperem saboroses avellanes. Les agafem i les fiquem en una bossa, per després de sopar. El fruit ja és ple, però encara no són seques, això vindrà després. Ens agraden així, com els tendres ametllons, que ara ja han desaparegut dels camps.

¿Què s’espera de mi? Segurament res. No obstant, en l’oblit dels camps on visc encara alço unes branques amb fruits que seran oblidats. Potser un passavolant o alguna criatura voldrà les meves avellanes escrites, si no té por de punxar-se les cames. Si no, cauran a terra i les rosegaran els corcs, els ratolins, les mussaranyes, els cucs... vés a saber.

Si sóc avellaner abandonat, sé que encara trigaré anys a morir del tot. Que veuré sol, pluja, potser neu, boira blanca, grisa i rosa. Els que passin confortablement en els seus cotxes ni s’adonaran dels camps ja silvestres que, no obstant, fruiten oferint plaer al caminant. Avellanes saboroses entre fulles ja rovellades, contretes, artrítiques. No deu ser gaire corrent per a un avellaner perdut i malalt que et facin carícies a les branques nuoses i devastades. Jo n’hi faig. Ens sustenta la mateixa terra, i reconec les meves paraules al capdamunt de la branca, ofertes en la seva càpsula verda i tendra, com una llàgrima sòlida i rossa contra l’oblit.
*

*

*
- del meu dietari- O.X.

FUTBOL I FALGUERES

*

La providència, sàvia, ha determinat que la gran massa humana estigui satisfeta i distreta gràcies al futbol que se serveix nit i dia per tots els mitjans de comunicació. Qui diu futbol, diu bàsquet, ciclisme, automobilisme, natació... en fi, tot allò que pugui distreure el personal de les maquinacions polítiques, de l’atur, dels pèssims serveis, de les retallades culturals, etc. Una gran majoria es grata la panxa amb satisfacció. Uns i altres.

La providència, sàvia, ha disposat entremig del bosc uns deliciosos camins perquè una ínfima minoria hi transiti en la calma i la pau, admirant la bellesa de les falgueres, aquesta planta primitiva que s’ofereix ara als nostres ulls en una estesa esplèndida i admirable. Fortalesa i fragilitat del bosc, també amenaçades per motos i ‘quads’, que destrueixen camins i rebenten l’ecosistema.

Però encara, avui per avui, tenim el privilegi de no trobar gairebé cap cotxe – a vegades ni un- en els desplaçaments per carretera. I, ja dins dels llocs de bellesa exuberant, els camins gelosament amagats, ni una sola persona encara que caminem hores. En la nostra geografia particular, d’aquest lloc que ara ofereixo en diem el Camí de les Falgueres.
*
*

*

El Camí de les Falgueres. O. X.

AMOR ETERN

*

AMOR ETERN

Avui és sant Gustau i recordo el meu avi patern. El decidit, el culte, l’amant, el rigorós Gustau Xirinacs Raymat, nascut a Sant Gervasi i donat a dida a Rubí. De Rubí era Lola, l’estimada. D’aquí la col·lecció de postals de festeig.

L’enèrgic Gustau no era home afecte a celebracions religioses, encara que avui el recordi pel nom. Ja el vaig recrear a “Interior amb difunts”. A ell i a Lola els vaig aplicar l’estrofa de Joan Alcover: “Com en el fons d’un vell retaule, / llisquen els dos adolescents; / passen, ulls clucs, sense paraula, / Com a somnàmbuls somrients.”

Així, com a penyora d’amor etern, aquesta postal amb el retrat de l’airós Gustau i un floc de cabells d’ell i de Lola enganxats amb un lacre que segella l’amor. ¿Etern? ¿Qui podria afirmar-ho o negar-ho? En tot cas, almenys l’eternitat de la declaració dura fins els meus dies perquè jo la recordo.
*

*

*

Postal familiar. O.X.

ÀNGELS

*

Avui és la Mare de Déu dels Àngels. Que n’hi hagi per tothom. D’àngels, vull dir. És reconfortant saber que tenim àngels que ens vetllen. L’àngel és el precursor i continuador de l’ull màgic que ens vigila en tot moment, connectat a la Central més sofisticada. Abans la gent creia més en els àngels invisibles, i s’hi encomanava. Ara creu més en els visibles: “ets un àngel”, se sol dir.

També es diu en cas de tragèdia i com un retret: “¿on era l’àngel que els vigilava?”

Sí que vigila, perquè l’àngel de la mort se sol notar quan s’acosta. L’àngel, sigui de la mort, de la vida, missatger i company de l’últim viatge, moltes famílies l’han fet esculpir en precioses imatges que vetllen sepultures espectaculars. Un vol immòbil, retingut fins que compleixi la seva missió de portar l’ànima a un món millor.

Però avui els àngels que volten la Mare de Déu són joiosos. Àngels d’agost, entremaliats, missatgers d’amors. Perquè la Senyora, encara que n’ha vist de tots, en recorda un amb especial alegria: el que li va enviar el seu amant quan era donzella.
*

*

*

L'ombra de l'àngel. Collage d'O.X.

"AGOSTO, FRÍO EN ROSTRO"

*

“Agosto, frío en rostro”, solia dir la meva mare, que era de procedència asturiana. Per les muntanyes agrests de Pajares ja es deu sentir un hàlit fresc quan la gent es rosteix gustosament a la platja: encara és hora de jugar com els infants que som per dins.

Primer dia d’agost i em desperto amb el pertorbador i deliciós segon temps de la Patètica de Txaikovski, que acompanya un matí de boira, habitual en aquest indret. D’ahir a avui tot ha canviat i la relativitat es fa patent: ‘falta un mes, encara’, diuen uns; ‘només ens queda un mes’, diuen altres. Carreteres, cels i vies contindran una allau de gent que trasbalsarà, per un mes, el panorama de ciutats i pobles.

Aquí seguen ara el cereal mentre maduren les figues i les avellanes, encara verdes. Les espigues que el sol cremava ara són rostolls. S’hi alimentaven tudons, perdius i ocells de tota mena, que ara espigolaran les restes. Encara que ens hi oposéssim, i som prou sensats per no fer-ho, la vida ens pren els dies i els mesos i ens canvia les fesomies, com les dels camps. Hi ha qui se n’adona i qui no. Boires piadoses eixuguen les llàgrimes per tantes morts d’aquests últims dies. Els rostres freds, ja. Els morts, la terra se’ls farà seus i no sabem si hauran entrat en el gran corrent del discurs musical que, per exemple, la Patètica eleva fins el cel que nosaltres coneixem: el que hi ha sobre i darrere dels pins.
*

*

*

Mont-ral. O.X.