RETRAT DE NÚVOL

RETRAT DE NÚVOL

*

Per  aquesta vall blanca em deixo anar amb pas lleuger, m’hi repenjo, no em cal somiar perquè tots els somnis s’han acomplert aquí mateix. Baixaré l’escala encantada per explorar els racons d’ombres blaves i blanques. Agafaré neu i pedra, bec aigua de pluja, em corono de cristalls de glaç, el llamp no em crema, sinó que en faig focs d’artifici per veure’n els reflexos sobre el mar.     Un pescador llunyà, sota el núvol, somiarà l’escalfor de casa, perquè sempre s’espera la tornada...bring back, bring back, i jo me’l miro, contenta d’haver fet, per fi, tot el viatge.

            Us convido tots els estimats a fer-me companyia en aquesta vall blanca, preparada per a la festa final.

            Porteu vidalba, acàcies, pomerola, clavells i nards, magnòlies, llessamins i lliris de la vall, aquí on neixen la nebulosa i la flor de neu. Ens en farem corones de núvia i escamparem els pètals pels nostres cossos nus, somrient, perquè com deia el poeta: “Damunt de tu només les flors...” (*)

             Us hi espero.

                                                   ***

            Foto i text originals d’Olga Xirinacs

            (*) Josep Janés i Olivé, “El combat del somni".

ULLS DE SANTA LLÚCIA

ULLS DE SANTA LLÚCIA

*

 6-10-18

*

            Les dones hem plorat sempre. Els homes també, però les dones encara més.

            Les llàgrimes s’han vessat sempre en vertical, tret que fossin recollides en vasos lacrimatoris o eixugades amb mocadors. Però si lliscaven lliurement, les llàgrimes feien un petit camí a terra i corrien a trobar-se amb el curs d’aigua que fos més a la vora.

            Així les llàgrimes han estat sempre afluents de fonts i torrents que les han conduït al mar, a vegades a través de terres molt distants. Com que les llàgrimes són salades, hi ha alguns topònims que es refereixen al tema, com ara les Fonts Salades, els Llacs Salats, i altres.

            Llúcia era una noia cristiana del segle III/IV, nascuda a Siracusa. Com que l’emperador Dioclecià perseguia els cristians, va empresonar Llúcia, la va maltractar, li va fer treure els ulls segons diuen les llegendes, i la va matar.

            L’esperit de Llúcia era sempre vora del mar, on havia nascut i viscut. Com diu el poeta Jorge Manrique: “les nostres vides són els rius que van a parar a la mar, que és el morir.” Cada vida, amb els seus plors i tot.

            Llúcia esperava vora l’aigua l’arribada de les llàgrimes i feia el gest de passar-se-les pels seus ulls buits. A poc a poc, van aparèixer a les platges unes petites formes ovalades i planes que feien l’efecte d’un ull: eren les llàgrimes que, passades per les òrbites buides de Llúcia, prenien belles formes d’ulls.

            Les pescadores les recollien i se’n feien anells, arracades i collarets.

            Algú,  recordant la noia de Siracusa morta cruelment, va dir que les petites formes eren “ulls de santa Llúcia”, i d’aquesta manera es coneixen a les nostres platges.

            No sabem si l’esperit de Llúcia recorre altres costes que no siguin les seves, però si alguna vegada trobem un grapadet d’ulls entre l’arena, sabrem ella n’ha estat a la vora.

                                                           ***

Original d'Olga Xirinacs

2-10-18

PRIMER DIA D'OCTUBRE

PRIMER DIA D’OCTUBRE

*

1-10-18

*

            Obro la finestra i veig els primers estornells. Senyal de canvi. Fred. Olives.

            Tots els corrents de pensament i totes les accions m’anaven portant al primer dia d’octubre, que avui s’estrena. He llegit als diaris tot el ressò de l’1-O de l’any passat. He vist els reportatges impressionants i els ha contemplat tot el món; n’hi ha un nombrós record a la premsa estrangera. Respirem la mala bravada que els contraris han abocat contra nosaltres amb la intenció d’ofegar-nos. Tòxics amb amenaça de mort.

            Veig la ferma resolució del meu poble i la trontollant decisió dels partits quan el poble els demana un esforç, que hauria de ser únic perquè és de mort o vida.

            Llavors, dolguda, em pregunto si els partits són poble.

           

            ***

SETEMBRE

SETEMBRE

*

10-9-18

*

Setembre ha madurat. Setembre ha posat colors al món; aurons que es dauren i envermelleixen, raïms de vellut bordeus, de perla veneciana, de promesa de llavis que es trobaran i del vi que serà begut. Peres, pomes i carbasses, rotunditat materna de la terra. Rovellons, com diu el seu nom, “lactarius deliciosus”, llet o sang en delícia només en descobrir-los. Móres, gerds, nabius, cireretes d’arboç..., joies per a les fades amb vestits de gasa.

            Setembre té l’ONZE al mig, pal de paller que aglutina totes les esperances que han crescut sobre la sang vessada i sobre milions de voluntats que reforcen els fonaments i s’enfilen com les colles castelleres de tot arreu, collita vigorosa de l’esforç i de l’esperit.

            Cada ONZE de setembre s’alça sobre un panorama diferent. La determinació del poble és assetjada de continu per l’aparell militar repressiu. Sempre, a Catalunya, hi ha hagut exèrcits vigilants, amb la bava furiosa que es forma davant d’una presa innocent, indefensa i exposada. Hi són. Vigilem. Però més que vigilar, siguem tots una sola força, una sola ànima; que no ens penetrin amb mala llavor.

*

NO JUGAREM MÉS

NO JUGAREM MÉS

*

Passo els dits pels ulls de vidre negre

dels peluixos comprats a Taüll

i no hi ha més que pols d’estrelles:

el petit senglar, el cabirol, l’ovella blanca

i el mussol de les neus, vigilant;

¿què voldríeu, menuts?

¿El voldríeu aquí, a la butaca,

sota de la pantalla acollidora

mirant com juga amb mi a l’scrabble?

Tants vespres, a Mont-ral i aquí,

al refugi de la casa amorosa,

amb diccionaris, fitxes, calculant els punts

i esperant l’hora de sopar?

Jo  també l’hi voldria, i l’enyoro, petits.

Sé que també, com jo, l’esperareu,

i no en sentiu ni els passos ni la veu;

i és per això que ara us eixugo els ulls,

perquè em torneu els seus.

***

Olga

26-8-18

CONTRADICCIÓ

CONTRADICCIÓ

*

19-8-18

*

A molts no ens ha caigut bé. Havíem donat diners en repetides ocasions a les caixes de resistència, per fer front a les despeses generades durant el procés, principalment  a les multes imposades pel govern central. Caixa de resistència, caixa de solidaritat, sigui quin sigui el nom. Molta gent ha donat el que podien, amb tota la bona voluntat, responent les crides de l’ANC i Òmnium.

            Per això no ens ha caigut gens bé que el senyor Quim Torra s’hagi apujat el sou en aquestes circumstàncies. Celebro, doncs, que s’hagin tancat les caixes.

            *

            Fragment de “El banquer”, de Quentin Metsys (Internet)

MERCÈ CANTA AMB ELS ÀNGELS

MERCÈ CANTA AMB ELS ÀNGELS

Mercè estimada,

tu i jo hem cantat moltes cançons

perquè ets bona mestra, i fidel,

i somrius a la vida, vella o nova.

Ara els àngels cantaran amb tu

i seran bons deixebles, ja ho veuràs.

Jo també les vull aprendre,

les cançons noves que et diran,

i et demano que m’esperis,

que pujaré aviat i et voldré veure,

i juntes en la bellesa infinita,

tornarem a cantar.

*

Olga Xirinacs

2-8-18

*

Ha mort una bona amiga: Mercè Boleda, Carmelita Vedruna. Va morir ahir a la tarda. El primer pensament quan mor algú estimat i el plorem és: ja no ens podrem dir això, allò, compartir la vida que passa. No, ja no podrem. Mai més. Aquest any faria els 90 i la seva lucidesa era admirable. Bona consellera, a més.

            Ella era professora de música, tocava el piano amb virtuosisme i tenia una bella veu. Havíem cantat algunes peces, ella i jo. La música ens compassava les paraules.

            Aquesta tarda, al funeral, li diré el poema que li vaig portar pocs dies abans de morir, en el comiat. Em diuen que encara el llegia a les germanes. El llegiré a l’església. Serà l’última conversa.

                                                                  *