PRIMER DIA D'OCTUBRE

PRIMER DIA D’OCTUBRE

*

1-10-18

*

            Obro la finestra i veig els primers estornells. Senyal de canvi. Fred. Olives.

            Tots els corrents de pensament i totes les accions m’anaven portant al primer dia d’octubre, que avui s’estrena. He llegit als diaris tot el ressò de l’1-O de l’any passat. He vist els reportatges impressionants i els ha contemplat tot el món; n’hi ha un nombrós record a la premsa estrangera. Respirem la mala bravada que els contraris han abocat contra nosaltres amb la intenció d’ofegar-nos. Tòxics amb amenaça de mort.

            Veig la ferma resolució del meu poble i la trontollant decisió dels partits quan el poble els demana un esforç, que hauria de ser únic perquè és de mort o vida.

            Llavors, dolguda, em pregunto si els partits són poble.

           

            ***

SETEMBRE

SETEMBRE

*

10-9-18

*

Setembre ha madurat. Setembre ha posat colors al món; aurons que es dauren i envermelleixen, raïms de vellut bordeus, de perla veneciana, de promesa de llavis que es trobaran i del vi que serà begut. Peres, pomes i carbasses, rotunditat materna de la terra. Rovellons, com diu el seu nom, “lactarius deliciosus”, llet o sang en delícia només en descobrir-los. Móres, gerds, nabius, cireretes d’arboç..., joies per a les fades amb vestits de gasa.

            Setembre té l’ONZE al mig, pal de paller que aglutina totes les esperances que han crescut sobre la sang vessada i sobre milions de voluntats que reforcen els fonaments i s’enfilen com les colles castelleres de tot arreu, collita vigorosa de l’esforç i de l’esperit.

            Cada ONZE de setembre s’alça sobre un panorama diferent. La determinació del poble és assetjada de continu per l’aparell militar repressiu. Sempre, a Catalunya, hi ha hagut exèrcits vigilants, amb la bava furiosa que es forma davant d’una presa innocent, indefensa i exposada. Hi són. Vigilem. Però més que vigilar, siguem tots una sola força, una sola ànima; que no ens penetrin amb mala llavor.

*

NO JUGAREM MÉS

NO JUGAREM MÉS

*

Passo els dits pels ulls de vidre negre

dels peluixos comprats a Taüll

i no hi ha més que pols d’estrelles:

el petit senglar, el cabirol, l’ovella blanca

i el mussol de les neus, vigilant;

¿què voldríeu, menuts?

¿El voldríeu aquí, a la butaca,

sota de la pantalla acollidora

mirant com juga amb mi a l’scrabble?

Tants vespres, a Mont-ral i aquí,

al refugi de la casa amorosa,

amb diccionaris, fitxes, calculant els punts

i esperant l’hora de sopar?

Jo  també l’hi voldria, i l’enyoro, petits.

Sé que també, com jo, l’esperareu,

i no en sentiu ni els passos ni la veu;

i és per això que ara us eixugo els ulls,

perquè em torneu els seus.

***

Olga

26-8-18

CONTRADICCIÓ

CONTRADICCIÓ

*

19-8-18

*

A molts no ens ha caigut bé. Havíem donat diners en repetides ocasions a les caixes de resistència, per fer front a les despeses generades durant el procés, principalment  a les multes imposades pel govern central. Caixa de resistència, caixa de solidaritat, sigui quin sigui el nom. Molta gent ha donat el que podien, amb tota la bona voluntat, responent les crides de l’ANC i Òmnium.

            Per això no ens ha caigut gens bé que el senyor Quim Torra s’hagi apujat el sou en aquestes circumstàncies. Celebro, doncs, que s’hagin tancat les caixes.

            *

            Fragment de “El banquer”, de Quentin Metsys (Internet)

MERCÈ CANTA AMB ELS ÀNGELS

MERCÈ CANTA AMB ELS ÀNGELS

Mercè estimada,

tu i jo hem cantat moltes cançons

perquè ets bona mestra, i fidel,

i somrius a la vida, vella o nova.

Ara els àngels cantaran amb tu

i seran bons deixebles, ja ho veuràs.

Jo també les vull aprendre,

les cançons noves que et diran,

i et demano que m’esperis,

que pujaré aviat i et voldré veure,

i juntes en la bellesa infinita,

tornarem a cantar.

*

Olga Xirinacs

2-8-18

*

Ha mort una bona amiga: Mercè Boleda, Carmelita Vedruna. Va morir ahir a la tarda. El primer pensament quan mor algú estimat i el plorem és: ja no ens podrem dir això, allò, compartir la vida que passa. No, ja no podrem. Mai més. Aquest any faria els 90 i la seva lucidesa era admirable. Bona consellera, a més.

            Ella era professora de música, tocava el piano amb virtuosisme i tenia una bella veu. Havíem cantat algunes peces, ella i jo. La música ens compassava les paraules.

            Aquesta tarda, al funeral, li diré el poema que li vaig portar pocs dies abans de morir, en el comiat. Em diuen que encara el llegia a les germanes. El llegiré a l’església. Serà l’última conversa.

                                                                  *

PELS SUÏCIDES TAMBÉ

PELS SUÏCIDES TAMBÉ

*

21-7-18

*

El dia 15 vaig veure que venia cap al Balcó del Mediterrani una processó singular i participada. Els pares  Carmelites, després de 30 anys, recuperaven aquest estiu una processó amb la Mare de Deú del Carme a espatlles de quatre persones, que  arribava pel centre de la Rambla Nova i parava al Balcó. Allà va tenir lloc la benedicció del mar. La primera impressió va ser de pel·lícula de Fellini.

            Al Serrallo, barri mariner, de sempre que s’ha celebrat la benedicció del mar amb un seguici de barques. Com en tantes altres poblacions de la costa. Però aquesta processó per terra revivia a través del temps, amb encenser i una petita banda de música.

            En veure aquell acte, vaig pensar en una benedicció del terreny immediat sota la barana, 35 metres de tallat vertical. He escrit el llibre “El balcón de los suicidas” (Omicron). Em va semblar just que es beneís aquell terreny on han perdut la vida força persones. A mi, la benedicció em va fer aquest efecte, però els qui beneïen des del Balcó no ho devien pas pensar.

            *

            Fotografies d’OX

           

SOBRE EL FRED DE LES AIGÜES

SOBRE EL FRED DE LES AIGÜES

T’estimo sobre el fred de les aigües

i la resistència de les pedres.

Som els rius a la mar del trist Manrique,

però em veig en l’arrel d’aquestes torres:

Erill, Cardet, Boí, Sant Quirc, Taüll:

arrel de carn i pedra ens van fer poble

d’altes i esplèndides volades.

La boira entela els ulls, que ja no tenen

la resplendor d’antany.

La neu a poc a poc ens colga

i encara trobo, a la fi, la tebiesa de les teves mans,

la teva veu que potser un dia

coronarà aquells cims que ens estimàvem

i en una sola abraçada els vencerem.

*

Boí, juliol 18

*

Collage d'OX

p.