*
13-4-15
*
Els pseudo-filòsofs que en una tertúlia de tv. asseguraven que a la
natura hi ha silenci, s’equivocaven. Es veu que hi van poc, als espais
naturals. Només cal parar l’orella i captar remors.
Diumenge érem a les muralles, o
Passeig Arqueològic. Com que és urbà, a les remors naturals s’hi afegeixen les
clàssiques de la ciutat però en sordina. Bellíssim recinte per passejar-hi en
calma; per llegir; per escriure; per dibuixar; per no fer res.
Vaig voler retratar els mamarros
de la lloba capitolina, que serien més endavant els fundadors de Roma. Se’ls
veu grassonets, ben nodrits, amb una mare vigilant i gelosa. En la mitologia
basca, els mamarros equivalen als follets de la llar, els que fan la punyeta i
existeixen a gairebé tots els països. Al nostre país i al veí, veiem que de
mamarros n’hi ha d’imponents, que deixen la mamella seca.
La fonteta romana que baixa
esglaonada, fa un murmuri sedant, continu, lleu, fascinant: perquè sense
proposar-t’ho et quedes a escoltar aquell so que arriba de tants segles enrere,
que ens conté, que ens compta, que ens recorda que també passarem entre una
agradable remor que fa aflorar el somriure.
*
Fotografies d’OX.
11 comentaris:
Olga, des d'uns quants quilòmetres hem passejat amb tu i amb la companyia de la remor de l'aigua.
Són simpàtics aquests mamarros de la lloba.
No pas els que deixen la mamella eixuta.
Jo també voldria passar "entre una agradable remor que fa aflorar el somriure".
Els murmuris de l'aigua són plaents de mena.
Tens raó Olga, també crec que a la natura no sempre és silenciosa: el cant d'un ocell, el vent que bufa entre els arbres, la remor d'un rierol...
Si en deu bé vist de passavolants assedegats, aquesta fonteta...
Peonets.
Els diferents sons de l'aigua, són una de les meravelles de la natura... M,agraden molt.
La natura no és silenciosa, en efecte, només cal posar l'orella. Amb tot, el soroll de la natura com que és el natural no fa mal a les orelles. El que fa mal és l'altre soroll...
L'únic lloc de la naturalesa on he "escoltat" el silenci, és al desert a l'África. I encara hi ha moments que se sent la remor del vent.
No hi ha millor música que la de la Natura. És com la d'un cos dins d'un altre.
Del "no fer res" solen sorgir obres molt remarcables: deixar passar el temps, ser-ne conscient de la seva mesura en unitats de segles... pot crear poemes o proses que són veritable poesia, com aquest text que ens regales.
Trobar-se això al bell mig d'una ciutat és una meravella. Però el soroll sovint ens l'emmascara.
El soroll que portem a dins, que és el pitjor dels sorolls.
aquest somriure és el privilegi que compartim; avui, com sempre, intensament i callada
.
Fa poc vaig anar-hi, és un indret increïble i ple de sorolls
Publica un comentari a l'entrada