"HOLA" I LA MAGDALENA

“HOLA” I LA MAGDALENA
*
20-10-13
*
Una amable veïna em passa la revista “Hola”, de la que extrec retalls a vegades interessants per als meus collages. Extreure retalls d’una publicació vol dir enfocar els detalls. Primer la llegeixo i sempre em sorprèn, per això vull compartir la meva sorpresa amb els lectors.
Tinc anys, que vol dir que sóc jaia. En un dels últims exemplars de “Hola”, però, hi trobo la família Franco que desborda vitalitat i empenta, cosa que la revista li agraeix en extrem dedicant-li fotografies a granel. La néta de Franco és la nùvia perpètua. Quina felicitat, la de totes ‘celebrities’ granadetes (i no em refereixo a aquesta sola) que sempre tenen un nóvio nou que els alegra les pessigolles: els dies triomfals de l’amor sempre comencen, per a elles. Però aquest nom em remet als dies llunyans del meu naixement, i “ells” encara cuegen i s’exhibeixen...
¿I la llarguíssima saga amb aurèola de toreros que, de sempre, han tocat les alegries de les aristòcrates més ràncies d’Espanya? Això continua igual i amb molta fortuna, i a mi en retreu als dies que el  pare em portava a la plaça de toros a veure Carlos Arruza.
No parlem de les flamants senyores i ex-senyores dels economistes, ministres i ex-alts càrrecs que han estat l’enveja i l’espoli d’Espanya: grans fortunes i festes exclusives. Ni Déu. I els noms ja sonaven amb gran reverència moooolts anys enrere. Ara també, perquè la política és rendir-se al capital destil·lant saliva de paper “couché”.
Si jutgem per l’esplendor de la gran quantitat de famílies reials retratades del dret i de l’inrevés, podríem pensar que encara no hem passat la Gran Guerra ni, molt menys, la Segona. Ni cap revolució democràtica. I quantes fortunes, marededéusenyor, que diria en Higgins. ¿Crisi? ¿On és?
Repassar “Hola”, per a mi,  és com empassar-me la magdalena aquella. Ara bé, té èxit, i és que algú més se l’empassa.
*
Collage d’OX

11 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

I el seu èxit fa molts anys que dura, cosa que jo no he entès mai... però ja em faig el càrrec que els meus gustos no hi tenen res a veure amb tot això... la majoria és la majoria i si la van mantenint és que els agrada, com tantes coses que els agraden...

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

"Mentre hi hagi rucs hi haurà qui vagi a cavall", deia el meu pare. No he perdut gaires minuts de la meva vida alimentant aquests pseudo-cavallers, ja que els cavallers són una altra cosa i n'hi ha pocs, molt pocs, i generalment no mouen soroll, només se'ls coneix per les seves obres. el mateix val per les pseudo-dames i les dames veritables.

Oliva ha dit...

LES CRISIS,SEMPRE SON PATRIMONI DEL POBLE......ELLS SEMPRE TENEN EL PALC DEL BERNABEU,I UN ESTOL DE FILLS I NETS D'ESTOMACS AGRAITS AL "IAIO"...

Maria Dolors Giral ha dit...

Compte, no t'enfitis (per cert, paraula gairebé oblidada). Més m'estimo el pa amb tomàquet i això sí, una bona llesca de pernil "del bo", no d'aquest de carn de podrida i enravenada.

Helena Bonals ha dit...

L'Espinàs deia que les revistes del cor són com uns vídeos de gallines en llibertat que els posen a les gallines tancades perquè puguin "somniar".

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Les revistes del cor són l'equivalent als diaris esportius, que només els llegeixen els qui hi estan d'acord abans de llegir-los.

M. Roser ha dit...

Es veritat, si es venen tant, és que a algú li agrada aquesta literatura(barata?)...
Em fa molta gràcia això d'alegrar les pessigolles, feia temps que no ho sentia!
Petonets, Olga.

novesflors ha dit...

No mire mai aquesta revista ni cap altra pareguda, però abans feia collages i m'agradava, potser en alguna estona lliure (que darrerament escassegen) en tornaré a fer.

Relatus ha dit...

De veritat que a la perruqueria ho he intentat, ja que penso que cap lectura ens pot fer mal, però és que no sé ni de qui parlen, aquestes revistes.
Algun cop presenten els personatges, però d'altres deuen ser tant famosos que ni tant sols ens expliquen qui són. És frustrant.

Unknown ha dit...

Jo les miro a la perruqueria i no em fa cap vergonya dir que em diverteix veure qui, a parer meu, fa goig o no, qui salta més que una llagosta, qui llueix el què roba o qui és innocent. No en faig mai qüestió important però amb alguna amiga posem a caldo meuques i toreros i ens fem un tip de riure. És història d'Espanya.
Una abraçada, Olga.

Montse ha dit...

Olga, m'encantaria veure retratada la família real... del revés! (fent tots la vertical i ensenyant les altres vergonyes) :D

Un petonet, acabada de tornar de Niu York-Niu York!