CONCERT D'ESTIU AL PARC



CONCERT D’ESTIU AL PARC
*
2-6-12
*

Ens entra juny, el dels gladiols encesos com llances de sang. S’acaben els pocs silencis que encara quedaven. Multituds cridaneres envaeixen carrers i terrasses, fan cua per festivals, s’amunteguen a les platges entre meduses i dofins mutilats per les llanxes sense control, com en mostra la televisió.

            A vegades va bé seure en un racó no habitual de casa i contemplar la perspectiva que ens ofereix. Sec al rebedor on, sobre la vella arca de núvia que aguanta llibres i peces de coure, hi ha el tapís galant pintat per Antonio Ramos el 1922. Ramos era valencià i va exercir de professor pocs anys a l’Escola d’Art de Tarragona. Van ser moda aquests tapissos i els meus avis n’hi van encarregar un on hi sortís un jove pianista, perquè el meu pare, fill únic, estudiava piano. Ramos va dir que el jove del tapís representava Chopin. Molt sovint em mirava jo aquestes dames de pell setinada i roba de seda i els senyors que feien guàrdia al seu darrere, tots atents a escoltar el concert: silenci, que comencem. Al fons, el jardí romàntic es perd entre nebuloses de somni. A vegades al fons dels boscos veig aquestes perspectives rosades al capvespre, com si fos en un parc.

            Ramos també va pintar per als avis dues aquarel·les ovalades amb flors que la iaia comprava a la finca dels patricis Puig i Valls, ara monument singular al Parc de la Ciutat. La Quinta Sant Rafael, com en diuen avui, feia una ampla avinguda amb tota mena d’arbres i al fons la bellíssima edificació modernista. Ramos, deia la iaia, admirada, pintava fins i tot el punt velat de les roses quan es comencen a pansir. Els marcs són de caoba capçats amb llaços de bronze. Un goig per als ulls.

            Quan he de tancar forçosament les dobles finestres, engegar l’aire i posar-me taps de cera perquè dia i nit els marrecs converteixen el Passeig en camp de futbol a crits sense cap ordre ni respecte; quan un urbà groller li diu a la meva veïna que si viu aquí es canviï de casa, penso en aquest parc de fantasia on potser la merla feia la competència al Chopin dels dits àgils. I que si el paradís fos així, perquè no hi marxo aviat.

*




13 comentaris:

M. Roser ha dit...

Ja se sap, amb la calor s'esvalota el galliner, siguin autòctons o foranis els que ens fan tancar les finestres i no ens deixen dormir...
Quan parles del paradís imaginari, m'has fet pensar en Maragall, quan en el seu Cant espiritual, es queixa perquè se n'ha d'anar d'aquest món que per ell, ja ho és un paradís...
Bon diumenge Olga.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Sort que tens una eixida a Mont-ral... En efecte. Les terrasses han omplert les voreres i la mala educació campa que és un gust...

Helena Bonals ha dit...

Jo també puc fugir, amb molt de gust, de les ambulàncies que passen per davant de casa, al poble dels meus avis.

Calpurni ha dit...

Ben bonic el tapís. Das d'ací em pareix escoltar el piano.
Salut.

Camil.la Pérez Salvà ha dit...

Va bé tenir racons a on poder canviar la perspectiva i per uns instants viatjar a paradissos imaginaris.

A casa hi tinc molta tranquil.litat, és un privilegi, però cada tarda de fa dues o tres setmanes un grup de jovenets i jovenetes han fet del meu aparador el seu punt de reunió, s'hi asseuen, piquen el vidre, deixen el seu rastre fastigós de bosses, llaunes, closques, insults i grolleries si els avises...

Em vaig veure obligada a trucar els municipals i sortosament, em van venir a veure, els nois ja no hi eren i em van donar el número directe per contactar amb els que roden el barri, que els truqués de seguida que passarien cada dia si convenia i que en cap moment assenyalarien qui els havia avisat. Hem vaig sentir alleujada.

Tot i això és tristissim veure nois i noies de 14,15, 16..anys, desvagats, maleducats, enfadats amb tothom, ensenyant sempre les dents i treient només tot allò dolent que tenen, això no pinta gens bé...
S'ha fet habitual el soroll, la majoria de vegades evitable.

Pilar ha dit...

A mi també m'agrada entrar dins dels quadres de casa i perdre'm en els seus paisatges.
Preciosa i poètica la descricpció de la teva fugida.

Jordi Dorca ha dit...

Digueu-li a la veïna que tingui coratge, que aguanti les envestides dels gambirots junyencs. De fugir, sempre si és a temps. I a més a més encara ens voldrien fer pagar peatge.

El porquet ha dit...

Allà on visc jo tenim una certa tendència a fer xivarri. Del dia a dia fer-ne crits. De les festes fer-ne un terrabastall. De la vida, un concert per a sords.

Per sort podem anar trobant refugis, ja sigui en poblets, ja sigui en platges desertes o em muntanyes enlairades que ens permeten gaudir d'allò que ja no té preu, d'allò que ja no sembla ni que existeixi, ni que es valori... el silenci. M'encanta.

Joan Josep Tamburini ha dit...

Poder és perquè vaig neixer al costat d'uana fàbrica de ciment (de la que le meu pare n'era el director), o sempre he estat al costat d'un pati plé de nens cridaners, però a mi el soroll no em molesta. Si agafo un llibre m'aillo totalment dels sorolls . I si és l'hora de dormir...als cinc minuts faig més soroll jo que tot el veinat. És una sort per a mi. Una abraçada: Joan Josep

cantireta ha dit...

Vine a Verdú. Orenetes, xerrameca sota el balcó, i campanades cada 15 minuts. Apart, res més.
Abraçades.

GLÒRIA ha dit...

M'agrada que la joventut gaudeixi però, desesperada, busco el silenci i l'ombra. No tinc el bell quadre que tens tu però demà me l'imaginaré i hi entraré mentre sona un piano.

Salut i pau, estimada Olga!

Maria Dolors Giral ha dit...

Com un amic dels meus pares, gran i savi, et dic: pel què s'hi fa, en aquest món...jo m'hi quedo.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Vivim immersos en un soroll artificial que es retroalimenta, per a mal.