*
L’ÓS
*
L’estiu que vam ser als Picos jo portava vestit llarg, estampat granatós i mànigues en volantet, seguint la moda hippy. La nostra seu era Potes (del llatí ‘ad pautes’). Allà vam visitar don Epifanio, a qui anàvem recomanats; mestre i jutge jubilat, ens informava de la història local i de la lluita aferrissada dels naturals contra els romans als impressionants tallats de La Hermida.
En una de les excursions pels voltants agrests, que és el que ens agrada, vam anar a parar a Santa Maria de Piasca, notable església romànica entre suau vegetació. Resulta que hi havia una amable ermitana que ens va ensenyar el recinte, on hi ha un frontal pintat sobre pell d’ós repussada, policromada i daurada, que em va interessar. També ens va explicar històries d’óssos i llops, i va dir una frase que no he oblidat, per la seva precisió verbal: “el oso, en invierno, se encueva y se chupa las uñas.” Aquest “encuevarse” fa treballar el verb, com l’”agegantar-se” que escriu Apel·les Mestres. També els Picos s’ageganten sobre les fondàries de Vierdes i d’Oseja. L’ermitana venia ‘orujo’, que vam comprar per alegrar el camí. L’ós no el vam veure, no ens vam aventurar tant.
Ho explico perquè algun amic blogaire ha escrit que anava a veure l’ós pel Pirineu. Pobre ós, sense neu i amb el territori cremant, ja em direu on es deu refugiar, la bèstia. Ni la pell per un frontal, se’n podrà aprofitar.
*
Collage d’OX
9 comentaris:
Olga, quines casualitats ens duu la vida, t'explico: resulta que un company meu poeta, Eduard Batlle, va publicar un poemari (el primer) Elogi del desassossec en una petita editorial que es diu Omicron (et sona?) i resulta que l'edició va ser fantàstica, el llibre té una presentació excel·lent i la portada una il·lustració fantàstica, endevines de qui és la il·lustració: TEVA, m'ha fet molta gràcia veure-ho i t'ho he volgut dir. Molts petonets, ets l'artista total
L'ós és avui tot un símbol de la supervivència artificial, se'n podrien dir moltes coses i comparar-no amb moltes altres.
Respecte al que diu Carina, és molt interessant comprovar com un gran nombre d'escriptores i escriptors tot i que siguin coneguts -relativament, com tot a la vida- pel tema literari excel·leixen, com tu mateixa, en molts altres camps de l'art i la creativitat.
Les circumstàncies canviants del medi natural tenen incidència en la vida animal i vegetal, però també –i cal tenir-ho present-, en la de les persones.
M'encanten aquests girs del llenguatge. Llàstima que es van perdent.
Demà a Saldes. Si el veig, li donaré records i l'abraçaré. De part vostra.
Els qui neguen el canvi climàtic que vagin aquests dies al Pirineu... Aviat els ossos només seran literatura.
Vam fer bivac una nit, perduts, amb l'ós voltant a prop. No el vam veure, ell, de ben segur, sí que ens devia flairar. Pensar que encara hi és em dóna esperança, malgrat que no em faria cap il·lusió ensopegar-me'l de cara.
Els óssos de veritat no són com els de joguina, però em semblen molt menys perillosos que un llop. Tampoc m'agradaria de trobar-me'n un, de totes maneres.
És una llàstima que la fauna, que en altres temps havia habitat a les nostres muntanyes , vagi desapareixent, de totes maneres em sembla que intentar reintroduir les diferents espècies, no ha tingut massa èxit fins ara...
Publica un comentari a l'entrada