*
20 / 21– 2-12
*
Aquesta noia pompeiana s’acosta a beure aigua l’última tarda de la seva vida, perquè l’erupció mortal serà l’endemà i els tudons i tórtores encara no ho saben, sinó, ja haurien emprès el vol. Posem que la noia es digui Amada, ja que avui se celebra aquesta santa. I que, en realitat, sigui estimada, per això acluca els ulls sobre l’aigua, absorta en el que veu dins seu. Jardí secret, hort interior on les parelles galants se citen d’amagat i només les veu el delicat pintor de frescos i de miniatures, que no ho dirà a ningú; “ ... i en tot cas, si algú ho ha de veure / són les roses a mig obrir, / i les roses són molt discretes / i a ningú ho tornaran a dir”, assegura el músic, poeta i dibuixant Apel·les Mestres, molts segles després.
Al Passeig Arqueològic, dit Muralla, tenim una pica com aquesta, sota un taronger, també en lloc discret i amb un petit brollador. A vegades hi ha una taronja a terra; hi hem jugat, hi hem llegit poesia, ens hi hem dit paraules d’amor, hi hem descansat entre la severitat del recer vegetal. També hi ha coloms i tórtores, però no tudons. No m’hi he acostat mai amb la sensació que l’endemà seria morta. L’Amada de Pompeia, tampoc. No obstant, quan començava aquesta sèrie de collages que es diu “Últimes llums”, no trobava models de dones grans. A les revistes no n’hi sol haver, tret de la duquessa, i com a model d’una obra meva no m’agrada. Però he pensat en Pompeia. Tinc la bella imatge de la noia que escriu, també. A elles i a moltes altres la mort les va sorprendre joves. Les tràgiques circumstàncies són, almenys, un justificant per buscar les últimes llums de qui no se les pensava. De les noies, nenes i dones a qui la mort sobtada va sepultar en el camí de les seves vides.
*
Collage d’OX. Sèrie “Últimes llums”.
8 comentaris:
La mort vigila. En els territoris en guerra cada dia cauen joves caps. On hi ha pau s'està pendent de malalties terribles i accidents que no respecten cap edat. Morir jove és com un crim que la vida comet a través de l'atzar, de la naturalesa...
Olga és molt bonica l'obra que has creat d'aquesta última tarda a Pompeia i el teu text, exquisit com tots els que ens proposes, fa pensar en la mort que sempre ens acompanya.
Rep el meu afecte.
La mort és l'única cosa que ens iguala... joves, grans, rics pobres...davant d'aquest panorama potser hauriem de gaudir de cada dia com si fos l'últim...
En alguns parcs és una sort que les roses siguin discretes...
Bona nit Olga.
Ha de ser complicat trobar la imatge d'una persona que es pugui associar a un personatge literari al qual se li ha donar vida.
M'agrada el teu col·lage però m'agraden més encara les teves paraules. És bonic llegir com parles de fets tan tràgics. La mort ha de ser recer al final d'una llarga travessa, però que vingui quan tot just s'ha començat a fer camí és antinatural i trist. Com diu la Roser hauríem d'aplicar-nos cada dia el Carpe diem i viure sempre com si fos l'últim
Ah, sempre estem al caire de la mort, tant si hi ha sentència ferma -de metge, vull dir- com si no...
Hi ha moltes maneres de morir. També hi ha els qui moren en vida, o els qui la mort els avisa amb la seva sentència molt abans, que és una mica com estar en el corredor de la mort. És un tema molt dur.
La teva obra sí que no morirà pas, Olga!
La mort, per el que fa el cas, no va estar la fi per a Pompeia;la va immortalitzar.
Pompeia és com una gran foto-final, un instant terrible petrificat en el temps, potser per això les seves morts ens semblen terribles i tràgiques. Avui, al poble, hem enterrat un xicot de 20 anys mort d'un estúpid accident. Són ben difícils de pair les morts que no tenen el temps al damunt per mesurar-les.
Publica un comentari a l'entrada