*
¿DE QUIN COLOR LA VOLEU?
*
El cosidor és de caoba; té tres peus i dos calaixos. Sobre, una tovallola comprada a Edimburg, en una botiga blava de roba antiga de Victoria St. i brodada segurament per alguna noia victoriana. Era estiu i a la botiga hi tenien calefacció i una màquina de cosir on treballava la mestressa.
Sobre el tapet tovallola hi ha un àlbum amb els meus primers collages. Al costat, un cofret platejat, regal del nostre grup de poesia l’Espiadimonis. I per fi una pantalla on hi penjo de tant en tant arracades de fantasia que semblen raïms de pebrer bord i brillen amb la llum. Llum per vetllar, per llegir, per enraonar per telèfon a la butaca orellera entre el cosidor i la finestra, des d’on veig el mar i els coloms que beuen aigua a la fonteta del Passeig mentre els mercants s’esperen fora port.
Als calaixos hi havia hagut botons, agulles i didals, tisores, fils de cotó i de seda: “ Mariner, bon mariner, / ¿que en porteu seda?/ ¿De quin color la voleu, blanca o vermella? / Vermelleta la vull jo, / que és per la reina...”. Les noies catalanes, com les victorianes, però encara més antigues, també brodaven amb seda vermella. Brodaven per a la reina i mentrestant el mariner, que resultava ser fill del rei de l’Anglaterra, feia pujar la noia a bord amb l’excusa de triar i se l’emportava cap al seu país. Les dones de la meva família que havien fet servir el cosidor, ara no puc saber si somiaven a casar-se amb algun príncep.
*
11 comentaris:
Quan estava a mig brodar, li manca seda, li manca sedaaaaaaa...
Preciós, el cosidor de caoba, senzillament preciós!
A ca la meva tieta de Badalona el cosidor era una habitacií que s'utilitzava per tot menys per cosir, hehehehe!
habitacií = habitació
Quin racó més confortable i acollidor, Olga! N'estic segura que sí, que les dones de la teva família somiaven en el seu príncep mentre brodaven; tal i com ho hem fet totes les noies que a l'escola ens van ensenyar a cosir i que ens féiem tovalles per quan ens caséssim...
Una abraçada, Olga.
Cosir i aprendre de lletra hi havia un temps que estava agermanat. No sé si hi hem perdut o hi hem guanyat, perquè no veig incompatibilitat. Com més coses sapiguem, millor!
Quina preciositat de cosidor! Sempre recordaré que de petita la meva padrina ens asseia a les quatre germanes al seu voltant i ens donava un teler rodó i ens ensenyava a fer punts, ens agradava molt, però no em va quedar res d'aquella època i ara no sé ni cosir un botó. Un post preciós i evocador, Olga.
Un moble bellíssim per un espai ben íntim.
La meva mare tenia una petita habitació destinada a cosir i, naturalment, la protagonista era la màquina, una Wertheim. Al costa hi cavia molt bé la fusta de planxar i al darrere un armari per roba fora de temporada. Ara, en absència d'ella, n'hem fet un petit estudi i l'ordinador ha substituït la màquina.
Recordo les àvies de la meva infantesa quan em preguntaven: Ja vas a costura? I la Marededéu, ja ho sabem, anava a costura a aprendre de lletra.
Quantes evocacions gràcies a les teves paraules, Olga!
I per què no casar-se amb un mariner?
Recordo algun moment al voltant d'un cosidoret amb l'àvia i la mare, era molt nena, però quan hi penso ho recordo càlid i apacible, entranyable...
A mi quan era petita, en les hores lliures, que eren moltes, m'agradava de llegir, de dibuixar, de cosir una mica sense fer-ho seriosament, era molt casolana.
Ja sé què vols dir amb el nou sistema d'entrada als comentaris, la doble paraula dificil d'entendre.
A la vora de la mar,
n'hi ha una donzella
que en brodava un mocador,
n'és per la reina...
Ai, aquelles cançons de noies que cosien i esperaven...
Olga t'imagino asseguda al costat d'aquest raconet tan fantàsticament romàntic, rellegint cartes, d'algun mariner, o no, però entranyables...
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada