"VIVA ESPAÑA"

3-2-12

*

“VIVA ESPAÑA”

*

En formació al pati del col·legi. Alçament de bandera i les alumnes, amb el braç enlaire, cantant l’himne d’Espanya abans de començar les classes. Primeries dels anys quaranta. Escrivint això se’m representa el jaio Tolstoi, les celles arrugades, miop, apuntant coses com ara: “... a l’altra banda, una pissarra en la que les nostres faltes grosses eren marcades amb cercles, i les petites amb creuetes. A l’esquerra de la pissarra hi havia el racó on ens feien posar de genolls./ I que el tinc present a la memòria, aquest racó! Recordo la tapa de la fogaina, el respirador que hi havia en aquesta tapa i el soroll que produïa en obrir-lo.(...)” ( Lev Tolstoi: “Infància, adolescència, joventut” –Proa 1974). Tolstoi, el remugaire, amb el jersei beix tacat i sargit, al seu escriptori amb pot de ceràmica blava per les plomes, amb la cadireta d’infant per acostar-se més als textos, amb el seu sofà darrere per estirar-se, i a la paret les fotografies dels camperols a les izbas.

Deixo el jaio concentrat en les seves memòries i torno a les meves. A les nostres classes hi havia estufes de ferro, dures i negres com els hiverns dels quaranta. Les bates que portàvem també eren negres, i els hàbits de les monges, i els vels. Cal·ligrafia. Lectura en veu alta. Comprensió de manuscrits diversos. Mmm... ¿s’ha perdut, això, ara? És clar, si a mà ja no hi escriu ningú. Ep, jo sí. I ara, escrivint i pensant ens els trapelles russos que feien anar de corcoll el pobre preceptor Karl Ivanòvitx, em pregunto: ¿com he passat del “Viva España” a “Dóna la cara per la independència”, que corre aquests dies per Internet? Aquell “Viva España”, segons els pseudoanalistes moderns, m’hauria hagut de portar com a mínim als Guerrilleros de Cristo Rey, que també cantàvem el seu himne. Però del blau cel de la Puríssima coronada amb dotze estrelles i amb una serp als peus; de l’incens que la germana Amparo, ruborosa, encenia a l’altar; dels sermons del canonge de la il·lustre saga Sentís; de les confessions i comunions en càndida filera, els fets van derivar en els compromisos socials, en els nacionals però ja d’altra nació, fins el moment present. Ahhh...

Plàcid Sentís el canonge; Gertrudis Sentís la superiora (àlias Tuietes); Dolors Sentís la professora (àlias la jaia). Dons bé, aquestes mestres havien obtingut els seus títols amb la Generalitat. Sabien català. I tant les germanes Sentís com Bofarull corregien els meus treballs incipients en català ¡oh transgressió!, i és que les margarides de Verdaguer, aquelles que portaven el sol pintat al cor, es veu que havien arrelat, passat la guerra, la postguerra, el dol i la sang i florien de nou en terra jove.

I, és clar, com que també les noves teories ens arrabassen avui els bells i vells costums, qui en tingui que prepari el cistellet amb caramels, regalèssia, galetes i pegadolça, perquè el 3 és sant Blai i cura la gola, ara que és temps de grips fortes. Quina llàstima, que els nous aprenents de pedagog sàpiguen tan poques coses. Hi perden més que no hi guanyen. Però, ¿on érem? Ah, sí, al pati cantant. Després tornarem al pati a fer gimnàstica. Desprès a l’esbarjo, a la caseta de les oques, a la gruta del brollador, tot dins de l’edifici de Jujol. Quantes coses que hem perdut, ¿oi? Però n’hi ha que hem après a dir el nom de cada cosa, i quan el noiet Lev, castigat de genolls al racó, fugi corrents cap al jardí, ens trobarà fent rotllana o jugant a les figures i, de més grans, escriurem perquè ens en van ensenyar força bé.
*
Collage d'OX