TARDA DELS AMANTS EN ROSA
*
13 / 14 – 2-12
*
Som a Sant Petersburg una tarda rosa que es reflecteix al canal Obvodny, prop del cementiri dels artistes. “Dóna’m la mà, que anirem per la riba...” començava a dir Joan Salvat-Papasseit. ¿Quina riba, Joan? Del mar, del riu, del canal, de la vida mateixa. Una riba que reflecteix aquella vida en rosa que agradava a Edith Piaf i que va tenyir d’amor els duríssims anys de la postguerra europea. Encara que la vida en rosa la podem veure a traves de qualsevol vitrall de color i des dels ulls que estimen. Ni la crisi no pot canviar els colors de l’amor que comença, encara que el trajecte derivi en crisi tantíssimes vegades. Com vegades pren la llum a la imponent ciutat del nord, la dels llargs capvespres on tot reposa en una vaga indolència ametista.
Aquesta riba verda i esponjosa acull el pas dels amants en lenta passejada de paraules sempre repetides, cantades i escrites, sempre verges gràcies a una reconstrucció il·lusòria i il·lusionada de l’amant que estima. El que és estimat només escolta. Si coincideixen a estimar-se, la tarda s’il·lumina encara més malgrat el fred, el record dels duríssims hiverns i de les fondes fortaleses. Per un moment que es repeteix cada dia, ens és permès pronunciar el rosa, creure en el rosa, senzillament perquè no podem negar la bellesa, ni els amants, ni la música que va compondre Louigny pels volts de 1946.
*
Foto V. Roca
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
9 comentaris:
Per un moment ens és permès pensar en rosa i creure-hi i tan necessari aquest moment...
Un text bellíssim que m'ha emmudit en rosa.
No ens podem permetre no creure en el rosa, encara que sigui de manera provisional, hi creiem sempre, un dia o altre.
Un text preciós!
La riba seria com els meandres del riu, els moments de felicitat d'una parella resideixen en ells metafòricament, en la seva tranquil·litat, que és com el color rosa.
A mi també m'ha colpit aquest text.
En Vicenç i tu formeu una parella excepcional. Ell aporta la imatge, i tu la lletra i la música.
Sempre ens queda la rosa, metàfora del que és amorós i delicat, com les nostres ànimes.
OLGA, he fruït de debò amb aquesta lectura. T'he vist asseguda davant meu a la " Poma" i transportada riu enllà somiant paisatges russos, músiques romàntiques sempre amb la teva amistat. ¿ ës de color rosa ? Felicitats també per l'homenatge dels llibreters. Lola.
Que bonic el riu amb el color rosa reflectit a la seva aigua...
Si una mà n'estreny una altra, no importa d'on sigui la riba per on fan via...
Als amants, no els calen paraules en aquesta llarga passejada color de rosa, amb la mirada s'ho diuen tot...
Ep!.Que bonic!.Doncs aixó m'ho vaig perdre,no recordo haver-ho vist.
Publica un comentari a l'entrada