SOM UNS SANTS

1-11-11

*

Aquest, encara que no ho sembli, és el Diari de Tarragona, portaveu de la nostra societat.

Els de sota som els ciutadans, ja amb les vestidures de màrtirs, vermelles com ens correspon. Com que ens escanyen a impostos, i paguem justos per pecadors, mai més ben dit encara que ho digui jo, doncs som sants; per això iniciem aquella marxa: "Els sants arriben", tots a cor, i celebrem la festivitat d'avui/demà amb l'alegria que podeu suposar.

*

Collage d'OX

FOSCOR I CALENDARI

30-10-11

*

FOSCOR I CALENDARI

*

Diumenge ens canvien l’hora, en aquest joc ridícul d’haver d’encendre l’enllumenat del carrer després de dinar. Cal obeir, doncs que som un ramat pacient de qui els llops s’aprofiten.

Avui, encara dissabte, hem sortit a comprar però no al mercat de fruita i verdura sinó en direcció oposada, la de les llibreries. Hem comprat “Per una mort apropiada” (Ed. 62), del cirurgià Marc Antoni Broggi. Així que el llegeixi en parlaré, perquè em sembla que el tema el tinc força assumit, però no trobo interlocutors vàlids amb qui comentar-lo. A més, s’acosta el dia de difunts, i el llibre és un al·licient per a aquestes dates.

També hem comprat el Calendari del Pagès, que no falta mai davant de l’ordinador. M’agrada saber els noms que el dia ofereix. Per exemple, diumenge 30 són els sants Marcel, centurió, i els seus tres fills Claudi, Luperc i Victori, màrtirs. Quina tragèdia familiar... Els catòlics sempre anem a parar a la mort, com més cruel millor. Ens rabegem en una colla de víctimes. Una mort violenta sempre és política, i l’Església n’ha exercida molta, d’aquesta política, encara que al santoral només hi hagi les víctimes d’una sola banda, la seva. Parcial, unilateral. Així hem crescut. Sort que el pagès del calendari sempre té una vena de celebració terrenal i assenyada que conforta.

Amb qui em sap entendre, quan escric comparteixo el sant del dia, i els noms més estranys ja me’ls feia notar el meu pare en temps que figuraven sants als calendaris. El que ell esmentava més era sant Focas, que li agradava molt. Sort que no va posar aquest nom als fills. Bé, doncs hi ha algun amic amb sentit de l’humor que em torna també el nom del sant del dia amb una imatge petiteta del sant o santa. Que els Sants que s’acosten us facin bons a tots.

*
Composició d'OX

LOS PECES DE PECES

29-10-11

*

VILLANCICO TÍPICO ESPAÑOL

*

Pero mira cómo joden

los Padres de la Patria,

pero mira cómo joden

y dejan bien jodido.

Y chupan, y chupan

al pobre catalán,

y sacan los cañones

por ver a dónde dan.

Si dan a Barcelona

los Peces gritarán,

¡ cogidos, bien cogidos,

los pies nos lamerán!

*

Villancico típico.

*

Collage OX

LLUM DE PLUJA

28-10-11

*

És quan plou, que escric millor, canviant la frase del poeta. Quan plou, les paraules llisquen de dins meu i omplen el meu cel i la meva terra.

Llavors és quan els interiors es tornen amables i les llums fan companyia. Trec la meva estufa de vidre nòrdic, hi encenc una llàntia, i l'oscil·lació fa de flama de llar, sempre en moviment suau. Fora és gris, raja l'aigua pels vidres. L'estufa encara no fa un pam, i és un dels objectes que estimo més del meu estudi. Perquè no tinc foc a terra, és clar. Si fos a Mont-ral no diria el mateix.

Aquesta tarda he posat punt i final a la meva novel·la ja revisada. Aquests dies són molts els autors i autores que expliquen als diaris que han acabat una novel·la. Jo no puc fer altra promoció que aquesta. Ningú dirà per a mi la cèlebre frase aquella tan repetida: "el llibre tan esperat" de... A mi no me l'espera ningú, més aviat diria que fa nosa. Però ep, tampoc he afirmat mai que la gent s'hagi d'estar d'escriure perquè som molts. Confio que algun lector tindré.

No sé qui la publicarà: he començat el primer viacrucis de la meva vida: demanar publicació. Als meus anys i amb tanta obra al darrere. Però hi ha una llumeta al fons del meu cor, com la flameta de l'estufa nòrdica. Com la llum de pluja.

*

Foto d'OX

ESDRÚIXOLES

Escric des del punt ínfim d'una Terra única,

però en terra minúscula que la secada fa aromàtica

i, tot i eixut, al bosc profund hi ha la florida esplèndida

de l'arítjol que trena, en traïdoria, una liana estàtica.

Cingles avall, èpica esllavissada geològica,

veig la planta més fèrtil, en gradació arqueològica

fins la ciutat romana. Hi ha una capella gòtica

on oscil·la una llàntia enla calma amniòtica

i on una dona vella, en lenta parla estròfica,

no sap que la pregària es fa mirífica.

Per límit i frontera, la platja groga i blava de la mar probàtica.

No cau bé entre els moderns ni una paraula cèlica

si no és en clau científica, astronòmica.

Però en mi, una insistents ascendència gaèlica

fa que des del punt que he dit, vora una cova umbràtica,

detecti, en l'arc que fa la Roca Foradada, una presència angèlica

amb vels de Salomè a ponent, morbidesa concèntrica

que excita el cos i l'esperit (per separat) en una dansa tàntrica

i que, així queda escrit, confio a la informàtica

en clau d'inspiració, sense pressumpció emfàtica.

*

OLGA XIRINACS. 'Plaquette' TU, DES DEL MAR (Òmicron)

*

Algunes esdrúixoles pertanyen a una antiga cançó que cantava en llatí al cor del col·legi.

BRAMS D'ASE ...

26-10-11


*

BRAMS D’ASE...

*

Pels diaris brama un altre artista plàstic que, situat a l’olimp per la pèssima política cultural, es permet jutjar els seus col·legues amb un exemple de supèrbia.

Ja vaig fer notar una vegada que certa escriptora que se situa ella mateixa a les alçades divines, va bramar que s’escriu massa, i que no s’hauria de publicar tant. Ella continua escrivint quan, per fer bo el consell, s’hauria hagut de retirar. Que es retirin els altres que em fan nosa. Ningú li va fer cas perquè els brams d’ase no arriben al cel.

Ara, aquest home secardí, que té el privilegi poc comú d’exposar a la Pedrera, realment es riu dels altres artistes adoradors i babaus. Diu el gran home: “Hem de ser conscients que la cultura ocupa un espai i que tanta multiplicació d’obres no sé fins a quin punt és sostenible”. La periodista cita paraules del plàstic: “Convençut que existeix “‘una sobresaturació d’obres artístiques i literàries que és més gran del que poden assumir els nostres caps’”, l’artista, però, continua produint.” (Sort que la periodista fa notar la contradicció, i al final del paràgraf diu, referit a les 200 obres que s’exposen: “Un excés, potser?”)

Ah, aquest senyor, a més i com que som pocs, també acaba de publicar un llibre de poemes, en els quals, diu, expressa la mateixa opinió. Com més alts, més superbs, com el més alt de tots, el creuat del filferro, que va dir ‘urbi et orbi’ quan li van inaugurar la fundació: “Ara ja tinc un temple des d’on irradiar la meva cultura”. Modestets, ells, ¿eh? Volen depredar els altres i repartir-se la glòria, i encara prou greu que els deu saber, compartir-la. Això ho poden fer perquè la mala política cultural existent els permet bramar d’aquesta manera. Un excés de rucs, tots plegats.

*

Ruc a l’Olimp. Composició d’OX

BISBES CONTRA REBELS

BISBES CONTRA REBELS




Comenta l’articulista Jordi Busquets la sensació que té “cada vegada que llegeix la ‘nota d’orientació moral’ que els bisbes espanyols –i entre ells, els catalans -, fan pública quan s’acosten unes eleccions, espanyoles lògicament (...)” . Acaba dient que no ha sabut trobar, en la doctrina catòlica, cap precepte a favor de la “unitat de la nació espanyola” ni cap advertiment contra els “separatismes.” I tant, que no, amic Jordi. Per no allargar el post només apunto tres realitats referents al judaisme-cristianisme.

1- L’Associació Bíblica Catalana, quan introdueix el Nou Testament, situa la societat jueva del segle I: “Pel que fa a la posició econòmico-social de la gent, en el nivell més alt hi havia una aristocràcia sacerdotal formada per unes quantes famílies de les quals sortia el gran sacerdot. Aquestes famílies controlaven els ingressos del temple. També cal comptar entre els rics (...)”.

2 – L’Associació Bíblica no ho diu (podria ferir sensibilitats), però els historiadors, sí. Quan estudien Natzaret, no el descriuen com un lloc pacífic i de somni “on vivia tranquil·leta la ‘sagrada família’. És terra conflictiva i rebel, on es teixeixen esperances i somnis d’alliberament en clau de resistència. Aquí va néixer Jesús i va créixer i es va educar en aquest clima.” Ho afirma John P. Meier, un dels més qualificats investigadors al voltant del Jesús històric, i ho recull Juan-José Tamayo, teòleg.

També sosté Meier que, en la història grecorromana, Jesús va ser un “jueu marginal”.

3 – Com a bon resistent i rebel, Jesús parlava i escrivia l’arameu. No escrivia en la llengua dels dominadors. Per això no el van entendre quan s’exclamava a crits des de la creu, abans de morir.

*

L’Església Catòlica continua mostrant la seva esplendor, demostrada en les visites del Papa i en la seva seu el domini territorial. I, almenys la Conferència Episcopal Espanyola, la connivència amb els partits que ja sabem, els de “una sola patria, una sola lengua”.

¿Com podia durar un rebel a l’estil rasta i okupa, hippy i independent, en una societat com la dels sacerdots de totes les èpoques? A més, deia que el seu regne no era d’aquest món, ben a l’inrevés de l’exemple del “gran sacerdot”. I no poso tothom al mateix sac, que hi ha honroses excepcions a pesar de l’oposició eclesial i el fantasma de l’excomunicació. Aquesta imatge de Jesús no la publiquen mai, perquè incitaria els fidels a la desobediència, i l’“stablishment” clerical sempre ha volgut controlar. Cada vegada ho tenim més magre. Jordi Busquets acaba el seu article amb una petició que subscric: “No seré jo qui negui als bisbes el dret a defensar la unitat d’Espanya. Només els demano, això sí, que abans de fer-ho baixin de la trona i es treguin la sotana.”

*

MONTBLANC

24-10-11


*

MONTBLANC

*

Dissabte passat em van convidar a compartir festa amb el Grup Literari l’Escarritx, de Montblanc. Organitzaven una Festa del Llibre, de Tardor, i concurs de punts de llibre. Es donaven premis de composició de poesia i prosa i, pel que vaig poder comprovar, l’ofici de llegir i escriure és molt viu a Montblanc, i es manté amb fermesa, cosa que honora la vila i fa retornar la fe a aquesta escriptora.

L’ànima entusiasta i decidida que és Enriqueta Moix, autora ella mateixa, va conduir la vetllada amb tota precisió. L’amic Josep Gomis, prohom sempre atent i decidit, vetllava i ens acompanyava al saló d’actes del territori que presideix, el Museu Arxiu. Vaig explicar a l’atentíssim i variat auditori com ho fa un escriptor per començar cada aventura que és un llibre, i com solen acabar els llibres en aquest món nostre tan difícil; vull dir que si volem continuar escrivint en la nostra llengua, i sí que ho volem, ens haurem de fortificar, amb muralles, merlets i tot el que convingui. Cap al vespre, els llums i la claror de la Conca brillaven amb la puresa del diamant. Sempre al cor, amics.

*

Santa Maria. Aquarel·la del pintor de Montblanc Xavier Miró.

BENAVENTURATS

*


22-10-11

*

BENAVENTURATS

*

Els de Tarragona, província i encara més enllà, ens sentim benaventurats aquests dies. Us volem comunicar la nostra felicitat: ja érem Patrimoni Mundial de la Humanitat. L’any que ve serem Capital Cultural de Catalunya. Ens acaben d’adjudicar la Seu dels Jocs del Mediterrani 2017. I per fi ens enllacen amb el transport de mercaderies amb el Corredor Mediterrani, com a port de primera classe que som. Ja no sabem per on girar-nos. La bona sort ens mira de cara. Els déus ens beneeixen. Fins i tot he pogut veure don Mariano i els seus amics que es feien una fotografia electoral al Balcó, admirant aquest mar bellíssim. Els diners ens plouran a cabassos. Per una vegada el nord farà l’esforç de girar els ulls cap al sud. ¡Existim!

No vull aigualir la il·lusió tan esperada. Avui no parlo del que teníem i ja no tenim ni tindrem i del que ens marxa de les mans com aigua en senalló. Avui no toca, com deia l’altre. Avui, per fi, sembla que plou.

*

Volta de Luca Giordano ( 1634- 1705 )

EL CORREDOR DEL MEDITERRANI

20-10-11


*

EL CORREDOR DEL MEDITERRANI

*

Juntament amb els Jocs del Mediterrani 2017, la Dieta Mediterrània i el Corredor del Mediterrani, uns internautes munten el prototip d’un Joc que pot tenir molta acceptació, perquè admet apostes i tot, que poden ser fortes. Es diu El Corredor del Mediterrani.

Consisteix a crear un autòmat que corri sobre una cinta contínua estirada per una llanxa ràpida i faci tot el periple mediterrani. S’ha pensat que també es pot preveure com aventura o esport de risc, per part d’esportistes ben preparats o per entusiastes d’emocions fortes.

Les apostes podran ser de diverses modalitats: en quin punt de la costa caurà l’autòmat. Quins intervals de temps resistirà corrent. Hi haurà d’haver autòmats de recanvi, en prevenció de calamitats meteorològiques. En quin punt apareixeran els pirates i com els esquivarà la llanxa. Prepareu-vos, valents, la mar és vostra.

*

Llanxa auxiliar. Collage d’OX

RÈQUIEM LITERARI

19-10-11


*

RÈQUIEM LITERARI

*

“¡El fotré a mar!” és una expressió vehement i corrent que sol usar la gent de la costa quan algú els disgusta. Complementada amb aquesta: “N’hi ha per fotre-ho a mar”, significant un bunyol gran.

Això és el que ha passat amb els Premis Literaris Ciutat de Tarragona. Avui, encara dia 18 d’octubre, llegeixo al diari: “L’economia castiga el món cultural i Tarragona cancel·la els premis literaris Pin i Soler”. En realitat el Pin i Soler de novel·la figura dins del cartell de Premis Ciutat de Tarragona, que s’atorguen el novembre. Conec més d’algun autor que tenia obra a punt. Com a jurat que sóc del premi de memòries i biografies Rovira i Virgili, ningú me n’havia dit res.

Resulta que als sons de la marxa fúnebre “Amparito Roca”, es llencen a mar els incòmodes premis literaris Ciutat de Tarragona. En nom del Mar, perquè ara tots som Mediterranis, i tot serà fotut a mar per fer lloc a la gran, immensa, merescuda, mai prou ben ponderada elecció de la ciutat com a Seu dels Jocs de la Mediterrània 2017. Felicitem-nos, germans.

Enrere, poetes, biògrafs, novel·listes, dietaristes. Aquí no necessitem aquesta fauna. A la merda, han decidit els cultes prohoms i prodones. La ciutat Patrimoni renyeix amb la cultura literària. Com a la cançó medieval “El testament d’Amèlia”, les institucions ja havien fet llanguir a poc a poc els premis. La Literatura, aquí, per desinterès promocional, és considerada un cadàver en descomposició que val més llençar ben fondo amb una pedra lligada, ni tan sols embolicat amb la bandera dels bars de tapes, ara glòria local. Rucs, però sobretot Mediterranis. Que la Cultura reposi en pau.

*

Collage d’OX

"MOÇO TAN FERMOSO..."

18-10-11


*

“MOÇO TAN FERMOSO...”

*

Copiant el Marquès de Santillana, alguns dies a les tardes de Mont-ral, dins del bosc profund, hem recitat allò de “Moço tan fermoso...”, que en realitat és “Moça tan fermosa / non vi en la frontera / como una vaquera / de la Finojosa (...)”

Aquest pastor és de l’Aleixar i porta el seu ramat ben acolorit pels boscos alts, on encara hi ha una mica d’herba verda gràcies a la boira. “Cremada”, ens deia. El sol la crema i ja es veu per l’aspecte que mostra a terra. Any maleït, estiu sense pluges, ni un sol dia de pluja, dic jo, que he vist llanguir el bosc i créixer migrades les baies, si és que n’hi havia.

Els cinc gossos braus del pastor ens venien a sobre amb grans lladrucs. A mi no em fan por, perquè hi parlo i se’m solen amansir, però ells han d’apartar els estranys, han de fer la seva feina. Llavors amb el pastor petàvem la xerrada una estoneta, no gaire, perquè el ramat feia la seva via amb rapidesa. Ja dic, d’entre tots els pastors que hem conegut per aquelles alçades, “moço tan fermoso” jo no l’havia vist.

*

Foto V. Roca

DIMONIS DE DISSENY

17-10-11


*

DIABLES DE DISSENY

*

Aquests dos plafons responen perfectament al passatge evangèlic de Lluc 11, 24-26, que diu més o menys: “si netegeu casa vostra de dimonis, com que els altres veuran la casa neta encara se n’hi ficaran més”. Sempre dic que, pensament religiós a banda, l’evangeli té una comparació per a cada situació de la vida diària. Resulta curiós.

Aquests plafons són a la Plaça del Fòrum Romà de Tarragona. En una de les fotografies es veu una mica la ruïna i tot. Un amic em fa adonar que l’únic necessari en aquest plafó és el text petit en gris escrit en quatre idiomes. Que es veu poc, per ser lletra menuda sobre fons fosc. És el tan lloat disseny, que no comunica res. La resta, els dimoniots que troben la casa neta, pintada i lluent. Ara bé, tot el conjunt es pot considerar com una obra d’art modern, digna de ser exhibida al museu. Qui sap si guanyaria una medalla i tot, perquè dissenyadors i crítics contemporanis combreguen amb un pa com unes hòsties.

*

Fotos d’OX.

TRISTESA D'AMOR O DEPRESSIÓ?

16-10-11


*

TRISTESA D’AMOR O DEPRESSIÓ?

*

La preciosa pintura del flamenc Jan Steen (1652-1679) hauria de ser motiu de contemplació acurada, per tota la riquesa que conté i per tots els detalls

que els pintors flamencs del XVII ens ofereixen pel que fa a la vida de cada dia a les cases burgeses. El principal exponent seria Vermeer de Delft, però al seu costat brillen interioristes i paisatgistes com estrelles en una galàxia. Aquí les sedes, les pells, el llit amb dosser, el llaüt penjat, la riquesa del tapís, el rellotge de ratera, els detalls d’una família portada amb cura. El quadre es titula “La malalta d’amor”.

Steen va pintar més dones malaltes, però aquesta noia jove, que he admirat des de sempre, ara em fa pensar almenys en dues cançons tradicionals nostres, també precioses i que cantem des de fa molt segles. L’una és “El testament d’Amèlia”, Amèlia malalta, tercera filla de Ramon Berenguer III i de Dolça de Provença, al s. XIV; la història és trista, i la depressió d’Amèlia, aliada segons sembla amb el verí que li donava la mare, la va portar a la mort.

L’altra cançó seria “Muntanyes del Canigó” , joia apreciada. La seva parella, “Muntanyes regalades”, sembla que va ser composta per celebrar les noces del rei de Mallorca amb Esclermonda de Foix, al s. XIII. Penso que totes dues peces es podrien agermanar en el temps. La noia de “Muntanyes regalades” beu vi del Rosselló i no vol ser pastora; però el jove de “Muntanyes del Canigó” confessa: “... Lo rossinyolet s’és mort,/ l’enyorança m’hi ha agafada., / ja ne som caigut malalt / d’una crudel mala gana. / Ningú sap el mal que tinc, / ningú coneix lo que em mata / sinó una nina que hi ha / que me’n té l’amor robada...”

El bon doctor que visita la jove enamorada de Jan Steen hauria tingut bona cura de la depressió dels dos personatges de les muntanyes sempre enyorades. Contra el verí potser no hi hauria pogut fer res, però missatger d’enamorats sí que en podria haver estat, en el cas del noi que no gosava declarar-se...

*

O ENS MATEN O ENS MATEM

14-10-11


*

O ENS MATEN O ENS MATEM

*

Des dels diaris s’insisteix: “Les previsions de l’INE són funestes (...) les morts superaran els naixements el 2020.” “Les dades ensorren la moral dels més positius.” “El col·lectiu de gent gran creix cada any que passa.” Repeteixo el que deia dies enrere: “L’envelliment demogràfic, nou risc per al benestar”, assegura el Consell Assessor de la Generalitat CTESC.



Xecs, com se sol dir al sud, cal que ens traguem del mig. Per a nosaltres no n’hi ha, de benestar, tot al contrari: ens falten les infraesctructures socials més necessàries, i a Tarragona mateix, gran camp de la indústria química, el que va ser magnífic hospital Joan XXIII, amb grans professionals, no ha tingut mai unitat de cremats i a més ara tanquen quiròfans i suprimeixen llits a la velocitat del llamp. Als CAP no hi ha substituts de metges de capçalera. És a dir, ens seguen l’herba sota els peus callant callant.



Volem tenir, això sí, els Jocs del Mediterrani, que suposen grans inversions, mentre les construccions bàsiques estan paralitzades. Canalla en barracots per escola i encara, els que en demanaven dos només en tindran un i gràcies. Visca la política previsora. Visca la política social. Som ciutat Patrimoni, i això es veu que dóna pa, però un pa amarg.



De manera que com que els jaios sobrem – ara recordo la cèlebre novel·la “Quan es fa nosa”, de Josep Pous i Pagès -, és bo que alcem un clam perquè s’instauri d’una vegada l’eutanàsia activa per llei: els governants ens assenyalen aquest camí. Molts hi deuen haver pensat, però els hipòcrites fingeixen que s’esgarrifen de sentir-ho. M’esgarrifo més jo d’escoltar una i altra vegada que faig nosa, que sobro, que prenc el benestar dels altres. Perquè ser vell, avui, significa això: sacrificar els altres, que t’haurien de dedicar temps i euros, i això és inassumible.

*

“Aquestes dones...” Henri de Toulouse-Lautrec. Museu de Belles Arts de Budapest.

CARTA MARINA

12-10-11


*

CARTA MARINA

*

Des dels confins de la Terra, on tot és blanc, glaçat i pur, les onades portaran aquestes lletres fins als teus recers càlids, dona dels cabells perlats, de volums turgents estimats per Rubens, que t’emmiralles entre seda i gasa, conscient només de tu. Que no pensaràs mai en els amors en la distància per molt que el cantant melòdic repeteixi que en la distància també és amb tu. Sí, els tafaners t’espien, però la bellesa ha de resplendir, que per això el sol també t’assenyala entre el jardí en penombra. Condemnes al desterro els que t’estimen perquè tu en tens prou amb tu mateixa, aigua tèbia de cos ardent, mentre els amors llunyans esperen resurreccions impossibles.

*

Collage d’OX

"LA FIGU"

“LA FIGU”

*






*

11-10-11
*

“La figu vus fai a tuts”, exclamava l’inoblidable Aleix de les Tòfones, tot entrant a l’església del poble, segons Raymon Casellas a “Els sots feréstecs” (lectura recomanada).

Cal fer “la figu” i plantar cara a tanta amenaça, tristesa, mals averanys, sagnies, atacs, enveges, agressions i un llarg etcètera que patim els catalanets, per part de qui ens vol despullar des del primer euro fins l’última poesia en la llengua que ens belluga a la boca.

Un articulista de fiar, explica avui al diari que hi ha qui comença a acaparar productes de primera necessitat per omplir el rebost. Que no ens agafi “allò” que ha de venir, o que tothom tem que vingui, amb els pixats al ventre. Això em recorda el 23 F, quan tots els rebosts de les cases, i qui diu el rebost diu el congelador, es van omplir per si de cas. Res com els habitants de mig Europa en amunt, que tenen grans congeladors i menjar per resistir fort.

Per conjurar tanta malvestat i roïnesa, tanta tempesta, tifó, tornado, sisme o tsunami que els enemics ens tenen preparat, cal que cada catalanet alci el puny cap a occident i exclami ben fort: “¡ la figu vus fai a tuts!”









*









Collage d’OX

"LLEGIU-ME"

10-10-11


*

“LLEGIU-ME”

*

A Mont-ral tinc una col·lecció de la revista “Llegiu-me”, que ha fet passar a la família molt bones estones. Aquesta és del febrer de 1927. El dibuix de la coberta és de d’Ivori, que era el pseudònim de Joan Vila i Pujol (Barcelona 1890-1947). Aquest conegut il·lustrador era pare del nostre estimat Cesc, el ninotaire que ens acompanya des dels temps foscos sempre amb un bri d’esperança i tendresa.

La revista la publicava l’Editorial Mentora, S.A., es venia a una pesseta i tenia de 80 a cent pàgines, molt ben il·lustrades pels dibuixants que han fet la nostra història i han poblat el nostre imaginari. Pere Prat, J. Freixas, J. Serra Masana, J. Longoria...

La qualitat dels col·laboradors era gran: amb aquesta revista apreníem literatura de la bona. En aquest número, Josep Ixart, J. Navarro Costabella, Prudenci Bertrana, Joan Maragall, Ignasi Folch i Torres, Nathaniel Hawthorne, J. Pous i Pagès, Josep Feliu i Codina, James O. Curwood.

Tresorets que teníem i que ara hem perdut: som més pobres en tot, sobretot en literatura a l’abast de tothom.

*

RADIOGRAFIA

8-10-11


*

RADIOGRAFIA

*

Surto aviat, hora primera,

el dia encara fosc, gent apressada,

bars encara tancats amb algú que hi feineja.

La muntanya té una cella de boira

i han dit que potser plouria.

Descarreguen la fruita a la botiga.

A la clínica, ingressa una partera,

ventre pesant, maleta i necesser:

avui segurament naixerà un fill.

La canalla, a col·legi amb jersei prim,

és un octubre calorós i eixut, aquest.

Ahir els senyors del debat televisiu

parlaven concentrats d’aquest atur gravíssim,

ells no aturats, per cert.

¿On són els aturats, ara al matí?

Al llit, esmorzant, o buscant escarrassos...

Ja em criden. Quan acabo

porto dins un grapat més de radiacions.

*

7-10-11

Escrit a la sala d’espera aquest mateix dia.

*

“Nu amb bròquil”. Postal collage d’OX.

DESPRÉS DE BACH

7-10-11


*

DESPRÉS DE BACH
*

LA Terra on sóc va xopant-se de sang violenta. Cada dia.

¿Per què la guerra?, es pregunten uns savis.

Perquè a l’home li agrada matar, reconeixen uns altres.

Adrenalina del perill, imminència d’atacs, la por, l’honor.

Es va dir una vegada que mai més poesia després de l’Holocaust.

Però hi havia poetes i, per sort, poblaran tot el món: encara escriuen.

Es va pontificar que mai més la bellesa després d’Hiroshima.

I va regnar el lletgisme, que ja s’insinuava: pintura en carn oberta,

sacrificis de sang, la pell verdosa i el gest horroritzat, ara en acrílics,

ara en olis fangosos i pigments, cos espellat impregnat de resines.

Dos gargots, uns filferros i un temple és el que cal a un món adorador.

Em pregunto, perplexa, ¿per què va ser possible la guerra després de Bach?

¿I després de Beethoven, Rakhmaninov i Fauré? ¿Per què?

Escolto, Britten, el teu Rèquiem de guerra:

el poema era d’Owen, que va morir tan jove a la primera guerra.

La guerra també mata els poetes, ¿què us pensàveu? I els músics

que componien marxes militars per als exèrcits victoriosos.

No són bàndols comparables: més grandiosos músics i poetes,

però també més dèbils, gairebé un eco, un violí en camp d’extermini.

M’inclino amb els vençuts i el pare Bach em canta: «Vine, dolça mort».*

* Cantata 478.

*
Pàgina 10

*

Editorial Òmicron ha editat una col·lecció de “plaquettes”, 10 poemes cadascuna, de diferents autors. Es venen a 5 euros unitat. Us ofereixo un dels meus 10 poemes.

Fotografia: portada de la “plaquette”.

ALERTA: NOU RISC

ALERTA: NOU RISC

*

6-10-11

*

Al juliol, ni dona ni cargol, fa el refrany. Doncs al juliol els diaris portaven aquest alarmant titular: “L’ENVELLIMENT DEMOGRÀFIC, NOU RISC PER AL BENESTAR”. Ho diu el Consell Assessor de la Generalitat CTESC.

De manera que, minyons i minyones, a fer la maleteta. Res d’exercicis d’autoajuda optimista, jaios en taula de surf, jaies fent posturetes de gimnàstica rítmica o ballant un bolero. SOM UNA NOSA I UN PERILL. El missatge que comporten el titular i el text , que s’entén ben clar, vaja, és que ja ens hauríem d’haver mort fa temps.

Qui hagi vist la pel·lícula “Soylent green” ja sabrà de què va la cosa: entres en una sala, et vesteixes amb una túnica, jaus en una còmoda taula folrada, et passen bells paisatges amb música de la Pastoral de Beethoven, una injeccioneta i t’adorms dolçament. Jo ja firmaria ara mateix, i si algú sap ho es practica aquesta mort tan dolça i necessària, que m’ho digui, sisplau.

Mentrestant, la nostra dama casadeta de nou li demana a la Marededéu que, almenys, es quedi tal com és ara. Traduït del castellà que diu “Virgencita, que me quede como estoy.” Això mateix.

*

Fotografia de la revista Hola.

Marededéu del s. XVIII

Composició d’OX

MESURA PATRIÒTICA

MESURA PATRIÒTICA

*

5-10-11

*

Durant l’estiu em vaig col·leccionar les notícies que em semblaven curioses. Quan arribi les posaré al blog, m’anava dient, perquè en temps de gran crisi hi ha d’haver contrastos. I aquí n’hi ha una de bona. Titular “ ELS ÚLTIMS CINC ANYS HAN AUGMENTAT UN 70 % LES OPERACIONS DE PENIS”.

Això no seria gran cosa. Tampoc és novetat saber que hi ha condons de colors, mides, sabors, fluorescències i textures diverses.

On sí que s’han apuntat els catalanets és al nou invent de la casa “Curiosite”(sic), que, anuncia que el condó aquest “porta una escala mètrica impresa en un dels seus perfils que permet saber a l’instant la mida del penis. Aquest condó mètric és dedicat a tots aquells convençuts que la mida sí que és important. www.curiosite.com”

En aquests temps maleïts que passem, i més en aquest pesadíssim camp electoral, n’hi ha que se’ls estan mesurant sense parar, penso que l’invent ha de ser bo. I que podríem votar segons les mesures patriòtiques. Això sí, certificades per notari.

*

Text entre cometes: Marián Vilá.

Composició artística, O. Xirinacs.

*

BURGESIA DIVINA

4-10-11

*

No sempre tot és el que sembla en una exposició posem-hi modernista.

Ens trobem que les senyores vestides de riques teles i pentinades amb el cabell recollit de l’època, tenen les seves necessitats i les seves cites. Quan entro a la sala, arriba donya Maria Antònia de Costafreda i Marsillach que porta un preciós manat d’espàrrecs. ¿Que no té minyona?, li pregunto. És clar que sí, dona, però aquests me’ls ha ofert, guardi’m el secret, un dilecte amic meu que acaba d’arribar del Japó. ¡Ah!, seré discreta, i que li facin bon profit. Aquesta senyora deixa al seu pas un rastre de perfum “Quelques fleurs”, d’Houbigant. Oh, divina burgesia...

*

Collage d’OX

NIT DE VIDRES TRENCATS

NIT DE VIDRES TRENCATS




Escena 1- Vigília d’eleccions a la tarda (21-5-11). Passeig i Balcó plens de gom a gom. Al matí, música. A la tarda, un paiet vociferant vestit amb parracs planta dos amplificadors al Balcó i apa, a cridar, voltat de tafaners que riuen la poca gràcia. Li demano que redueixi el volum o vagi Rambla avall, i una indivídua que va amb ell m’amenaça que si aviso la Urbana em faran la nit impossible. Tremolant, baixo a demanar als de Proximitat, que són davant, que sisplau, preguntin a l’home si té permís municipal. Ells: que no és feina seva, ¡que faci una instància!, que cridi la Urbana, etc. Inutilitat total. Pateixo un atac d’ansietat que em porta a Urgències feta un mar de llàgrimes i nervis. Metge: pressió altíssima, alteració, calmant. “Em vull morir”, li dic, i és veritat.

Avisada pel meu home, passa la Urbana sense baixar del cotxe ni veure el vociferant. Només que els de Proximitat haguessin demanat el permís al subjecte, jo hauria reaccionat d’altra manera.

Escena 2- 2-10-11. Després de tres mesos d’absència meva. Diumenge i el paiet que prepara la vociferació planta els seus bafles a mitja tarda. Li faig senyal que en aquest lloc no. Les ordenances municipals m’avalen. La seva noia m’ensenya el dit del mig i m’amenaça de tirar-me pedres. Aviso la Urbana però ja sembla que marxen els individus i ho deixem estar. A les dues de la nit sentim un terrabastall com una explosió: dues pedres de bona mida han trencat els vidres gruixuts del nostre balcó. Jo no sabia si entraven per la porta o per on i per poc no m’agafa un atac. Arriba, amable, la Urbana a fer inspecció ocular. Jo ja havia pres fotos i les arreglava per enviar-los un correu. Nit en blanc i matí al metge i a declarar, amb l’informe antecedent que el 21 del 5 m’havia fet el metge d’Urgències.

Creieu-me: almenys a mi, el soroll m’ha alterat greument la salut. Vull un govern més ferm i atent. Que faci complir les seves pròpies normes. Si les fes complir, els dos energúmens, argentins per cert, ja no farien gresca sense permís municipal.



OLGA XIRINACS

OLGA, DESPERTA’T



*

1-10-11

*

Olga, desperta’t, que ja ets a la vora del teu mar. ¿És que estava adormida, pregunto? No, però t’has passat tres mesos justos a muntanya, entre l’olor de pins, alzines i ginebres, i esperant cada dia que el petit miracle del pit-roig et vingués a veure, salvat de les àguiles i dels esparvers. Mentre escrivies, les mallerengues crestades s’arrapaven a les cortines per menjar-se els petits insectes que s’amagaven als plecs. Tot, al voltant del teu ordinador. Somni.

Com que no hi havia cobertura, has aprofitat per escriure una novel·la, que tens molt avançada. Tu ets d’escriure ràpid però t’aturaves pensant: ¿quin destí li espera a aquest llibre? Una competència vertiginosa, insuperable: els Goliats de la promoció, ¿com deixaran pas a aquest petit David amb pretensions de bon escriptor? Et paralitzaves un moment. En aquest país només tenim un cuiner, un pintor, un escriptor, un guru d’autoajuda i parem de comptar. Però de seguida, amb el cafè de mig matí, et deies: Olga, la teva vida és la d’escriure, tira endavant; com Farizada, no facis cas de les figures amenaçadores.

Enyoraves el blog, ¿eh? I tant. Però pensa que potser els lectors estaven una mica fatigats de llegir-te sense pausa. És que tinc tantes coses per dir... Ja les aniràs dient, dona, tot just avui recomences.

Consciència meva, deixa’m comentar només un fet que ens afecta tots. Titular del diari: “Escampa les cendres del seu germà i un llamp el fulmina.” Va passar a l’agost, a la muntanya alpina de Montasio, i el castigat pel llamp era de Trieste. No cal explicar detalls, que n’hi ha. Només dir que la nostra duríssima situació política ens fulminarà tots ben aviat. Deia l’encertadíssim economista Joaquim Muns que tot és culpa que no tenim bons governants. D’acord, senyor. Ara com ara, com que tots es creuen déus, ens castiguen amb els llamps de què disposen. ¡Mal llamp els parteixi a ells! Calma’t, Olga, que després diuen que ho critiques tot.