*
16-3-11
*
Per fi he pogut aconseguir algun dia de pluja per poder escriure de gust. La pluja fa lliscar les meves idees i les paraules flueixen: sóc una gàrgola catedralícia que recull i canalitza els caients de les altes torres, les aigües que baixen des dels cimboris, els arcs i les ogives; aigües que han acariciat els vitralls i rosons de colors medievals. Potser la mateixa aigua que ja els va recórrer més d’una vegada i que, absorbida per la terra, evaporada, visitades les entranyes subterrànies o pendent d’un núvol, torna a fer el circuit etern.
Perquè la Terra no és altra cosa que un planeta reciclador de materials: creixem i habitem sobre tot allò que va morir un dia. Per això no sé si les meves paraules ja les devia pensar algú, ja les havia escrit algun altre, ja les meditava el de més enllà. Com deia Joan Llacuna: “Estem sols sobre crits de profetes.”
*
La pluja. Dibuix d’OX.
*
Per fi he pogut aconseguir algun dia de pluja per poder escriure de gust. La pluja fa lliscar les meves idees i les paraules flueixen: sóc una gàrgola catedralícia que recull i canalitza els caients de les altes torres, les aigües que baixen des dels cimboris, els arcs i les ogives; aigües que han acariciat els vitralls i rosons de colors medievals. Potser la mateixa aigua que ja els va recórrer més d’una vegada i que, absorbida per la terra, evaporada, visitades les entranyes subterrànies o pendent d’un núvol, torna a fer el circuit etern.
Perquè la Terra no és altra cosa que un planeta reciclador de materials: creixem i habitem sobre tot allò que va morir un dia. Per això no sé si les meves paraules ja les devia pensar algú, ja les havia escrit algun altre, ja les meditava el de més enllà. Com deia Joan Llacuna: “Estem sols sobre crits de profetes.”
*
La pluja. Dibuix d’OX.
10 comentaris:
La pluja és un niu de sensacions. L'olor de la terra mullada, sobretot si vivim al camp o prop d'un parc, el soroll de les gotes que repiquetegen als vidres en una nit silenciosa...A mi m'agrada mirar la pluja amb el nas enganxat als vidres de la finestra. Sempre em porta records mig oblidats...
Petons,
M. Roser
Quin dibuix més preciós, Olga, i per fi la pluja ens ha acompanyat en aquest dia en què la nostra ànima s'ha retrobat amb la bellesa. La pluja sempre ens retorna la bellesa del món. Molts petons!
M'agrada la imatge desdibuixada per la pluja i l'art gòtic recreat en les teves paraules.
Tal vegada han estat dites, però segur que de diferent manera. Ve't aquí la màgia de la imaginació. Les múltiples maneres de dir, de sentir i de percebre.
La pluja és captivadora, com la teva entrada i el teu dibuix.
Plou, plou,
tot és núvol i gris
Plou, plou,
dius que això et posa trist
(...)
Recordo aquesta cançó i no recordo qui la cantava!
Les gàrgoles em fan molta por, en el teu llibre "l'home que mossegava les dones" em feia una mica de "iuiu" quan descrivies la catedral i les gàrgoles em feien un "iuiu" especial!!
Espero que siguis una gàrgola "bona" (tipus fada) :D
Ja sé que "iuiu" no es diu (canviem-ho per basarda)
però és que la parauleta m'agrada, deixa'm ser una mica dolenta amb l'idioma!
La pluja invita a la lectura i a l'escriptura. També de blogs! Bona lectura-escriptura.
La pluja tranquil.la encomana serenitat. Però les tempestes...
La pluja porta l'aigua que tent ens agrada, just perquè tots som poca cosa més que aigua.
Ja veig que en Severià Vargas també estava més inspirat si plovia i bufava la llevantada. Perdona, és que ahir vaig acabar de llegir-lo i m'ha agradat molt. El meu Anacoreta també agonitza una mica...Una abraçada: Joan Josep
Publica un comentari a l'entrada