TEMPS D'ESPERAR

*
1-3-11
*
Primer dia de març. Els ulls de la dona enamorada ens diuen que espera alguna cosa en aquest aire de març barrejat de vidre, glaç i intuïció de tendreses encara àcides. Cal esperar. Ella no ensenya el somriure, com no s’acaben d’obrir les flors als arbres de la fruita rosada en terres fredes. Les seves terres d’Escòcia.

Sigui o no sigui Escòcia, l’enamorada espera. Un núvol sedós d’incerteses es fa i es desfà al seu voltant. Al voltant de cadascú de nosaltres hi ha un amor. El que existeix, el que vindrà, el que es va desfer i que sempre subsistirà, tan viu que pot portar aquell plor com de vidres i fulles àcides de la primavera que encara no és. L’amor és la música contínua que no volem deixar esmorteir. No ho volem. Esperem amb els ulls confiats o entelats el moment d’encetar un somriure. A veure si el portarà aquest mes de març.
*
Composició d’OX sobre el retrat de Lady Agnew of Lochnaw, fet per John Singer Sargent.

TATIN

*

28-2-11

*
Placidesa del diumenge. “Febrer, de cap o de cua l’ha de fer”. Per celebrar el quietíssim final de febrer, que no ha fet bona la dita, elaboro una Tatin. Com que havien predit fort vent no he sortit, però no ha arribat ni a brisa. “Fallada”, he dit. El sol entrava ple a la finestra de la cuina de diumenge al matí, quan el dia encara no s’ha tornat trist, cosa que sol passar els diumenges al vespre.

El resultat es pot veure a la fotografia. Sembla ser que els pastissos Tatin es van produir per un error a la cuina, cosa que també passa sovint. Era la cuina de l’Hotel Tatin, a Lamotte-Beuvron, França, el 1889. Benvingut sigui l’error, perquè el pastís és deliciós. Se sol servir acompanyat de crema anglesa però jo faig chantilly, una mica més consistent i igualment deliciós.

Berenem amb els fills que arriben. El mar, pels efectes del cel rogent, que avui no ens porta ni pluja ni vent, es torna el que els poetes clàssics en solen dir de color de vi. Sortim al balcó a contemplar la meravella fugaç: un flonjo núvol rosa enfosqueix el mar i el fa carmesí. L’efecte passa, com totes les coses bones i belles. Però encenem les pantalles i acabem la tarda en un sospir. Diumenge plàcid. La vida senzilla aporta la pau, i el món s’encarrega de la bellesa exterior. Del decorat, vaja.
*
Foto d’OX

L'HORA D'ESTIMAR

*
27-2-11
*
L’hora d’estimar no existeix: sempre és una hora furtiva, sostreta al temps ordinari del dia. Una hora bombolla que conté un paradís i que després desapareix entre el trànsit i els tràfecs.

L’hora d’estimar és íntima. Quan es fa pública atreu totes les mirades, àvides, enyoradisses, i moltes vegades provoca enveja. Per això encara ara sembla poc apropiat per a alguns veure qui s’estima en públic. La gent no suporta bé que els altres siguin feliços i ho demostrin, i els déus se senten provocats pels amors exclusius que no els pertanyen.

Els amants creuen que el seu enamorament serà etern com el mar i extens com el cel. Per això les aigües cobreixen les penes amb colors ben triats, per tal d’irisar la bombolla i amagar la punxada.
*
Foto d’OX

VUIT MICOS

*

26-2-11

*
Seria un bon títol per a un conte i potser l’escriuré. Però només són dues errades al diari, d’aquelles que ens fan somriure i que es produeixen sense voler, no se sap si per part dels autors, dels correctors o de qui pica definitivament la paraula.

La primera és de dimecres passat, 23. Un paràgraf a la “Bústia” deia així: “(...)Ja sé que no és un bon moment econòmic, però la difusió de la nostra cultura mai és una aposta en el vuit.(...)”

Jo no sé si la nostra cultura l’hauria apostat mai al vuit, per allò de “vuits i nous i cartes que no lliguen”. Potser més aviat al tretze, que és un número que m’agrada. Però pensant, pensant, ¿a quin número seria millor apostar la nostra cultura per situar-la guanyadora?

L’altra és de dijous, 24, també a la “Bústia”. “(...) De fet, la solució més democràtica i racional seria convocar un referèndum a cadascuna de les 17 comunitats autònomes i demanar quina vinculació volen tenir amb el regne d’Espanya. Per altra banda, també cal posar en qüestió el concepte de micoestat, segons el senyor Aznar.(...)” Un micoestat m’ha fet pensar de seguida en el cèlebre “Planeta dels simis”, de tant d’èxit i seguiment, perquè molts dels nostres dirigents semblen primats en estat pur. Però és que de micos n’hi ha de moltes classes, i m’he quedat amb el dubte de saber a quins micos es refereix Aznar, que no li ofereixen confiança. A mi m’agraden aquells micos llargs i prims dits mico aranya. Però no dubto que si s’ensinistressin uns quants ximpanzés, potser no governarien més malament que els actuals dignataris del país. No ho sé. Casos així em deixen perplexa.
*
Composició d’OX

MÀRTIRS DE LA LITERATURA / O / VÍCTIMES DELS ELEMENTS

*
25 - 2 -11
*
Em sembla que aquest títol o similar ja l’he fet servir alguna altra vegada, però és que les circumstàncies són tossudes, recarat. Ja ho diu la veu popular: “l’escriptor que està de pega, amb els collons ensopega.”

Fins ara el bon lector, compassiu, sabia que els llibres, a poc de ser editats, són immediatament guillotinats per fer-ne pasta de paper. O van directament a la incineradora. Però és que ahir, entre les desgràcies habituals del dia, es va presentar aquesta en forma d’e-mail:

“Lamentamos tener que comunicaros que el pasado mes de diciembre, el almacén que la editorial tiene en Madrid se inundó debido a un fallo en el funcionamiento del sistema antiincendios. A resultas de esta inundación, quedaron inutilizados cerca de doscientos mil ejemplares de libros de literatura entre los que probablemente se encuentre alguno de vuestros títulos.”

En efecte, aquesta editorial té títols meus en vigència, dissortadament els únics traduïts (per més inri) i que donaven un petit dret d’autor (infantils). ¡Ai, Marededéu de la Llàgrima! ¡Ai, Verge dels Set Dolors! ¿Què més pot passar a la pobra escriptora en ses velleses, per amargar-li la jubilació de consort congelada? ¿Quantes morts han de sofrir els meus fillets de paper que corrien per la península a passets menuts?
*
Collage d’OX

VOLUNTAT DE DÉU (¿?)

*

24-2-11

*
En la nostra cultura, és costum sentir a dir per part de religiosos, o hem vist escrita, l’expressió: “És voluntat de Déu”, per induir a la resignació, sobretot quan sobrevé una desgràcia en una casa on mor algú. O bé: “Déu el volia amb ell i se l’ha emportat amb els àngels”, si mor un jove o criatura.

Ve a tomb perquè la ciutat de Christchurch, a Nova Zelanda, víctima d’un fort sisme, deu haver estat arrasada per voluntat de Déu. Portava el nom de Crist i la catedral ha estat dels primers edificis enfonsats. Queda clar que el nom del patró no l’ha protegit, sinó que volia els seus morts amb ell. Però, ¿qui pot tenir l’arrogància de saber quina és la voluntat de Déu?

Quan Jesús va profetitzar la destrucció del temple de Jerusalem tot dient: “no en quedarà pedra sobre pedra” (Mateu, 24, 2), i per extensió de la ciutat i del regne, va atribuir la devastació a l’execrable conducta dels seus sacerdots i ciutadans. Llavors, ¿podem culpar el poble si és el poble qui sofreix? Vet aquí el dilema: o la compassió o el càstig.

Ara bé, Nova Zelanda, com el Japó, Turquia o la costa Oest dels EUA, són llocs de terratrèmols perquè la Terra és imperfecta, formada per plaques tectòniques que van fent la seva. Qui no vulgui pols que no vagi a l’era, encara que hi hagi el nom de Crist, o San Francisco, o Al·là, per escut.
*
Collage d'OX

LLIBERTAT CONDICIONADA

*

23-2-11

*
La natura ens fa lliures mentre som joves i enèrgics. Durant el llarg després, ¿què?
*
Composició d’OX

LA MEMÒRIA COM ALIMENT

*

22-2-11

*
“(...) En la nostra imaginació, els adults de la nostra infantesa continuen mantenint-se allunyats, són fonamentals, radicals, podríem dir, ja que conformen les arrels que nodreixen els exuberants sistemes ulteriors (...)”. Edmund White: “La història particular d’un noi” (Destino).

Si contemplem el contrari, és a dir, els petits de la nostra infantesa, els veurem sempre en l’edat dels jocs i, de pas, ens hi trobarem nosaltres mateixos. Però aquests adults que diu White no se m’havia ocorregut mai considerar-los com als distants que realment eren; el temor que a vegades ens produïen; el fonament i l’aliment que han significat per a nosaltres que, ara, ja som com eren ells. I aquí sí que no ens hi podem trobar, perquè ells no hi són i nosaltres els substituïm. Però els conservem tal com eren, immutables.
*
Collage d’OX

CONTRA TOTA REPRESSIÓ

*

20-2-11

*
Dedico aquest collage a tots els amics valencians víctimes de la repressió, concretament a causa del tancament de les emissions de TV3 al País Valencià. El post d'avui també es fa solidari amb els catalans que necessitem la independència per sobreviure a l’ofensiva centralista espanyola contra la llengua i l'economia als nostres territoris.
*

LA PRIMERA MESTRA ROMESCAIRE

*

19-2-11

*
Aquesta és Hortènsia Corsini, la primera dona Mestra Romescaire nomenada per la Confraria de Pescadors i el Gremi de Marejants de Tarragona en els concursos que se celebraven des del segle XIV, amb gran afluència de públic. Com que el tomàquet i el pebrot encara no havien arribat a Europa, per confeccionar la salsa feien servir ametlles torrades, all, vi negre, sal i crostons de pa fregit en oli espès, que lligava tot el conjunt. A la pintura es pot veure Hortènsia Corsini picant els ingredients al morter

Els pescadors aportaven els peixos més consistents, perquè el romesco serveix precisament per dissimular la qualitat ordinària del peix de classe inferior, que no per ser inferior és menys gustós, segons es pot comprovar. El plat guanyador era presentat als reis, que solien menjar amb els dits i després se’ls llepaven, segons el grau de satisfacció obtingut. Hortènsia va tenir l’honor de servir tres vegades la casa reial, com a millor romescaire, segons consta a les cròniques de Misser Metodi Mafumet, conservades a l’Arxiu General Marítim.
*
Retrat d’Hortènsia Corsini, pintat per Pere Vall al s. XV.

El Plat guanyador

JO NO VAIG SER

*

18-2-11

*

Dimecres, al mateix temps que premia la tecla per entrar el post on ironitzava sobre els cuiners micheliners, donaven la notícia de la mort de Santi Santamaria, el gran xef. Requiescat in pace.

Juro que jo no vaig ser. Algú m'ha demanat que parli sobre determinades persones a veure si es produeix la coincidència, però asseguro que no tinc tals poders.

Cuineu i mengeu de gust, fillets, i que us faci profit, perquè l'alegria de l'estómac passa al cervell i produeix pensaments sublims i deliciosos.

*

Retaule del s. XV dedicat a Sant Martí de Tours. Museu Episcopal de Vic.

LA DIETÈTICA INTEL·LIGENT

*

17-2-11

*
Et giris per on et giris, topes amb la cara dels excelsos cuiners catalans caçadors d’estrelles Michelin. La butxaca s’alegra quan pot pagar els plats sensacionals d’estranya elaboració i descripció impossible. La cuina amb pretensions sublims ha esdevingut el símbol de la Catalunya internacional, que ingressa així a la societat universal dels rics i dels papanates. Perquè ara, llegeixo, els nostres il·luminats cuiners descobreixen les sopes de farigola.

Presenten als mitjans els elements que ens faran tornar joves, intel·ligents i eixerits, amb el títol: “Alimentar el pensament”. Hi afegeixen la paraula “trencador”, de la que cal desconfiar així que la sentiu o llegiu. L’any 1990, Jean-Marie Bourre ja havia escrit “De la inteligencia y el placer – Dietética del cerebro-.” (Mondadori-Ciencia). Us recomano l’obra perquè és del tot interessant, i no són receptes. Ara, 21 anys més tard, els nostres Michelinaires proclamen els menús de “joventut i saviesa”(sic). Gràcies, però la dietètica del cervell ja ens la fem al nostre gust, sense reclams prohibitius, i alhora evitem caure a la xarxa dels oportunistes.

*

NI UN DIA SENSE...

*

16-2-11

*
“Nulla die sine linea.” Aquesta és la virtut que he descobert al blog que un dia em va ajudar a fer una bona amiga. Algun impuls del meu interior estira amb força les paraules amagades al cervell i fa que surtin a prendre l’aire virtual. Curiós: moltes pestanyes alhora mirant escrits poden moure l’aire si s’ajunten.

Des de sempre que porto dietari. Però, de vegades, la mà no obria la pàgina i la mirada vagava perduda al mar. Primer va ser escrit a mà, després virtual. Dos volums publicats de dietari. Però ara és el blog. El blog, per a mi, ha estat un revulsiu, un incentiu, un imperatiu de treball. “Ni un dia sense línia”, aconsellava Plini el Vell, que de vell no en va ser gaire, mort als 56 anys. Vell li deien perquè es va afillar el seu nebot Plini que, és clar, va ser el Jove. La línia podia ser escrita o llegida, però els escriptors ho solem interpretar com línia escrita.

Escrita per confiar un pensament. Per ajudar a afinar una idea que no tenia clara. Per aprendre a resumir, que és una virtut. No pas per lluir, que això és lleig. Però també per conversar, per compartir un moment i un dibuix, que és el segon motor del meu blog: el collage, fet de nou gairebé cada dia amb delit i sabent que no durarà més que un instant. No sé si tots els blogaires senten la mateixa urgència aquesta que aconsella Plini el Vell.
*
Collage d'OX

POESIA D'ESTRELLES

*

15-2-11

*
En tornar a casa, al vespre, m’he mirat el cel blau metàl·lic amb un bocí de lluna com llum freda acabada d’encendre. És cert que el crepuscle ens fa encongir l’ànim pel sentiment de solitud que comporta: nosaltres i l’univers buit on no ens podem refugiar.

Venus, l’estel vespertí, brillava net pel mestral. Llavors he pensat en els blogs. En tantes persones que escriuen poesia als blogs. En tants creadors com estrelles que ens il·luminen la nit a diferents alçades i ens animen a contemplar-la. En la companyia que ens poden fer tants poemes com llegim cada dia al nostre voltant: l’univers ple de lletra que brilla.

I agraeixo a tots i totes les poetes que escriuen allò millor que tenen i ho mostren als blogs: mai més no ens trobarem sols i la paraula serà el nostre refugi confortable.
*
Fotografia de Pep Escoda per al llibre GENIUS LOCI ( Arola).

OLLES I GRILLS

*

14-2-11

*
Refiats dels homes del temps (mentiders compulsius) que havien predit pluja, els amfitrions ens havien preparat una bona carn d’olla amb suculenta pilota. El temps ha fallat miserablement, però el dinar no.

A la conversa han sortit els grills de pel·lícula. Els efectes sonors, per als detallistes, tenen molta importància. A la majoria de pel·lícules, així que es fa de nit ja canten els grills amb insistència. El mal és que també canten quan l’acció és a l’interior d’una casa. I quan neva, cosa impossible, perquè els grills no canten quan la temperatura baixa dels 13 graus. Ara bé, ens estimem més sentir cantar els grills impossibles que no pas els riures enllaunats i engegats sense solta ni volta.

Avui la nostra olla no era de grills, però sí feta amb amor. Perquè és sant Valentí, i tots els cors necessiten un bon escalf.
*
Il·lustració del 1907.

EL TRO DE LA MORT

*

13-2-11

*
Repasso diaris de dos dies i em trobo que el canvi de sexe arriba fins a les nostres escriptores locals i virtuoses, cosa que no m’hauria pensat mai de la vida: el carrer Josepa Massanés s’ha convertit en Josep Massanés (figura inferior, amb barret i ulleres). ¿Què deu haver passat entres esquelets? A Vilallonga hi va haver dos petits incendis al carrer d’Alfons el Casp (figura a l’angle superior dret, en forma de mòmia, ja pelat). Pobre home, segur que en vida li confonien els blancs erminis de la capa reial amb muntets de caspa acumulada, aneu a saber.

Però avui m’ha dolgut que no s’acomplís la profecia de Mubàrak l’egipci (figura central amb els ulls clucs), perquè era teatral. Segons la premsa, còpia literal, “El poble egipci ha fet caure finalment el faraó, que havia assegurat que moriria al tro.” L’home no devia poder convocar els elements a temps i ha fugit cap a un balneari esperant la tempesta que el fulmini definitivament. Saben greu, aquestes coses, ¿oi?
*
Collage d’OX

LA CAVERNA DEL PODER

*

12-2-11

*
Ara un dòlar, ara un altre, el banquer contempla com el bitllets, bitllo-bitllo, van entrant a la caixa forta.

Com passa amb la cúpula vaticana, l’espai del poder és reservat per als homes, caricaturitzats amb capa rivetejada els uns i amb copalta i vestit fosc els altres.

El poder, sigui espiritual o temporal i, en el cas vaticà totes dues coses alhora, és una reserva per a homes sols. Curiositats de la vida. Ho escric perquè el número de Foc Nou aquest més entrant serà dedicat a les dones. I quan escric el meu article habitual i repasso la caverna, comprovo que ara encara l’espai sense dones resulta còmode als poderosos (cosa que sabíem de sempre). I que des del neolític, els uns i els altres no pensen cedir un mil·límetre en la seva conquesta, amb la finalitat de dominar la població espiritual i temporal fins a l’últim capil·lar. Amen.
*
Collage postal d’OX

AI, ELS NERVIS

*

11-2-11

*

Tornem a tenir un cap-i-cua i és qüestió d’aprofitar-lo, i més si se celebra la festa de Lourdes-Lorda de la France. “L’última vegada que vaig veure París” se’m va ocórrer banyar-me al Sena des d’una barcassa llogada a un pintor bohemi de Montmartre que era a Barcelona a decorar una columna de la Sagrada Família. Un dels dies que em banyava a l’aigua grisa em ve un cigne que em volia picar, portat per un angelet daurat fugat de la Sainte Chapelle que, com sabeu, és tota daurada, blava i plena d’estrelletes. El cigne el vaig atrapar a llaç i el nen va anar a parar a un bateau mouche, entremig dels turistes, que reien com lloques.

Ja em perdonareu la franquesa d’explicar aquestes intimitats, però és que d’aquí una hora presento “La taronja a terra” a la Llibreria de La Rambla i és allò dels nervis que et fan xerrar més de compte, com els actors abans de sortir a escena. En una motxilleta prenc una ampolla de xartrès verd i un parell de copes, per a la presentadora i per a mi mentre dialoguem. Hi sou convidats virtualment. I compte si aneu a París.
*
Collage d’OX

GORI-GORIS PER A UN EDITOR QUE ENCARA ÉS VIU - O - ASSAIG DE GEOGRAFIA ERÒTICA 2

*

10 – 2 – 11

*
A Borriana,
la fava més blana.
*
Els xics d’Ademús
no toquen parrús.
*
Els nois de Requena,
la pera mig plena.
*
Als xics d’Ontinyent
no els l’alça ni el vent.
*
A la Vall d’Uixó
mitja fava mig cigró.
*
La Vila Joiosa
la fava plorosa.
*
Els veïns de Xàbia,
la tita a la gàbia.
*
Les tites d’Almansa
són com una pansa.
*
I a Beniparrell,
els ous al cistell.
*
(¿Us pensàveu que no us tocaria el torn?)
*
LO GAYTER DEL FRANCOLÍ

ABSOLTES PER A UN EDITOR EN CAPELLA - O - ASSAIG DE GEOGRAFIA ERÒTICA

*

9- 2-11
*
ABSOLTES PER A UN EDITOR EN CAPELLA
O
ASSAIG DE GEOGRAFIA ERÒTICA
*
“Les figues del Papiol:
vermelles, sucoses, peludes pel volt.” (Dita popular)
*

Als de La Garriga
la tita els fa figa.
*
Els de l'Argentera
la porten darrera.
*
A Sant Sadurní
la suquen amb vi.
*
La tita més fluixa:
la de Sanahuja.
*
Als nois del Madrit
ja se'ls ha encongit.
*
La millor titola,
cuita a la cassola.
*
Els nois de Gelida
la tenen pansida.
*
A la Granadella,
tites en paella.
*
No vagis al Prat,
que se’ls ha assecat.
*
Però els de l’Ampolla,
no es veuen la polla.
*
Als de Vilanova
se’ls ha tornat tova.
*
(Continuarà)
*

LO GAYTER DEL FRANCOLÍ

EL SOMNI VIOLETA

*

8-2-11

*
A les dones se’ns atribueix el color violeta quan es tracta de reivindicar-nos. Potser sí potser no. El meu color és el verd.

Però el que encara em sorprèn avui en dia és el guetto en que se’n vols tancar per part de les mateixes dones. Jo no vull estar reclosa en cap guetto. No vull ser persona a banda. Ho dic perquè avui una Universitat m’ha proposat fer-me una filmació en el seu programa de dones escriptores. Sí, ja sé que la de la meva ciutat ha publicat un bon volum amb les dones escriptores i té el programa que es diu “Paraula de dona”. Però entenc que la Universitat hauria d’anar la primera, l’avançada en tècnica i humanitat, no pas en discriminació. I per a mi, com a escriptora, formar part d’un col·lectiu de dones, de qualsevol col·lectiu de dones, em fa sentir malament. Encara que alguns en diuen col·lectiu "de gènere" (quin eufemisme tan lleig).

M’han publicat editorials generals, entre dones i homes. He cursat la meva carrera de piano entre dones i homes. He competit amb homes i dones pels premis millors i els he guanyat. Formo part de juntes entre dones i homes. ¿Per què me n’haurien de separar? ¿És que aquests col·lectius feministes senten un complex d’inferioritat davant la capacitat literària de les dones? Però si les Universitats haurien de ser la llum del món... i ens segreguen. No ho entenc. El meu somni violeta, cas que em decideixi a atribuir-me aquest color, és el de viure i treballar entre homes i dones. I no em tanqueu en una reserva, si us plau. Sóc lliure, o almenys m’ho penso.
*
Collage El somni violeta, D’OX

"CANTA Y NO LLORES, CORAZÓN..."

*

7-2-11

*
“Todas las mañanitas llega la aurora / y se lleva la noche triste y traidora; / otra vez vuelve al alma del sol la alegría, / y es su luz la esperanza de un nuevo día....”/ ¡Canta y no llores, corazón! / no llores, ay, que la esperanza será la aurora de tus amores, ay. / Canta y no llores, corazón, / no llores, ay, / volverá la aurora y tu noche triste se llevará. “

Vaig aprendre de noia a tocar aquesta bonica havanera, de l’obra Don Gil de Alcalá (Manuel Penella, València- Mèxic 1880-1939). La canto de tant en tant, com ja ho feia la meva àvia, entre altres peces també referides a aquest moment del dia: “La matinada”, de Grieg, per exemple, o la tradicional hongaresa “Cada dia surt el sol”. Qui canta els seus mals espanta, diu la veu del poble. Sovint, per a mi, la nit és plena de malsons i angoixes. La nit distorsiona la percepció de la realitat, el subconscient es desboca, i dels compartiments estancs de la memòria reviuen fantasmes que no domino.

Quan surt el sol el retratem i jo després em deixo portar per les fantasies de Photoshop que, aquestes sí, em permeten bells somnis de dia.
*

L'ESPERIT DEL BOSC

*

5-2-11

*
A Mont-ral tenim l’Esperit del Bosc que ens protegeix la casa. Té el cor de pedra, fermament encastat al pit, com correspon als guardians de la Terra que vigilen els boscos, els rius i les muntanyes. És tot ell una arrel de boix i símbol de la simbiosi cel-terra, tota vegada que l’arbust, des que neix, toca el cel amb les branques, però arriba a les fondàries amb les arrels, poderoses i robustes.

Aquest Esperit condensa el misteri d’allò soterrat que no podem veure i d’allò sobrenatural: quan era verd, les seves branques més tendres havien servit també per fer aspersions sagrades.
*
Foto V. Roca

DE PRIMERA FILA

*

4-2-11

*
“Nenes, llegiu només llibres d’autors de primera fila”, ens aconsellava el “papà” Llacuna a la seva filla Teresa i a mi, de noietes. Llavors ell ens anava anomenant Mauriac, Bernanos, Maritain, Claudel i un seguit d’autors principalment francesos. La “catòlica” França, la de Bernadette, la de la consagració al Sagrat Cor, la de Teresa de Lisieux, la de la música sublim de César Franck, Debussy i Ravel, havia donat una florida artística d’un gruix inimitable, que participava d’espiritualitat i modernitat alhora. Era només un aspecte de l’art, i ara em refereixo només a aquell. Abarcar-lo tot seria impossible.

Per això davant de la inanitat de la novel·lística actual, principalment la catalana, m’he enfilat als prestatges a rescatar Bernanos. Georges Bernanos (1884-1948). Drames profunds, psicologia aplicada a les diferents situacions vitals, denuncia a “Els grans cementiris sota la lluna” la repressió falangista a Mallorca, per exemple. Però jo aconsellaria als lectors primers de Bernanos el frapant i admirable “Diari d’un rector de poble” (Blanquerna-62). Un dels millors llibres que he llegit. La “Nova història de Mouchette” és entendridora i patètica, una obra curta de gran força, com tot escrit de l’autor. I acabaria amb “Diàlegs de Carmelites”(Blanquerna-62), obra dramatitzada, també portada al cinema amb un altre títol. A Blanca de La Force, la jove novícia, li feia molta por la mort. El seu exemple pot servir a algú, i no revelo el final.
*
Collage d’OX

CANÇÓ DE PASSAR CANTANT

*

3-1-11

*
Poesia de J. Ma. de Sagarra – Música d’Eduard Toldrà.

“ Si ve l’abril tremolant / i el ventet que no reposa / i el perfum de Dijous Sant, / noia, no cullis la rosa: passa cantant. // Si les trampes van picant, / si tenen vestits de festa / la geganta i el gegant, / noia, no llencis ginesta: passa cantant. // Si la gent ploriquejant / camina amb la vista baixa, / si va la creu al davant, / noia, no miris la caixa: passa cantant. // Si t’escomet un galant / tot tendresa, tot deliris, / defallint i sospirant, / no l’escoltis ni te’l miris: passa cantant.// Si una vella xiuxejant / t’augura una mala estrella / i et diu que se’t marciran / aquests aires de poncella / i aquesta galta tan bella / no durarà ni un instant, / noia, riu-te’n de la vella: ¡passa cantant, passa cantant! “

¿Què tenen en comú aquesta airosa cançó i el pas de Farizada, la del Somriure de Rosa, per les roques de basalt on hi ha les veus amenaçadores dels orgullosos convertits en pedra? Doncs que Farizada, valenta, passa cantant i amb les orelles tapades per no sentir les veus malignes.

Pensem que Odisseu va necessitar que els mariners el lliguessin al pal per no cedir als cants de les sirenes. La dona forta, en canvi, va sola cap al seu destí i se’n surt. No escolta els monstres que borden a les vores del camí. Una lliçó que les dones no hem aprofitat. O no gaire.
*
Il·lustració de J. Segrelles, del 1921, per a Les Mil i una Nits.

FARIZADA, LA DEL SOMRIURE DE ROSA

*

2-2-11

*
Farizada, la del somriure de rosa, va ser una dona generosa i valenta. Contra la supèrbia dels seus germans prínceps, i dels cobdiciosos cavallers de la cort, va emprendre el camí tota sola per tal de remeiar els desastres que havien creat els homes. Seguia amb coratge la bola que li havia donat el dervitx, i que la guiava pels tortuosos camins del perill. Vet aquí tot el poder de la determinació de la dona: Farizada sola, audaç, vencedora i magnànima.

Trobo que aquest model no l’esmenta cap feminista, i això que Les Mil i una Nits és narrativa persa antiga, reformada a l’Edat Mitjana i coneguda a tot el món. Tinc una preciosa traducció d’aquest conte feta per Josep Maria López Picó. La resta pertany, amb les bellíssimes il·lustracions de J. Segrelles, del 1921, a un llibre de gran format i magnífica enquadernació, de la biblioteca paterna. He pujat amb aquests contes i figures des de petita, i han contribuït a enriquir la meva fantasia.
*