TENSIÓ


*
7-11-10
*
Aquest vespre sí. Aquest vespre m’he sentit indefensa i he plorat mentre el cap em rodava. Els skaters recalcitrants, burlant-se de nosaltres, m’han desgraciat la tarda i la feina que pensava fer. Els he parlat a bones. Ni cas. He trucat la Urbana. He baixat al carrer i ha passat el cotxe patrulla que ni ha fet cas dels meus senyals ni ha fet baixar ningú, sinó que ha passat de llarg. Els skaters feien la seva, i s’han posat una fusta i tot per fer més soroll amb els salts. Desemparada, he trucat de nou des del carrer mateix i han dit que ja havien passat i no havien vist res. He cedit a l’angoixa i els he explicat que ni havien fet cas del meu gest i que el grup continuava saltant.

Una amiga meva m’ha vingut a trobar, ha vist com estava jo d’alterada, plorant, i totes dues hem anat a parlar amb els noiets. Quin poder que tenen, sobre nosaltres... He dit que no podia més, que allò em faria posar malalta. Però, ¿què has d’explicar a xicotets que van a col·legis religiosos i em coneixen? ¿Que vénen expressament a molestar? M’agradaria, però sé que no serà possible, que això ho llegeixi algú de la Urbana, la policia que ens ha de protegir no sols de lladres, sinó de qui pot provocar malalties. El dibuix és com he sentit el meu cap mentre tot això passava. Com m’anava el cor per la impotència de tants anys seguits de bones paraules sense resultat, de la gota malaia, de tants d’esforços per poder treballar en pau. Em sentia tan malament que volia anar a l’hospital i tot, però, ¿per què amoïnar cap metge, si prou casos hi ha més urgents? Sento que decaic. Generació rere generació, ells em venceran sempre. I jo ja em declaro sense forces, així com Vicenç, que em fa costat i també truca, i també espera un reforç, un suport que mai no arriba. Auxili.
*
Dibuix d’OX

6 comentaris:

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Ens trobem amb serveis públics disuasoris, els quals, quan els necessites, et fan passar les ganes mentre esperes i desesperes.
Tot és de fireta i inútil, mentre els responsables s'omplen la boca de bones paraules.
Entre tant i si us cal, ja saps que casa nostra pot ser casa vostra.

Alyebard ha dit...

Olga, com deia la meva àvia; una bufetada a temps salva de la forca. Si mai necessites d'algú per repartir quatre mastegots... Pot ser serà la manera de que aprenguin maneres.

Clidice ha dit...

T'entenc perfectament perquè he passat deu anys al darrera del gos d'un veí, fins que l'animal ha mort de vell :( les autoritats? rifant-se'm i jo havent de dormir amb somnífers. No sé pas com ho pots solucionar, la veritat. I em sap molt de greu. Ànims!

Joana ha dit...

Potser el que diu Alyebard siga un poc brusc, però el que resulta evident és que hem perdut el nord i hem passat d'un extrem a l'altre.
Les noves generacions i les normes cíviques no lliguen massa bé. Paciència.

Jacqueline ha dit...

Ay! Olga com t'entenc! Et pots imaginar com em sento quan la meva "veineta" es posa a fer Karaoke a les 12 de la nit just sota la meva habitació. Aprofita quan el seu pare, Mosso d'Esquadra, està de servei. Porca misèria!

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

És difícil per a les ments bastes, ordinàries, fer-se càrrec que el soroll encara els embruteix més.
Creu-me que et planyo i em solidaritzo amb tu: jo també pateixo molt amb el soroll.