*
13-11-10
*
La tardor i el seu vent esfullen els arbres. El vespre enfosqueix la llum del dia. La tardor de la vida ens pren el cos. El pas dels anys esgrogueeix i crema aquells fulls que hem escrit. També els que hem llegit. Tot el paisatge és ple d’esquelets fràgils.
*
La tardor i el seu vent esfullen els arbres. El vespre enfosqueix la llum del dia. La tardor de la vida ens pren el cos. El pas dels anys esgrogueeix i crema aquells fulls que hem escrit. També els que hem llegit. Tot el paisatge és ple d’esquelets fràgils.
*
Collage d’OX
Collage d’OX
2 comentaris:
Sí i no... no tot s'ho enduu el vent, estimada amiga! Fràgils som, i evanescents, però la memòria -i més l'escrita- és persistent.
Tot és prou fràgil, però hi ha coses que queden a la memòria.
I, en tot cas, alguns fulls justifiquen l'existència de la persona que els ha omplert.
Publica un comentari a l'entrada