*
Continuació.
*
Per fi baixem al barranc i veiem les fulles robustes que seran la base de les precioses assutzenes silvestres (lilium martagon). El seu temps de floració és a l’estiu, i n’hem tret bulbs poderosos per al nostre jardí rústic. Aquí, al barranc, la terra és molla i fèrtil, i aquesta petita clariana, com una plaça rodona, és apropiada per alguna trobada galant en jardí medieval o per a un berenar de tapís barroc. No obstant, hi som nosaltres al nostre temps, i sempre ens fa la sensació de no apreciar prou allò que en realitat estem vivint: per paradoxa, en un llibre o en una pintura ens sembla més real, preciós i memorable.
Quan tornem al camí de la Serra del Pou, el camí ample forestal, descobrim un bruc pàl·lid i em sorprèn, perquè el bruc (erica) floreix de setembre a novembre i omple el sotabosc d’una suau claror rosa de matisada elegància; el bruc, doncs, s’esperava per rebre’ns. Petit i escàs, el muscari (muscari botryoides) fa acte de presència. ¡Pensar que en un mercat de Kiev en vam comprar bulbs a una pagesa sense saber de què eren! Encara més escassa - una solitària flor -, el tauler de dames (fritillaria meleagris) acotxa el cap potser perquè no vol que l’agafem; respecto la seva voluntat.
Tota l’estona que ens acompanya un arbust, la pomerola (amelanchier), de flors blanques apomellades en plena exuberància i elegants fulles verd grisós suaument vellutades; i és que el bosc es vesteix de gala per a una cerimònia de vida. L’acompanya l’espírea, que també tenim al jardí de casa (spiraea sp). La neu, és cert, vesteix el bosc de blanc, però és el llençol de bri de quan cobrim els mobles per una llarga absència; en ple estiu, en canvi, la diminuta floració del coriandre (coriandrum sativum) és un tul finíssim d’Alençon, que llueix amb les últimes clarors, a penes perceptible; la pomerola és el setí i la corona alhora, és iniciació, comunió i casament. Més endavant hi haurà les delicioses garlandes de vidalbes (clematis vitalba) i mareselves (lonicera), per als jocs d’estiu de les noies i de les fades, i això ens vol dir que a la natura sempre hi ha festa, per sobre de les sagnants i inevitables tragèdies de caça i supervivència.
Quan tornem al camí de la Serra del Pou, el camí ample forestal, descobrim un bruc pàl·lid i em sorprèn, perquè el bruc (erica) floreix de setembre a novembre i omple el sotabosc d’una suau claror rosa de matisada elegància; el bruc, doncs, s’esperava per rebre’ns. Petit i escàs, el muscari (muscari botryoides) fa acte de presència. ¡Pensar que en un mercat de Kiev en vam comprar bulbs a una pagesa sense saber de què eren! Encara més escassa - una solitària flor -, el tauler de dames (fritillaria meleagris) acotxa el cap potser perquè no vol que l’agafem; respecto la seva voluntat.
Tota l’estona que ens acompanya un arbust, la pomerola (amelanchier), de flors blanques apomellades en plena exuberància i elegants fulles verd grisós suaument vellutades; i és que el bosc es vesteix de gala per a una cerimònia de vida. L’acompanya l’espírea, que també tenim al jardí de casa (spiraea sp). La neu, és cert, vesteix el bosc de blanc, però és el llençol de bri de quan cobrim els mobles per una llarga absència; en ple estiu, en canvi, la diminuta floració del coriandre (coriandrum sativum) és un tul finíssim d’Alençon, que llueix amb les últimes clarors, a penes perceptible; la pomerola és el setí i la corona alhora, és iniciació, comunió i casament. Més endavant hi haurà les delicioses garlandes de vidalbes (clematis vitalba) i mareselves (lonicera), per als jocs d’estiu de les noies i de les fades, i això ens vol dir que a la natura sempre hi ha festa, per sobre de les sagnants i inevitables tragèdies de caça i supervivència.
*
Continuarà.
*
*
Escabiosa. Dibuix d'O.X.
4 comentaris:
HolaOlga!Encantat de poder-te llegir així.
Em sembla que el que floreix de setembre a novembre és la bruguerola(que té la flor d'un color entre rosat-vermellós,lila).A començaments de primavera floreix el bruc que normalment es totalment blanc o,a
vegades un pel rosat.
Gràcies.A reveure.
Molt contenta de llegir-te, Quim.
Però em refermo en el que dic: el bruc d'hivern, que és el que hi ha a Mont-ral, i és de mata baixa, floreix al temps que he escrit, finals d'estiu i tardor, amb els colors rosats, rosat fort i violacis.
La bruguerola és de la família, però no és aquest.
Gràcies per l'atenció,
Olga Xirinacs
Tens raó.He estat mirant,per aquí i
per allà,i he vist que el que jo en deia bruguerola és,en realitat,
bruc d'hivern.A l'Empordà floreix a partir del novembre.
La bruguerola,es veu,és una mata
molt més petita que floreix a finals d'estiu i la seva flor és
d'un rosat molt suau
Quim, és una satisfacció que ens hàgim trobat a través de l'observació de les flors silvestres.
Que et donin sempre molt de goig,
Olga Xirinacs
Publica un comentari a l'entrada