SOPES I NAPS


*

Aquests dies ja passen per tv. l’anunci de la noia que fa sopes de llet, de Vermeer de Delft (1632-1675), no cal que el reprodueixi. No és una lletera, com se sol creure i dir. La noia fa sopes de pa amb llet i mel. Es pot deduir dels estris que té a taula. Fa una lleugera inclinació de cap, com la que faig jo a l’estiu quan mesuro la llet als potets de iogurt. Es veu que aquest és un gest ancestral, efectuat per les dones; un gest de pau, d’atenció, de calcular les racions, de mesurar, repartir i donar aliment. Si no fos temps de pau, la noia d’aparença rústega, vestida de groc i blau, no tindria pa, llet ni mel.

He tret de la vitrina dels llibres d’art un volum sobre J. Simeon Chardin (1699-1779), i n’he tingut plaer, una sensació de goig i placidesa. Les dues noies fan feines de la casa, amb un segle de diferència, més cap aquí Chardin. Els estris, tant en Vermeer com en Chardin són fets per durar generacions: la taula, els tupins, el tallant, el gibrell on cauen els naps tallats. La noia de Chardin té un posat d’ensonyació, com qui s’atura un moment per pensar.

El temps de les feines de casa evoluciona amb lentitud. En canvi el temps polític és turbulent, agressiu, inquietant. Hem de reconèixer l’eficàcia superior demostrada per les dones en favor dels treballs de pau.
*
*
*
La cuinera. Jean Simeon Chardin.