AI, QUE EM PUNXO


M'agrada molt aquell anunci de l'home que es troba casa seva plena de caramells amenaçadors, que no se li claven als dits del peu per miracle. Al final es queda amb el telèfon enganxat a l'orella per efecte del glaç. (Potser és aquell glaç que impedeix RENFE arribar puntual).
No voldria ser o seure sota de certa cúpula flamant - no glaçada- quan comenci a deixar caure les seves estalactites com formidables punxons sobre el personal.


Fotografia: Temps borrascós. O.X.

1 comentari:

Laura Dalmau ha dit...

Sí Olga, millor no trobar-li un sentit subliminal a la publicitat perquè llavors sí que comences a esgarrifar-te, i aquest cop no dels caramells.
I felicitats per la teva obra i per aquesta fotografia amb un angular poètic.