ESTATS DE VIDA (4) -DE BIBLIOTEQUES-

ESTATS DE VIDA (4)

- DE BIBLIOTEQUES-

*

 23-11-12

*

“És un goig molt gran escriure

  per a qui no n’ha de viure.”

                De: “Els cent aforismes del bibliòfil” R. Miquel i Planas. 1924.

*

“És casa teva”, em van dir un vespre els amables bibliotecaris de la Biblioteca Pública. I m’hi vaig sentir.

*

La biblioteca és eterna però fràgil: les grans biblioteques i els bons llibres la Història els sol condemnar a morir a la foguera.

*

El bibliotecari acaricia el llibre com ho faria amb un amant.

*

Per a l’escriptor, el bibliotecari és l’amic que no sap que té i que en canvi el vetlla tota la vida.

*

Potser l’escriptor sap que en un bibliotecari hi té un amic, i si és així li serà fidel tota la vida.

*

Un dia feliç neix la biblioteca al prestatge d’una casa. Qui  hi posa el primer llibre voldrà família nombrosa. Haurà d’afegir prestatges alhora que el seu coneixement s’anirà fent gran: els pares creixen amb els fills.

*

A la biblioteca hi ha silenci perquè es pugui sentir el cervell com treballa.

*

La biblioteca és geologia: als soterranis conté les primeres capes que van formar el seu món. En superfície, els dits mouen els fulls com el vent les fulles.

*

Els bibliotecaris solen ser savis: han d’aconsellar els millors camins per transitar el saber.

*

Els bibliotecaris són savis: coneixen els caràcters a través del préstec.

*

La biblioteca ressuscita els difunts.

*

Text i collage d’OX.

 

VERGE I MARE

VERGE I MARE

*

22-11-12

*

Un llibre recent del sant Pare de Roma referma la creença dogmàtica de la virginitat de la Mare de Déu. Ja sabem que els arguments del cas són envitricollats i no m’hi posaré. Cadascú creu el que li sembla o el que li diguin, depèn de la maduresa de criteri.

      Ahir llegia les paraules interessantíssimes del filòsof André Comte-Sponville, claríssim de conceptes i paraules. Respon una entrevista dient que, “per a l’espècie, primer va ser el sexe, i per a l’individu, l’amor.” “Com pot ser això?”, li pregunten. “Un acte sexual et va portar aquí, però el primer que vas descobrir aquí va ser l’amor de la teva mare.” Precís, concret, bell.

      No es comprèn la ignorant tossuderia dels pares de l’Església Catòlica a negar la creació d’on ells mateixos provenen. Si ha estat Déu mateix qui ha creat el món, l’ha fet tal com és i coneixem. Però resulta que per als hipòcrites el sexe és brut, i s’afanyen a esmenar l’obra divina: la capen, la castren, la neguen. Argumenten que si Déu no pot dominar la matèria (i fer les excepcions que calgui) no és Déu.

      A Roma no hi ha eleccions diumenge, però en algun lloc petit de la cristianitat sí. ¿I si Déu totpoderós decideix fer una excepció també a favor nostre?

*

Collage d’OX

PLATANINHO DAS VIRTUDES OSORIO

*

PLATANINHO DAS VIRTUDES OSORIO

*

21-11-12

*

Torno contenta de cal metge: hem discutit la violència a la Bíblia (ell és sirià) i ens anàvem animant, fins al punt que hem convingut que les religions són a l’origen de tots els fanatismes. Em retorna el bon humor, aquest home.

      De tornada a casa, em trobo Plataninho das Virtudes Osorio que recollia pells de plàtan per terra. M’ha explicat que com que ara la plaça de toros l’han reconvertit en Tarraco Arena, als toreros els han donat, i encara gràcies, la galdosa feina de recollir deixalles del carrer amb la punta de l’estoc. I, el que és més degradant, també excrements de gos. “Perquè”, em comenta Plataninho, “des que Tarragona és una smart city, hi ha llocs per on no es pot passar sense aixafar merda.” “Home”, li dic, “una feina és una feina, i com la gent és bruta, pensa que gràcies a això treballes...” ”És que moltes vegades”, em confessa, “amb l’estoc punxaria el cul dels amos dels gossos, però és clar, jo no he de fer la feina que no fan els municipals.”  “És clar que no, Plataninho, i no t’hi capfiquis, que això no té remei. Au, té, beu-te un xartrès a la meva salut, que avui és bona i que duri.” I tirem cadascú per un cantó.

*

Collage postal d’OX

LES BONES DONES

LES BONES DONES

*

20-11-12

*

Les bones dones han parit, han alletat, han educat, han llegit, han pregat, han escrit, han teixit, han pastat, han fet música, han servit dinars, berenars i sopars, han planxat roba fina, han brodat perles, han collit roses, treballen per aportar, per ser independents, per ordenar un món caòtic: donadores de vida, han continuat donant vida fins que la mort, envejosa, les ha desfigurat, les ha adolorit i les ha vençut.

Hi ha una altra cara de les bones dones: per exemple ara mateix, a Guatemala i a Mèxic principalment, els assassinats de dones són una xacra continuada. A mans d’homes. N’hi ha documents que fan esgarrifar. Les màfies de tota mena que governen el món, el prostitueixen i corrompen són dirigides per homes. Les sectes religioses són en mans dels homes, que conspiren per fer-se amb el poder.

¿Què podria dir dels homes? Que hi ha honroses excepcions.

Simplifico. Faig demagògia, em diran. Però la veritat no es pot negar.

*

Collage d’OX

ELS TRES VOTANTS

 

 

ELS TRES VOTANTS

-Conte per a un dia d’eleccions-

*

17-11-12

*

 

           Tots tres anaven a votar com estava manat i decidit: l’un darrere l’altre. Nicolau Sicau, Oriol Sifasol i Maria Siplovia.

            Eren jubilats i veïns d’escala, cadascun sol al seu pis de propietat però sempre fent colla al carrer, al cafè, al teatre, en fi, a la vida social de la ciutat.

            Nicolau Sicau era joier. Havia tingut una mala experiència en caure-li al damunt quan anava al casino una torreta amb el pi que una formació política regalava en campanya.

            Oriol era músic. Havia tingut una mala experiència en tirar-li algú des d’una finestra una torreta d’alfàbrega que regalava una formació política en campanya.

            Maria Siplovia era bibliotecària. Havia tingut una mala experiència quan una furgoneta carregada amb cartells electorals va derrapar a causa de la pluja, es va obrir i li va abocar al damunt tot de còpies de la mateixa cara.

            Quan tocava anar a votar, sortien de casa, es donaven la mà, l’un mirava els balcons, l’altre les finestres i l’última si estava núvol.

            Per descomptat que no votaven cap de les formacions que els havien atacat.

            Després solien anar tots tres al mateix restaurant i a la mateixa taula. En acabar de dinar, demanaven xartrès, se’n bevien una bona copa i feien botifarra tots alhora dient: ¡que es fotin!

            *

Conte i collage d'OX

ESTATS DE VIDA - (3)

16-11-12

*

- Sobre l’amistat-

 

* L’amistat és més llarga que l’enamorament: el prepara i el sobreviu. (No sempre)

 

* Amistat és l’amor que creix amb nosaltres. L’amistat ens fa adonar que no som sols; mirem i ens miren i, a vegades, somriem a un altre: el primer amic, amb qui ens avenim, congeniem, ens estimem.

 

* Les primeres complicitats adolescents entre amigues van ser l’inici de la nostra llibertat: teníem un espai secret, evadit, compartit.

 

* Compartir amb generositat és el nostre punt feble: els amics ens poden trair.

 

* Compartir és més fort que trair; és positiu.

 

* L’amistat té arrels tan fondes que a vegades les hem de trobar descarnant la història particular; l’herència –el caràcter- hi jugaven un paper.

 

* “Perdre un amic és perdre la meitat de l’ànima”, reconeixia Agustí d’Hipona. Jo n’acabo de perdre dos, i en perdré més si vaig vivint. ¿Com sobreviuré?

 

* Se sobreviu a l’absència. L’amistat s’incorpora a la sang i cada amic és immortal dins del nostre cervell. ¿Un cervell per sepultura? No, sinó com amable lloc de trobada i
conversa. Per això a vegades enraonem sols.


* Wilfrid Owen, en el seu commovedor “Rèquiem de guerra” (guerra 1914-1918), musicat per Benjamin Britten, diu aquesta frase profunda: “ El front pàl·lid de les noies és la sepultura dels soldats morts.” Vol dir que elles en guarden el record, els pensen.

 

* L’amiga íntima vol dir, en expressió adolescent, aquella a qui confiem el nostre temps únic, apassionat, tristíssim, gloriós; tant, que el nostre cor no el podria contenir tot sol. La mare té gelosia de l’amiga íntima.

 

* L’amiga íntima, si sobreviu el pas d’adolescència a jove, ens acompanyarà tota la vida, salvant totes les distàncies. La conversa, malgrat els anys, serà represa amb familiaritat: ens sabíem els antecedents.

 

* L’amiga íntima també ens pot conduir a l’amor total; però el nostre món no sempre s’il·lumina així.

 

* L’amistat és com l’aire i l’aigua: ens donen vida i ens hi podem deixar anar confiats si respectem el medi.

 

* No sabem si l’amistat persisteix més enllà de la mort, ni si hi podrem trobar aquells que voldríem haver tractat, però m’agradaria. Aquí no els he pogut conèixer.

 

* He fet amigues llegint els seus llibres quan ja eren mortes. ¿Ens reconeixeran?

***

Collage d'OX. Noia amb fons pompeià. 

IDENTITAT I SÍMBOLS

IDENTITAT I SÍMBOLS

*

13-11-12

*

Ahir al vespre vam assistir a la presentació del llibre “Mitologia, Simbologia, Literatura”, recull d’articles d’autors varis. El presentador lloava de manera encesa i convincent els símbols catalans que han fet la nostra Història, i la gent que s’hi ha sentit i s’hi sent identificada, sempre amb el fons mai discutit de la bandera.

            Al migdia, amb un sol resplendent, davant del Balcó, o sigui, sota de casa nostra, es muntava una plataforma electoral, amb taulat pels nombrosos periodistes, altaveus pels personatges i... una bandera del país. El símbol. Fins aquí tot normalet. Arriben els personatges amb el convidat de fora que solen portar els partits com a reforç. Abans de posar el peu a les escales del Balcó, retiren la bandera. Ens en vam sorprendre. No sabíem quin partit era aquell. Va pujar un periodista a retratar el conjunt des del nostre balcó, que de vegades serveix de tribuna: “Són els socialistes”, ens va informar.

            Sembla, doncs, que aquesta formació no s’identifica amb el símbol.

*

Collage d’OX . Netsukes eròtics japonesos.