CARDICACA

CARDICACA

*

20-8-12

*

Avui presento aquest card, d’un pam d’alçada, molt corrent als camins i en dos sentits, perquè es diu card corredor i sembla que es multipliqui al teu davant, precedint el pas. En les caminades pels boscos, hem observat que alguna bèstia té el costum de dipositar la seva defecació justament sobre aquest cards. Demano als biòlegs blogaires si em saben dir quina bèstia és: ha de ser suficientment alta por poder dipositar el producte sobre el card, i una mica corpulenta vista la mida de la deposició. ¿Una guineu, potser? Marca territori amb un cert masoquisme a causa de les punxes. Aquesta vegada ens ha admirat la precisió del fet, tan ben centrat, i d’aquí la foto. A vegades la caca presenta pinyols, potser de cirera o d’alguna altra baia.

            En sentit patriòtic i vistes les circumstàncies, comparo el que hem batejat des d’ara amb el nom científic cardicaca, a les accions dels nostres polítics: volen marcar territori amb resultats de merda i s’amaguen tot seguit amb el cul esgarrinxat.

*

Foto V. Roca

S'HA OBERT LA VEDA

S’HA OBERT LA VEDA

*

17-8-12

*

Escriptors, ja no cal que patiu a practicar la vostra llengua difícil, amenaçada i tan mal considerada fora d’aquí. Per fi s’han acabat la militància, l’encotillament, la fidelitat i l’amor a les nostres lletres. ¿Oi, escriptors meus, que en un moment o altre opteu a algun premi literari? Doncs a partir d’ara ho tindreu més fàcil.

            Les altes autoritats “culturals” de la fins ara ‘dissortada pàtria’ (Espriu dixit) han decidit que l’escriptor en castellà també tindrà premi: l’han acollit a l’Olimp fins ara reservadet a les obedients ovelles catalanes. Argumenten que als pobres autors castellans no se’ls reconeix fora d’aquí, i que aquí tenim més d’un idioma. Vull afegir a manera d’exemple les últimes frases de l’excel·lent article de Carles Ribera a EL PUNT AVUI, data d’avui mateix, 17, titulat PREMI(O)S NACIONAL(ES): “Tinc la sensació que cada aportació renovadora, lluny d’eixorivir-la i potenciar–la, va deixant una mica més enxubada aquesta nostra petita i rebregada llengua catalana per a la protecció de la qual no tenim res més, contra tot un estat espanyol, que les institucions que ara volen premiar autors castellans mig per compassió, mig perquè no s’ofenguin.”

            També cal llegir les declaracions que quatre dels “nostres” escriptors fan en el mateix sentit aquest mateix dia. Els gallets ja han fet el seu quiquiriquic.

*

Collage postal d’OX

L'OU I LA POLTRONA

16-8-12

*

L’OU I LA POLTRONA

*

En política, un ou i una poltrona lliguen, són una realitat exacta, comprovable.

Ens hem acostumat al llenguatge que diu: un parell d’ous; dos ous aferrats (o ferrats, depèn); una truita de dos ous; aquell (o aquella) té un bon parell d’ous; etc. etc.

La desgraciada realitat que patim fa molts anys ens fa veure que als polítics els falta un ou, per no dir dos. Si tinguessin o fessin servir dos ous, un parell d’ous, el país aniria d’altra manera.

No solament als polítics en exercici els falta un ou (o dos): a la població també. Ara ho comprovem més bé que mai: grans manifestacions que fan cap a l’aigüera.

Mentre els polítics tinguin un ou i una poltrona, hi haurà lluita interessada només en la poltrona (dita vulgarment menjadora).

M’agradaria comprovar com aniria el país si es treballés amb dos ous, cosa que fins ara no s’ha intentat.

La poltrona la tinc avorrida des que en els meus llunyans inicis literaris, un corrector em va posar “poltrona” en comptes de butaca, i així va sortir editat. L’enrabiada va ser gran, a causa de la meva inexperiència. Però a casa no tenim poltrones, sinó butaques, i des de llavors odio la paraula.

Poltrona va associada a política, a la política de només un ou.

*

Collage postal d’OX

MAGDALENA I L'AVELLANA

14-8-12
*
Sobretot en dies de boira, és agradable resseguir els vells avellaners dels camps abandonats, on l'avellana és corcada i escassa, però on encara se'n troben de bones i tendres. Les avellanes ben conreades són dels pagesos i dels senglars. M'expliquen que la femella senglar fa baixar les branques perquè els fillets puguin abastar-ne el fruit.
Nosaltres som respectuosos i ens acontentem amb les sobralles. La resta la comprem a l'Agrobotiga d'Alcover o de La Selva. Però anar pels camps oblidats entre filagarses de boira té algun ressort que avança la tardor esperada. Jo no espero "el llibre tan esperat", que repeteixen els periodistes amics dels autors; jo espero la tardor benigna i, si pot ser, remullada.
Un dia d'aquests ens vam trobar Magdalena, la de l'avellana plena, venerada pels pagesos; a l'església de sant Llorenç de Tarragona, els pagesos hi conserven un esplèndid retaule digne de ser visitat.
Bé, Magdalena, coronada de daurades avellanes sense corcar, passava com el ventet de tarda i es lamentava en veure i comprovar com havia quedat el cos del seu amant, a la part superior dreta de la composició.
La vam consolar com vam poder, i ella s'eixugava les llàgrimes amb els cabells abundosos. Dolça boira l'amanyagui mentre va confiant el seu dolor a l'esquelet dels avellaners.
*
Collage postal d'OX

ESCUMA I ESTRELLES

10-8-12 - Sant Llorenç de les estrelles i de les graelles.

*

Avui no sabem si la pols del Sahara ens deixarà veure les fascinants Perseides, associades només a les nits d’aquests dies: com la vida, fugaces, belles, errants.

            Continuo amb un apunt de Boí. Molt a prop de Caldes hi ha el bellíssim i atractiu Camí dels Enamorats. El comencem al matí, quan el vapor de la pluja caiguda el dia abans fumeja sense escalfar i el sol el fa ascendir mansament. Aspiro aquesta vaporització natural dels pins; les pedres exhalen un alè fred i tot és manyac, com diria la Renada Laura Portet, la meva amiga escriptora de Perpinyà.

            Aviat trobem la meravella que és el riu de sant Nicolau. La fúria desfermada de la seva aigua que baixa de les alçades, ensordidora, forma l’escuma blanca i ampla que s’escindeix en braços per tornar-se a trobar sempre i sorprendre el caminant. Creuem  els nombrosos pontets de fusta seguint el curs del riu. Furiós, dominant, el riu brama i bramula. ¿Quins enamorats? Segurament els més apassionats de tots, perquè aquest corrent impetuós i etern els simbolitza.

            Per l’agradable camí hi ha indicacions de fauna, com aquesta de la merla blava. I un record a sant Nicolau, home amable que, a més d’obsequiar joguines, sembla que protegeix els boscos, els enamorats i algun escolans arreu d’Europa i Amèrica, la nostra herència.

*

Riu de sant Nicolau. Caldes de Boí.

NOTA D'ERILL LA VALL

7-8-12

*

 NOTES DE BOÍ – 15-6-12 – Erill la Vall

            “Til·lers, saücs, et fan l’ombreta flonja...” escriu Joan Llacuna en una memorable elegia a Rosselló-Pòrcel. A Erill, ben endreçat, hi ha profusió de til·lers i saücs. Vetllen potser des de temps immemorials les devocions de pedra grisa, granit i pissarra.

            Romànic que veu passar el segles amb la mansuetud i paciència de les vaques al prat: aquelles, aquestes, ¿què hi fa? Mirem les vaques i les retratem; elles ens miren desconfiades i aviat s’amanseixen. Sec en un banc sota un freixe, vora la tanca del prat. Les vaques, a l’ombra, pateixen el moscam del sol d’estiu. Me’n miro una en particular i li dic el cant castellà: “no me mires de reojo / que es mirada de traïdor, / mírame carita a cara, / que es miradita de amor” Les vaques solen mirar de cua d’ull i a mi m’agrada parlar amb els animals: m’escolten, i em plau. Elles no es mouen de l’ombra, jo tampoc. L’herba, segada; les orenetes, filant el temps.

            Hi ha un mort antic en un extrem del cementiri florit de plàstic. El mort ostenta roses velles i una creu rovellada. No es veu cap nom. ¿Un suïcida? ¿Un protestant de quan la caritat cristiana separava els “bons” dels “dolents”?

            El caminar se’ns torna lent com la vida que no veiem al poble entre muntanyes que em separen del meu mar. Prenem cafè al bar-fonda l’Aüt, on em donen aquest full de paper que recull la primera meitat del nostre matí.

*

 LA CONNEXIÓ

*

4-8-12

*

Estimats i enyorats amics lectors; torno després d’una pausa més llarga del que jo esperava. Més endavant diré coses breus dels llocs on hem estat i on som, Boí i Mont-ral. No vull atabalar ningú. Però primer, permeteu-me que parli de LA CONNEXIÓ.

            Cada estiu, en un poble mort com és aquest, contractava una precària línia d’Internet a través del telèfon, lenta com per provar la paciència de Job, però suficient per blog i correu. Aquest estiu, des del 21 de juny que la meva filla insistia a Telefònica perquè em posessin un nou producte, SUBA, sembla que apte per casos com el d’un poble amb dues petites indústries i sense wifi ni serveis de cap mena. No hi havia cobertura, ens van dir no de seguida, sinó després de setmanes d’insistir. Llavors vam demanar el DUO de cada estiu, Internet i trucades, línia ínfima. Sembla que el 23, dia de santa Primitiva, el van concedir i ja em podia connectar, ajudada per les indicacions d’un amable “telefònic”. Penjat ja el telèfon, no hi havia connexió sembla que a causa del meu ordinador, que és nou de trinca. Aviso el meu tècnic i arriba al vespre, disposat a adaptar en un no-res.

            Comença a remenar. Nosaltres llegíem, per no destorbar-lo. Res. En un moment donat, treu el seu ordinador de la cartera –igual que el meu-, el mira per tots costats i mig el desmunta, i llavors ho fa amb el meu. Muts. Truca a un company. Ja feia gairebé una hora quan ens diu la realitat ¡¡que ell no sabia!!: l’ordinador nou no porta modem. Gran perplexitat, desconcert, sorpresa, enrabiada, culpabilitats: els nous ja no en porten, com no porten aparells per cassettes els cotxes d’ara, ens diu. ¡¡Però això ja ho veus quan el compres, carai!! Va concloure que em pujaria un modem, que jo afegiré a les moltes andròmines que pengen del meu port USB, com un feix d’espaguetis.

            Se suposa que a tot arreu hi ha cobertura. Mentida seca. Aquí, a la civilització (és un dir), a l’Alt Camp, sobre la petroquímica i a trenta quilòmetres de la ciutat, un alcalde no facilita connexions, ¿per a què, si vivim entre cabres i senglars? Un fabricant ja no posa modems per estalviar costos i entremig una escriptora confia no morir-se abans de poder tornar a publicar un post per connectar amb els amics benvolents.

            Continuació: el tècnic m’ha deixat penjada i no ha comparegut més. El veí m’ha deixat un modem que no em funciona. “Ad te clamamus, ad te suspiramus gementes et flentes...”

            Final: avui, 4 d’agost, dia de santa Perpètua, que puja el tècnic amb un modem i per fi s’ha pogut connectar l’andròmina (amb una velocitat de paciència inaudita). Però la foto em surt de l’inrevés. A veure si ara, diumenge, Mare de Déu de les Neus, les coses surten del dret. Laus Deo.

*

Foto: racó del bosquet de casa.

*