OH, HAMLET...

*

Ahir vaig anar a veure el pis vell que buidaven corre-cuita perquè s’acabava el termini. Tota la vida de passar-hi per davant, aquella família al balcó... El pis gran, alt de sostre, abans ple de mobles antics de valor que ja havien retirat. Munts de caixes amb els lots que havien emparaulat els antiquaris. Cadires i calaixeres apilades; armaris mig oberts amb fòtils polsosos; papers i llibres per terra; roba brodada ara feta parracs; preciosa galeria a la Rambla; figures modernistes cobertes de brutícia; nois que baixaven ràpids per les escales amb llums de llàgrimes de cristall, marcs daurats, va, correu, correu, que es fa tard. Migdia.

Al pis s’hi havia comès un assassinat i el sospitós no va poder ser detingut per falta de proves, no fa pas tants anys. Després, el silenci, l’abandó. Ahir al matí justament, un antiquari em va indicar que anés a veure el pis si encara hi era a temps: “Hi ha un gabinet ple de calaveres, prestatges de calaveres afilerades, petites, totes de guix, i l’efecte és macabre.” Al pis, un familiar amable em va regalar una de les calaveres. Gràcies. Li he passat un toc de betum i ara fa el seu efecte. La tinc als peus d’un sant Josep i el Nen antics, heretats dels sogres.

Les calaveres de la fotografia adjunta són reals i numerades, no pas de guix: són antics romans, avantpassats nostres de la Necròpolis Paleocristiana de Tarragona. Delicades, ben vigilades. Han sobreviscut vora dos mil anys per fer bona la meva afirmació: l’os sempre aspira a la immortalitat. Cal que respectem i escoltem els nostres esquelets, éssers molt més intel·ligents que nosaltres. Potser l’antic amo de les petites calaveres hi dialogava... Oh, Hamlet de la Rambla.
*
*
Presentació de "Los viajes de Horacio Andersen" (Arola).

"BEGUIN THE BEGUIN..."

*

Ho he aconsellat algunes vegades perquè m’ho aplico a mi mateixa. Ahir, mentre presentàvem “L’agonia de Severià Vargas” ho vaig confessar als amics assistents: “ Quan a finals de maig tenia el llibre “Óssa Major. Poesia Completa” dret a la taula del menjador, no em vaig atrevir a agafar-lo ni obrir-lo fins després d’uns quants dies. Em feia l’efecte d’estar acabada, completa allà dins del llibre, sense cap mena de futur. Vaig arrossegar aquest estat de coses fins ben bé mig estiu a Mont-ral. No tenia esma. ¿Què podria fer endavant? No res... tot ja era fet.

Gràcies a una rutina fèrria – la rutina sempre s’ha d’entendre en positiu – em vaig anar recuperant. I em cantava la meva mateixa recomanació: “Beguin the beguin...”. Torna a començar, Olga.

Ahir, entre els amics, a la llibreria, vaig sentir que de nou estava recuperada: la vida literària – la meva vida- tenia continuació.

*

*

Foto Enric Leor

UNA NIT AL BALCÓ

*

Són quarts de dotze de la nit fresca. El Passeig sol estar desert en aquesta hora i en aquest temps. La nostra televisió, per la disposició de la casa i de la paret on hi ha l’aparell, deu ser la més acostada al Balcó, davant del mar. O sigui que, cortines obertes, ho veiem tot alhora: la pantalla, el Balcó i el mar. De cua d’ull, ens crida l’atenció un grup de gent que s’acosta a la barana amb llanternes i mirant avall: urbans, personal amb cordes per fer rappel, sanitaris. M’ho temo. Ho he escrit tantes vegades... Em poso l’abric i baixo. No em deixen acostar, però jo, que tinc la impressió de ser la cronista d’aquests fets, perquè n’he escrit molt i hi he reflexionat més, demano què passa. M’ho diuen: una dona s’ha tirat però ha quedat a les roques d’entremig de la vertical i sembla que és viva; ells intenten acostar-s’hi i tranquil·litzar-la perquè no acabi l’intent. Una dona jove es va tirar fa poc, ens informa un urbà. Li explico el cas més frapant, que potser ell no sap. Tampoc nosaltres sabem quanta gent s’ha suïcidat aquí, si no la veiem, perquè els diaris tenen l’acord de no parlar-ne. Però sé que és un seguit: els jardiners del matí els troben quan potser encara ningú s’ha acostat a veure la sortida del sol. Si passa de dia, la gent s’acosta a mirar, amb aquella sorpresa dolguda que neix quan veus algú estirat sota, a 35 metres. A la ment del personal se sol produir una certa paràlisi abans no assimila el fet.
Com vaig fer en el llibre “El Balcón de los suicidas”, dedico a la dona perduda en la nit el pensament en una pregària muda, un fragment de les cantates de Bach per a la mort, compassives, comprensives. El mar, a poc a poc, canta una non-non per aquest últim son que allibera de dolors els qui pateixen. Perquè ningú se suïcida si no és víctima d’un fort sofriment. I Déu acarona el front alliberat dels suïcides.

*

*

El Balcó ( de dia ... ). O.X.

" GRUISTA Y TORERO "

*

Al Diari de Tarragona de diumenge passat hi sortia un petit anunci que deia això: “ SE OFRECE gruista y torero con carnets y pintor-decorador, con mucha experiencia.” A la meva germana li va fer estrany i em va portar el retall. A mi se’m va representar tot seguit la imatge que correspondria a l’anunci. Un gruista-torero deu ser un ofici amb el risc doblat i molt original. O potser s’oferia en espectacle, com l’antic bombero-torero que sortia a les places. Un torero amb carnet, ben acreditat, potser descansa de l’ofici assegut a la cabina de la grua. El pintor-decorador no sabem què pintava.

Tothom deu recordar rètols i cartells curiosos. Jo ara recordo un sopar de Cap d’Any amb “entremeses y maricos”; i un hotel que sempre esmentava la nostra mare, on s’oferia una incitant “habitación con maño.” Donats a la jota com són els “maños”, no sé si a l’habitació s’hi devia descansar prou.

*

*

*

Composició O.X.

SEVERIÀ VARGAS I EL CAFÈ

*

T’arriba el paquet, treus el llibre. Primer de tot el tacte suau, setinat. El mires per tots cantons, el gires i el regires. Té la lletra agradable de llegir. Et va entrant una satisfacció progressiva. ¿És que en desconfiaves? No, ben bé això no era, sinó que havies donat aquest producte, aquest bocí de la teva vida, aquest temps de feina, aquesta esperança, a l’editor (Meteora), i ell l’havia d’interpretar en paper. I el que l’editor ja sabia per bon ofici, tu encara no ho podies veure. Ara ja és a la llum i, com s’explica del Creador en acabar el món, l’autora de la novel·la ha trobat també que l’obra és ben feta. I ha somrigut a l’editor en la distància.

Severià Vargas ja el veieu retratat a la dreta del blog, seriós, de cara allargada. La portada l’ha dibuixada l’autora, i li agrada com ha quedat. El mar és el medi que envolta Severià, que vol acabar els seus dies en una cova a les roques de la platja. El perquè ha arribat fins a la nostra costa havent nascut en un ‘pazo’ a Galícia i de família benestant, és cosa que ell explicarà a un jove antropòleg que baixa matí i tarda a prendre notes. A més de notes prenen molt cafè. A l’editor li xocava que prenguessin tant de cafè. Però, com al vell Oest, on sovint tenen la cafetera a les brases, quan demanen “¿vols cafè?”, l’escriptora allarga la mà per si de la pantalla li arriba un pot d’aquells fumats que bullen i conforten. I si heu llegit l’allau de novel·les nòrdiques que ens arriben, haureu notat que sempre tenen la cafetera a punt i n’ofereixen a tothom qui truqui a les cases. Al voltant d’una tassa de cafè s’expliquen bones històries, deia un vell anunci. I jo confio que amb cafè o sense, a la cova de Severià el lector hi serà ben acollit.

*

*

*

Foto O.X.

PAU CASALS VA TORNAR A CASA

*

Precisament ahir, remenant arxius, em vaig topar amb aquest poema per a un esdeveniment de fa 30 anys justos, ves quina casualitat. Se’n va fer un cartell, en part reproduït a les dues fotografies adjuntes, una de les quals porta un altre poema més breu, i es va publicar a la revista Informes, del Vendrell. La música, novembre, la terra, l’ànima del mestre que torna ...
*

CONCERT EN DIA MAJOR
*
A Pau Casals, que torna.

*
ALLEGRO MAESTOSO
*
Ens preparem, ara, per a tu,
com es prepara la Terra tota, ¿ho veus?
Bufa aquell vent més alt que busca el glaç,
les fulles que han cremat el seu temps
i volen el descans, però dansen l’octubre
i canten el novembre i els adéus de la carn:
s’emporten la glòria que han viscut
i acotxen a la terra la grandesa del migdia.
*
ANDANTE
*
Ara que arribes, la costa és neta i dura,
ja hem plegat els estris de la dispersió
i ens disposem a escoltar-te ben de prop.
La neu que t’acompanya, la primera,
et fa el viatge nou i t’obre el pas
d’entrada al gran casal
que ja era teu abans del temps perdut.
*
ALLEGRO MA NON TROPPO
*
Ja t’esperava el vellut dels ulls més dolços
i la molsa dels boscos en silenci.
Ja tenim les mans netes, ara sí,
i alçades a mig vol.
Totes les solfes del país
porten als fulls coloms de benvinguda.
L’orella al punt, escolta el cant central:
milers de mans i arrels treballen l’entrellat del dia,
les finestres obertes a la llum,
carrers sense foscor, pareixen rostres
i cels pintats de nou, tot just per tu.
*
ADAGIO
*
S’estremeixen els bronzes i les teules,
tota la carn tremola al so més greu
que mou els ossos sepultats
quan creix un plor que arrenca des del ventre
del teu violoncel.
.
Reposa a casa teva, ja hi trobaràs la pau.

***
Olga Xirinacs. Octubre 79
Escrit amb motiu del retorn definitiu de Pau Casals a la vila del Vendrell.
Publicat a la revista Informes, del Vendrell, 8.11.79, pàgina 4.

MATÍ D'UNA ESCRIPTORA - i 3 -

*

El sol és ara al centre just de la finestra de l’estudi, de manera que l’escriptora ha de tirar la cortina i la persiana per poder veure l’ordinador. Surt la canalla de l’escola i passa el camió escombriaire amb gran estrèpit. Toca tancar la finestra i engegar el ventilador. És el moment de posar-se a escriure l’obra pròpia, un cop bandejats els petits encàrrecs. L’obra pròpia és la que té l’escriptora a l’ordinador i que mai pot tirar endavant per les interrupcions contínues. Per això és cert i demostrable que la dona treballa en una xarxa mental que té present accions simultànies: familiars, socials i professionals. Encara que la narració de l’ordinador sofreixi pauses forçoses, l’escriptora la pot reprendre perquè reté el fil conductor a la memòria mentre sap que s’acosta l’hora d’engegar el dinar i planifica potser el sopar i tot, tenint la visió completa del que hi ha a la nevera, al congelador i al pensament dels pseudo-crítics que retenen la seva obra a la pila de l’oblit.

L’escriptora pot o no pot posar-se música. Poques vegades se’n posa quan treballa. Pot ser que a la recta final de la pista de l’aeroport, quan l’obra pren embranzida imparable, s’engegui el segon temps de la Sinfonia 2 de Rakmàninov, que ella en diu ‘Muntanyes regalades’ perquè la música ho recorda. O bé algun tango arravatat de Piazzolla. Pot ser. I també és que de tard en tard l’escriptora deixi el teclat de la finestra i vagi al teclat del piano a tocar “Els rius de la lluna” o “Amparito Roca”, que és l’himne oficial de Tarragona. Tot depèn de l’humor que calgui descarregar.

S’acaba el matí i l’escriptora de feina pròpia no n’ha fet gaire. És a dir, novel·la o narrativa. Ha treballat pels altres, perquè també li demanen dibuixos per portades i consells poètics. Tot gratis et amore perquè, com diu el rellotge de sol, “pels amics a qualsevol hora”. Va cap a la cuina mentre la gent encara passeja criatures i el jaio de la guitarra tira cap amunt amb la seva música empipadora: “no el vull veure davant de casa”, li té dit l’escriptora. I ell tira Passeig amunt. (¿I quan escriu les novel·les, aquesta dona? Ah, això sí que és un misteri.)

*

*

*

Collage O.X.