MATÍ D'UNA ESCRIPTORA - 2

*

Poques vegades l’escriptora fa la marató matinal que explicava ahir.
Habitualment es lleva i, des de fa un any, va al seu estudi a escriure el post del dia. Després passa a la cambra de bany. Com deia aquella cançó antiga del “¡Bomba va!”: “se’n renta i se’n pentina, xivirí, xivirí bom bom...”. Després a esmorzar tot llegint el diari, primeres obligacions i plaers del dia: llet d’avena, iogurt, pa d’espelta o de lli i una poma. notícies i menjar entren alhora. Normalment les notícies són decebedores: algunes fan mal i altres alimenten, fan enrabiar o somriure.

Al foc ja va bullint alguna olla, o un rostit a la cassola, o la màquina renta. Feines simultànies, prèvies a l’escriptura. Entra Juliana amb les seves exclamacions meteorològiques: “Qué calor, Madre de Dios...”; o “Qué viento...”. O el que faci. Ajuda l’escriptora a la casa.

Cap a l’estudi, on l’escriptora llegeix i respon correus. Truca algun amic. Expliquen que Salvador Espriu, de caràcter restret, es preparava el dia així: “A veure qui serà el primer que em farà la llesca.” Expressió que vol dir punyeta. L’escriptora pensa el contrari, perquè sol trucar gent agradable. Un cop enllestida la conversa, a vegades llarga, privilegi d’alguns dies, repassa la feina a fer. Li han demanat un pròleg. Ha d’enllestir la conferència per la setmana entrant, i fa dies que la prepara, però cal que sigui ben polida. Escriurà alguna cosa per a la presentació de “L’agonia de Severià Vargas”, que es farà dijous. Poquet, que ja hi ha presentador i no cal amoïnar els amics.

Arriba l’hora del primer cafè. Del termos raja aquest líquid claret i agradable, tipus americà, que fa Vicenç per anar passant el dia. Ara un glop, ara un altre, entre paraules i consultes al diccionari. Truca el poeta i llavors la conversa es torna llarga, es reprèn, com si els dies no passessin: la conversa que lliga el temps. Ara aquest aspecte de la poesia, ara aquell altre, notícia poetes que potser no coneixien, discuteixen títols, expressions. Alda Merini, que escrivia des del manicomi. Francis Ponge des del seu bosc de pins. I ja és l’hora del segon cafè.

*

*

*

Dansa. Collage d'O.X.

MATÍ D'UNA ESCRIPTORA - 1

*

Et lleves d’hora perquè tens cita amb el metge. Prens el carret de comprar perquè dins hi portaràs les radiografies i després passaràs pel supermercat. El sol encara no ha arribat a les cases més altes i els carrers són acabats de regar. Poca gent i apressada. Penses que ahir dinaves exercint de jurat del premi Rovira i Virgili. Vicent Alonso i Josep Piera arribaven de València. Agustí Pons de Barcelona. Ramon Marrugat, el pare llibreter, conduïa la conversa, que va ser rica en detalls sobre vida i obra de Vicent Blasco Ibáñez. Arribes a la sala d’espera i saps algunes notícies perquè malgrat ser de la Mútua Madrileña, la Clínica Monegal conserva els bons costums d’abans. Els morts a televisió són incomptables: els que diuen i els que no diuen. Fracàs climàtic. Acotxes el cap. Un món boig, del que formes part. T’esperes, com cal. Entres a consulta. Sense gaires novetats: anem envellint i necessitem pedaços i bones paraules. Surto. Algunes botigues encara són tancades, i ara sí que el sol arriba als pisos alts. Proveeixo al súper. M’agrada l’anonimat del súper: ets un nombre més; has de fer rigorosament tot el que és establert: marcar la fruita, treure la targeta de client, parlar el menys possible, passar per caixa procurant que les mans corrin com molinets traslladant cada objecte al carretó. Passi-ho bé, no s’han de perdre les formes. Ulleres de sol. Empènyer cap a casa. Desempaquetar. No he preparat el post d’avui. Em sap greu començar tard, però sóc aquí.

*

*

*

Collage "Temps boigs". O.X.

PORTOBELLO, 136 Harris's Arcade

*

Excel·lent el mercadet de Covent Garden. I al de Portobello, com ja és costum sempre que hi anem, comprem un mah-jongg. L'antiquari que ens el ven és Mr. Thomas John Goodman, de 55 anys, científic retirat, segons escriu ell mateix al meu bloc de notes. Alt i confós entre els seus articles, seu en una petita parada atapeïda d'objectes xinesos. Dos ulls blau acer sota un cap pelat i rosat als pòmuls ens observen sense que el cos es mogui. Ens adonem d'un gos ajagut sota la seva cadira. "¿Com es diu el gos?", pregunto. "X", i té 12 anys i mig. Ens ho escriu tot en llatí. Curiosíssim, l'home. Podria passar per un mag capaç de desaparèixer en una ampolla o en una caixeta lacada. O, com Merlí, acariciar una esfera de vidre amb una ploma de paó reial.

Aquest científic deu ser home pacient. ¿Per què deu haver deixat l'ofici i s'està al 163 d'Harris's Arcade venent objectes xinesos? Potser és entomòleg i observa immòbil el pas dels homes com insectes que alguna vegada cauran a la seva xarxa. Com nosaltres ara. Quedem amics i ens fem una fotografia.

Del llibre TRENS (Òmicron), d'Olga Xirinacs.

*

*

*

Foto V. Roca

EL NAIXEMENT DE LA BELLESA

*

Una tarda que era feliç, la noia, divagant amb la mirada molt endins seu, va pensar que la bellesa i l’energia naixien d’ella mateixa i s’escampaven per l’univers. Ho figurava en forma d’impuls daurat i eteri. Per una vegada no pretenia captar la llum del sol o la força neta de la lluna, sinó que era ella qui aportava aquell benestar. I va somriure.

Un dia, en una exposició, es va fixar en un petit quadre, un rectangle gairebé insignificant, del pintor txec Alfons Mucha, molt conegut per les seves bellíssimes figures majorment de dona en cartells i murals. La noia es va acostar a l’esbós, de pinzellada gruixuda, i va llegir-ne el títol: “Estudi per al Naixement de la Bellesa, per a la decoració del German Theatre de Nova York. 1908”.

La noia es va quedar quieta, amb els ulls fixos en aquells traços sense detall: la bellesa naixia del ventre d’una dona ajaguda que reposava entre els arbres; d’ella fluïa una resplendor daurada. La noia no n’havia parlat mai amb ningú, de les seves sensacions, però va trobar que un artista les anomenava Bellesa, i eren d’or, com ella ja sabia.

*

*

*

"El naixement de la Bellesa". Alfons Mucha (1860-1939).

GLÒRIA

*

LA GLÒRIA DE LES TULIPES ROGES

*

"Veurem el nostre amor reclinant-se com el vespre."

G. Ungaretti- Naufragis-

*

S'obriren com el dia, el mar se les mirava.

El temps de la florida fou tan bell

com la llum irisada a les ninetes.

Era migdia just, l'hora dels déus, que descobrí un poeta,

i no érem déus, bé que ho hauríem desitjat.

Perquè si aquestes flors apomellades, altes,

han vist la glòria i s'han vestit de llum,

a poc a poc el temps les ha apagades

i han inclinat les tiges lentament

per escampar el seu foc sobre la terra,

d'on havien nascut i no ho sabien.

Ara que un somni descendent les guia,

jo tanco els ulls amb elles i oblidem

l'incendi d'un migdia sota el cel d'hivern.

*

*

*

De: "Llavis que dansen", d'O. X. Premi Carles Riba 1987

DANSA MACABRA

*

Avui és dia de Difunts. Quan jo anava a col·legi cada capellà tenia permís per celebrar tres misses, perquè es tractava de treure com més ànimes del purgatori millor. Sonaven les campanes lúgubres. Ara l’afany de cada dia ha esborrat aquelles ombres.

Però no ha eliminat el fet que els difunts envegen els vius i se’ls volen emportar de totes passades. D’això en donen fe les danses macabres, molt esteses des de l’Edat Mitjana. Processons d’esquelets o cadàvers momificats amb la pell encara no consumida surten de les sepultures per empaitar gent de totes edats i condicions. L’alegria que tenen la demostren amb danses i instruments musicals que toquen amb l’horrorosa certesa de la victòria. Somriuen les calaveres esdentegades i s’emporten els vius amb corones, gales i fortunes. Aquí no hi ha resistència possible.

L’antic cementiri del convent dels Dominics de Berna contenia unes precioses – i precises- pintures de la Dansa Macabra que Niklaus Manuel Deutsch va pintar el 1515. Abans que el cementiri fos destruït el 1660, Albrecht Kauw les va reproduir fidelment el 1649. Són un prodigi de color i d’expressió, de riquesa i desolació pel coneixement que la Mort sempre guanya.
*

*

*

Fragment de Dansa Macabra de Niklaus Manuel Deutsch. FMR nº 9-2005.

SANT VIGOR I EL COMTE ARNULF

*

Aquest passar del temps que ens ve marcat per dia i nit, fulls de calendari i un sens fi de notícies de difícil digestió, pren avui una dimensió ampla i lluminosa (malgrat el desig de pluja) amb la festa de Tots Sants, gràcies a la qual ens suposem la santedat individual i col·lectiva. Felicitats, santets meus. Jo també sóc santina, per les meves arrels maternes, celtes.

Però el santoral diu, a més, que avui se celebra sant Vigor, un sant normand i llegendari malgrat ser real, perquè la seva vida està relacionada amb ídols de pedra i amb la mort del comte Arnulf per una mala caiguda del cavall. El tema per a la novel·leta històrica de torn està servit, a veure si els aprenents que apareixen a grapats s’hi apliquen.

Com que la polèmica als diferents posts d’ahir – i espero que d’avui també- sobre els “malvats” costums nord-americans (he, he) d’aquests dies no ens farà descavalcar del panellet, he de suposar que sant Vigor es proveïa d’aquest menjar suculent i calòric, apte per ser conservat i per aplacar les animetes que solen circular entre la bona gent. Si no menjava panellets no sé com hauria pogut destruir a martellades l’ídol de pedra de dalt de la muntanya (hi, hi) ...
*

*

*

Sant Vigor i el comte Arnulf abans de renyir. Com que la imatge és del s. VI no es veu gaire clara.