NADAL - 6

Continuació.

*

No hi ha costums nadalencs importats d'Amèrica, per molt greu que els sàpiga als antinordamericans. I encara que n'hi hagués, com que som multiètnics, no ens n'hauríem de fer creus, com aquells que les rebutgen.

Tot el que tenen els nordamericans i que fa referència a Nadal i altres costums és portat d'Europa, fins i tot les carbasses de Tots Sants i Difunts, que ja feien servir els nostres pagesos fa molts anys. Fins i tot la beguda de cola, que en origen s'extreia dels arítjols de les nostres muntanyes (zarzaparrilla). ¿I què, si van canviar el color del vermell al verd? Tots dos són simbòlics de Nadal. També el treball de patchwork va ser portat allà per pioners i emigrants europeus. Les antigues cases populars russes ja el feien servir, per aprofitar retalls.

L'arbre sant era el gran avet on els antics evangelitzadors que anaven als països nòrdics deien la missa en absència encara de capelles. La Missa de Crist. Martin Luter va incorporar les pomes vermelles a l'arbre de Nadal, perquè significaven la vida.

O sigui, els costums són europeus. La doctrina i els Reis Mags, orientals. Nosaltres només tenim els raïms, excedents de collites d'Alacant al temps de la seva instauració per Cap d'Any, aproximadament el 1921.

*

Música. Les bellíssimes composicions del temps de Nadal són un patrimoni que tothom hauria de conèixer. Des de les senzilles i populars nadales fins els oratoris més solemnes. Des de la cançó anònima fins el gran pare Bach i el seu contemporani Haendel amb El Messies.

Sento un gran plaer quan toco "Perquè avui és santa Llúcia, dia de l'any gloriós...", d'en Toldrà i Sagarra. I quan toco i escolto el "Nadal blanc", cantat per Bing Crosby.

Bing Crosby, mentre escriu les felicitacions de Nadal, recorda el seu temps d'infant i torna a sentir les branques que cruixen amb la neu, els trineus dels nens... Una vertadera delícia. I les delicades "Lullaby's"...

No oblido les nostres cançons populars. Me les va ensenyar la iaia, en aquell àlbum que ja vaig mostrar, del 1910. Amb ironia les unes, com "La filadora" o "Fum, fum, fum". Amb extrema tendresa altres, com "El Cant dels Ocells", anònima.

*

Demà serà l'últim capítol.

*

Estampa de filigrana daurada, que prové de la família Gran, de Barcelona / Mont-roig del Camp.

NADAL - 5

*

Continuació.

*

La compota de pomes i fruits secs heretada de la meva mare cou la vigília de Cap d'Any almenys dues hores, i la casa es perfuma de vi i canyella, confortant. La Maria Àngels Anglada me n'havia demanat la recepta, i m'imagino que casa seva també devia fer aquella olor única i irrepetible: la de la festa. La preparació de la festa.

 

És més satisfactòria la preparació d'una festa que, a vegades, la mateixa festa. Perquè hi ha l'esperança.

 

No oblidem, per això, la petita venedora de mistos, d'Andersen, que va morir congelada sota la finestra il·luminada dels rics. Eren altres temps, també. Uns estudis d'Àlex Masllorens, de Joaquim Gomis i altres, publicats a Foc Nou (n.415), demostren que la pobresa es pot eradicar. Fins i tot els casos més reticents dels sense sostre a les nostres ciutats. Són informes de Justícia i Pau. Convé que tothom ho sàpiga i que hi hagi voluntat de coordinar i col·laborar.

*

Al dia d'avui, integradors com som, tenim arbre -ecològic-, pessebre, adorns, fem regals per Nadal als qui els volen aquell dia, i per Reis als qui s'estimen més aquesta data.

 

En els Reis cal creure-hi, perquè són al santoral. Van existir. Tot aquell que s'adreça a un esperit o símbol parla a una presència que creu actual. Que es pensa que l'escolta, vaja. L'eternitat no compta el temps. Els reis o mags sembla que van portar regals bons, però llavors Jesús ja era un nen crescudet.

 

Per Nadal, en canvi, els pastors van portar al nadó de l'establa els presents que tenien més a mà: formatge, fruits secs, mel, una cassoleta de fesols, pells d'abric... potser un bressol i tot, perquè hi ha pastors molt traçuts que treballen bé la fusta, esclops, flautes, etc. Devien fer una mica de música, també. I, segons la tradició i el costum, si arribaven de lluny devien esmorzar allà. Josep i Maria compartien les olives, l'embotit, el pa, bevien de la boteta del vi, perquè el temps és fred, allà, a l'hivern.

 

Sant Nicolau de Bari, un altre immortal, estimava els nens. Segons els països, se'l coneix amb el diminutiu de Klaus, o Santa. Els de països càlids arribaven en camell. Els de terres fredes, en ren. A cadascú el seu.

 

O sigui, que Nadal o Reis són bons dies per fer regals.

*

Continuarà.

*

Il·lustració: carta del Pare Noel des del Pol als fills de Tolkien. Les dibuixava ell per als seus fills i les deixava a la xemeneia. Aquesta és de 1928.

NADAL-4

Continuació.

*

El temps que ens acosta a Nadal és temps d'esperança. D'espera. D'atenció als petits detalls. Una noia jove espera un fill. Cada dona que espera un fill ho pot comprendre. Ja des de molt abans ha preparat les coses, ha dialogat amb l'infant, s'ha alegrat, ha pensat com serà...

Per això Nadal és un temps humà. No es tracta d'una Infanta i de la clínica millor. És una dona del poble, en trànsit, de viatge, sense altra assistència i companyia que l'home.

Hem crescut pensant en ella com una noia compassiva a qui després van assassinar el fill encara tan jove. Ens hi solidaritzem. Ella és invocada perquè ens consoli, però en el nostre diàleg interior, la consolem nosaltres a ella; l'acompanyem. Alhora pensem en tantes altres mares en circumstàncies difícils. Forasteres, desvalgudes.

*

Particularment m'agrada el temps fred perquè justifica el meu retir interior. Encenc les llànties, escolto música, em tiro la manteta per sobre quan sóc al sofà, escric, llegeixo, miro el dia rúfol a través de la finestra.

Quan neva, els infants s'alegren, surten a fer ninots; els grans es tiren boles, llisquen amb trineus... Es dibuixen cases amb teulades blanques, paisatges nevats, es tira farina o àcid bòric al pessebre. Però aquí no neva mai i per això escolto Bing Crosby.

La casa és confortable i els menjars no són ostentosos per força, tot al contrari: un forn on es couen pomes, moniatos, pollastre o conill, bolets, rosques d'anís... és un forn senzill, que fa olor per tota la casa i ens inclina a somriure suaument.

Continuarà.

Partitura de casa, del 1910, il·lustrada per Utrillo.

NADAL - 3

Continuació.
Quarta cerimònia profana. La nit de Cap d'Any era una festassa. Venien amics i parents, es cantava, es bevia, es menjaven torrons i neules i es comptaven els raïms amb tota solemnitat. El meu pare tocava el piano. Els meus oncles ballaven a la russa, a la gatzoneta, amb aplaudiments generals.
Com que els dos pisos comunicaven, es ballava la conga amb una enorme serp de gent alegre.
Aquella nit ens disfressàvem, i allò encara va durar anys, perquè al meu sogre, ja gran, el van disfressar de princesa russa, amb una tiara platejada i un llarg vestit de vellut granat amb cua que tenia la meva mare, dels antics Carnavals. Hi havia a casa preciosos vestits de Carnaval: el de veneciana, de seda verda, amb el tricorni;el de Cleopatra, de gasa, amb un cocodril d'acompanyament, fet de cartró. D'abans de la guerra, als balls del Club Nàutic.
La iaia celebrava l'Any Nou, costum que jo conservo, perquè vaig viure amb ella des dels 11 anys. Feia penjar cintetes de seda de colors del llum del sostre i al final hi havia un petit obsequi davant de cada plat. Es plomaven les aus, es polien llautons i cristalls, tot brillava, com en certs passages de les pel·lícules de Bergman.
Els meus pares celebraven els Reis. La mare preparava pastes i vi bo per als patges, al menjador; i galledes d'aigua amb anís per als camells, al balcó. Hi havia un trasbals de sabates d'un cantó a l'altre, per dispositar els regals. Era postguerra. No teníem uns Reis esplèndids, però a nosaltres ens ho semblaven.
*
Vam créixer. Ells van morir. Nosaltres en som hereus.
*
Continuarà.
(Recordeu els Auster del primer capítol)


Aquarel·la de Carl Larsson.

NADAL - 2

Continuació.
Segona cerimònia senzilla: jo era del cor de col·legi i anava a cantar la Missa del Gall a les monges. Després ens quedàvem a dormir als llits de les internes, que eren als seus pobles.
Les monges condescendien a ballar nadales en rotllana amb nosaltres i ens donaven torrons. Tot era alegria i, per a nosaltres, sorpresa, familiaritat, aventura, lluny de la severitat dels dies lectius. L'endemà ens venien a despertar "los angelitos", que en deien elles: una pinta amb paper fi que sona com una flauteta prima, feu-ne la prova. Ens donaven esmorzar, i cap a casa. Aquesta era la part espiritual.
Tercera cerimònia: a casa dels avis es feia el solemne dinar de Nadal, amb capó, vol-au-vents, etc. El capó el rostien en una greixonera amb llard; el llard també s'havia elaborat a casa, i els llardons eren una llaminadura. A la cuina surava una olor irresistible de Festí de Babette. Els preparatius ja alegren el cor dels infants, que sempre esperen. El cap de taula trinxava el capó amb uns estris daurats especials. L'avi Gustau era molt exigent i polit. Un senyor de Barcelona en tots sentits, però integrat a Tarragona, també en tots sentits, començant per la casa on vivim, aquesta preciosa herència. Va morir massa jove; seqüeles de la guerra. Tenien la xerraire cuinera Maria i l'eixerida minyona Paquita, que acollia les meves llàgrimes d'infant. L'avi rebia alguna cistella al despatx de la Delegació, i allò, a la canalla, encara ens agradava més. En quedar vídua la iaia, tot va canviar.
Continuarà.
Però recordeu Paul Auster.


Nit de Nadal. Aquarel·la de Carl Larsson

NADAL - 1

Avís als 'modernets' pretensiosos: Paul Auster, ídol i mirall dels 'progres' mal entesos, té una dona d'ascendència noruega, Siri Huvstedt. Siri, al seu llibre "En llunyania", explica el Nadal viscut amb tota l'alegria que comporta la tradició en terres nòrdiques: allà cuina amb les seves germanes, es muden, ballen al voltant de l'arbre i un llarg etc. També a Nova York, on viuen ara. Ella considera necessària i fonamental aquesta estabilitat de la tradició, perquè és el que més endavant permet viure l'aventura.

Entre nosaltres, i ja fa alguns anys, resulta 'modern' dir pestes de Nadal. En tinc notables exemples. Així és com els nostres 'progres' de pega contradiuen l'ídol Auster i el seu entorn.

*

No necessito cap pretext. En tinc prou i sobrat amb la meva vida. De manera que durant alguns capítols, explicaré, en resposta a preguntes formulades, el Nadal que he viscut i visc.

*

1.

Primer, al fons de tot, hi ha la memòria. Per a mi, infant de postguerra i de temps fred, Nadal significava llum, calor, regals, acolliment, festa, diversió.

La meva mare muntava un gran pessebre en una habitació buida del pis que era el despatx dels Explosius. Folrava un angle de paret amb paper blau dibuixat de muntanyes. Amb un riu d'aigua corrent gràcies a un dispositiu alt que contenia l'aigua i una aixeta. Era molt riallera i animada, la nostra mare. Compassiva, generosa amb els necessitats.

Primera cerimònia senzilla: era el moment d'obrir amb tota solemnitat les grans caixes de fusta que arribaven al despatx amb els preciosos calendaris d'Unión Española de Explosivos, i que tothom venia a demanar. Tots nosaltres al voltant de les caixes amb olor de fusta i d'impremta, el meu pare ens feia gruar, ara traient un clau, ara fent palanca per treure'n un altre. Ell era així. Irònic i amb parsimònia. Li agradaven les festes, com a una criatura. Els donava solemnitat.

Continuarà.

Collage OX.

PAVESE I ELS ULLS DE LA MORT

Cesare Pavese va acompanyar la meva joventut amb els seus llibres. Torí, els turons de Torí, tot ell concentrat en el foc dels turons. Converses lacòniques, desmenjament del viure. Vaig comprar gairebé totes les seves obres.

Va morir l'estiu de 1950. Va néixer el 1908, i aquest any és el seu centenari. A partir del seu dietari, vaig elaborar una teoria sobre el seu suïcidi en un hotel, la mateixa nit que li concedien un premi de prestigi. La seva mort tenia uns altres ulls que els de la fama.

Si escolteu el seu poema potser més famós, "Vindrà la mort i tindrà els teus ulls", en la veu de Vittorio Gassman, en quedareu marcats. És a la xarxa.

Editorial Òmicron, de Badalona, ha homenatjat Pavese amb l'edició d'un volum dels seus poemes, "Vindrà la mort i tindrà els teus ulls", en català-italià, a cura d'Israel Clarà i Maria-Isabel Segarra. Val la pena tenir-ho en compte, sobretot els historiadors literaris, creguts, que tant sovint "ignoren" la realitat.

Jo sé quins ulls tindrà la meva mort. Per això vaig escriure: "Força de les rutes nocturnes, que desborda qualsevol límit: anem-hi".

Si pot ser un capvespre encès, com aquest d'estiu a Mont-ral, millor.

Fotografia: Capvespre a Mont-ral. O.X.