ENCARA ESCRIUS?
Aquesta pregunta me la fan de tant en tant, sobretot si fa temps que no ens trobem amb la persona coneguda. Dissimulo un somriure forçat, perquè qui fa la pregunta és amable i la seva intenció és com la d'interessar-se per la meva salut, en aquest cas, mental.
«Encara» fa suposar que es considera, el teu, un període massa llarg de vida. Que cal jubilar-se, com fa tot treballador quan li arriba el temps de seure al banc del passeig. «Encara», fa pensar que la teva inspiració s’ha pansit com el gerani de la finestra. O, pitjor, que ja és l’hora que se’t gira el cervell i la memòria s’ha escolat per la claveguera.
Als
que em pregunten si «encara...» els convidaria a visitar el meu
rebost, on he anat desant tots els aliments necessaris per viure: com
aquell personatge que sortia de nit o matinada, quan havia endreçat
la casa i anava preguntant als pastors on era el que ell buscava. I
així passava muntanyes, camps, rierols, i de tant en tant es
deturava a escriure, també, perquè era poeta. Aquest personatge
reclamava l’amor com aliment. Jo també li faria una pregunta:
«encara el busques?».
Tenen una certa raó els que demanen si «encara escrius?». Perquè per molts llibre que veiem editats per Sant Jordi, a col·legis i escoles ja no es llegeix gaire. I m’imagino poca gent llegint mentre pitgen tecles de tota mena. Però ja us ho dic, per sortir de dubtes. «Jo, encara...»
Olga Xirinacs
================
Els llibres de la caseta de nines feta per Vicenç.
8 comentaris:
De vegades, darrere d’una aparent amabilitat, s’amaguen els prejudicis que la nostra societat encara arrossega sobre l’edat. Aquest “encara escrius?” porta implícita la idea que, a partir d’una certa edat, caldria haver deixat de fer moltes coses.
És cert que hi ha activitats que, inevitablement, hem d’anar deixant enrere a mesura que ens fem grans. Però n’hi ha d’altres —com la creativitat, el pensament crític o la passió per una vocació— que no tenen data de caducitat.
Me n’alegro molt que “tu, encara...”; i que duri.
Una abraçada!
Una abraçada, Olga.
Malauradament les promocions i editorials aposten, en general, per la 'novetat', la gent jove, els 'primers títols', amb poques excepcions. Es fa difícil trobar llibres amb uns quants anys si no es a internet i encara. Cada vegada es llegeix menys i l'experiència no es valora gaire, a aquest que pregunta estaria bé demanar-li quins llibres teus té, ha llegit i recorda, tot és consum immediat i excés, cada dia veig que surten promocions a gavadals. I en el present si no és gent que 'ja està a la tele', en alguna revista de suposat culte o amb els coneguts pertinents, ho té magre. Passa en molts camps. Tampoc entenc els paràmetres actuals que valoren la suposada 'qualitat', es percep molta manca de lectura entre la gent suposadament 'experta``
La pregunta que et fan ja mostra com va tot.
Siguin prejudicis o amabilitat mal gestionada, l'important és que et mantens ferma en l'escriptura.
Llarga vida a les persones (i ho dic, ara sí, amb tota l'amabilitat possible) tossudes i constants.
(Desde que lo leí la primera vez me encantó. Se me quedó metido bien adentro en el rincón de las cosas bonitas).
Chiloé
Vaig néixer un dia clar, a meitat de maig,
a les sis de la tarda. Les finestres
miraven a ponent. Tot m’esperava.
La casa encara hi és, de cara a mar,
i la façana és blanca.
Hi he tornat i s’havien perdut
aquells que un dia m’esperaven.
Els jardins i les flors ja no hi són,
però tinc les paraules.
Olga Xirinacs
Una forta abraçada, Olga.
Olga, no faces gens de cas a la gent, la major part d'ella, com et vaig dir un dia, són les ones, tu i yo som el vent, sí, també hi ha o hi haurà qui mou el vent, o el meneja, pero un es jubila el dia en que se mor.
Yo això ho tinc molt clar i, he arribat moltes vegaes a atzucacs sinse eixida, que m'han fet pensar que ya li quedaven al Quixot que yo era, molt poques andances, pero al final sempre hi ha la veu discordant d'alguna persona que et fa remodelar tot l'edifici que t'havies posat a mamprendre.
I la mort de la paraua, hi ha una película que es diu aixina, de Dreyer, "Ordet", la paraula, que mos ho diu molt a les clares, el fi últim no és saber, sinó amar, com tu dius.
I en el futur hi haurà qui te tinga por, dirà, esta sap massa, pero lo que no arriben a comprendre és que només es pot saber, si eixe saber l'utilises en amor.
I et faran mil ensajos, mil proves, mil putaes, pero no et preocupes, si yo dic una cosa, difícilment em puc equivocar si li la demane a l'Esperit Sant.
I una atra cosa la paraula escrita no morirà mai, perque és la que globalisa el pensament, el coneiximent, en contra de la ciència, que està feta per a que el pensament no transcendixca.
La paraula, Olga, és amor, encara que també el pa es pot llançar contra un ull.
Be, no faces cas i seguix escrivint i fes-me cas a mi, yo no podria pensar que ya estigueres llunt per a poder-te comentar, per ad això Déu, suponc yo, ausaes, em dona la prebenda de la que t'he parlat en tantes ocasions sobre la teua vida. I sempre si Ell vol, està clar.
Un abraç des de Valéncia en carinyo.
Vicent Adsuara i Rollan
Publica un comentari a l'entrada