13 Novembre 22
Novembre és un mes de pas.
Octubre ens plegava l’estiu i encara deixava passar el sol per alguna escletxa.
Lluny havia quedat l’alta muntanya de cims feréstecs. I també lluny, no en
distància, la muntanya amb la casa que m’havia acollit els estius, font dels
meus enyoraments sense remei.
Un vegada, en
un caminet assolellat del bosc, em va sortir un conill petit i es va quedar
quiet. Jo també. Li anava dient paraules en veu baixa. Ell quiet. El monòleg va
durar una estona, fins que vam marxar tots dos, ell amb el seu pelatge suau i
jo amb un somriure. El mateix em va passar amb una família de senglars però en
ple bosc. Quiets i jo anar dient. Olor de pins al sol, grallar de gaigs buscant
la fruita. Ara m’he d’ajudar a caminar amb el carret i no he pogut tornar mai
més al bosc. Només de mirar el conillet de peluix que tinc a casa i que em guarda
la fotocopiadora, ja em ve el plor.
Avui diumenge
al matí hi havia veus i gentada: arribaven els del Betis. Després, una mitja
marató benèfica. Ara, el músic de carrer que tocarà tres hores i m’obliga a
posar l’aire condicionat i tancar la finestra. Cada dia. Cada dia. I ara serà a
l’hivern i tot, amb la calor. Vet aquí com un músic ambulant m’obliga a gastar
electra.
Novembre ens
tanca amb pensaments indecisos i la mort dibuixa interrogants com el fum de les
fulles cremades al jardí que havíem vist florir. Ens deixem portar pels somnis
en un paisatge de boira. Ens trobem i, per un moment feliç, entre llibres, jocs
i berenar, encara som avui i no demà.
***
Tres postals-collage
OX
9 comentaris:
Gaudeix d'aquest moment de felicitat, amb llibres, jocs i àpats... que demà serà demà.
M'agraden molt aquestes postals.
Aferradetes mallorquines, Olga.
Preciosa entrada, Olga, una abraçada!!!
Quina traça has anat adquirint amb els collages, Olga. Tenen un punt d'art, misteri i sorpresa que els fan únics.
També els teus escrits. Ens parles de la bellesa i de la vellesa. Rememoren instants viscuts a la muntanya i als boscos. Com que coincidim en moltes de les sensacions que descrius, sempre és un plaer llegir-te.
(No aconsegueixo que el comentari és publiqui amb el meu nom. No soc anònim: Xavier Pujol Guarro)
Tots els comiats són difícils i el de la muntanya, també. Especialment difícil. Com t'entenc, Olga! Que bé que conservis els records i que ens puguis explicar aquestes trobades amb el conill i amb els senglars... trobades que jo també he viscut i que em plau recorar a través dels teus mots. A mi no em calia anar gaire lluny, al meu carrer que anava pel mig del bosc ja trobava sempre conills i senglars. A la muntanya potser d'altes animalons. Ara fa dies que no els veig.
No deixis d'escriure al blog, ens fa feliços retrobar-te per aquí. Una abraçada, Olga!
Uan descripció molt maca d'aquest mes estrany, Olga. Aviat ens haurem d'abrigar i les festes animaran els carrers, tot s'acaba.
Estem vivint un mes de novembre molt estrany amb tanta calor, quan comenci a fer més fred ja marxarà el music!
Que bonic tot el que expliques Olga, sobre el conill i els senglars, no tothom n'ha vist en estat salvatge.
I deixa't portar pels somnis i gadueix d'ells, perquè sense els somnis la vida seria molt trista i avorrida.
Una forta abraçada!
Un novembre atípic, sí... Que bé que descrius les teves impressions emotives! Aquest text és un veritable poema en prosa.
Sobre "encara som avui i no demà": m'agrada molt aquest optimisme. Quan escric això ja ha arribat el fred, però me'l prenc positivament també.
Me gusta mucho tu escritura, Olga Xirinacs, tu ortodoxia y tu heterodoxia. Y cómo fotografía Marc Arias.
Publica un comentari a l'entrada