“CANTAREM LA VIDA”
“Cantarem la vida,
cantarem la nostra vida,
de poble que no vol morir”
Raimon.
Mai ningú ha expressat amb tanta
fermesa la voluntat del poble com ho ha fet Raimon des dels primers anys de la
nostra resistència.
Ho
canto amb llàgrimes als ulls perquè tot el que llegeixo als diaris em parla de
mort. Es mor el planeta, es moren els pobles per malaltia i despoblació, moren
els refugiats per mar i terra, es moren els nostres costums, es moren els que estimem,
es mor la llengua en què parlem i escrivim, es moren les esperances polítiques...
El
“ No, diguem no!!!” del mateix Raimon sembla que no ha deturat res. Ara la gent
acota el cap amb una submissió conformada, “ves què hi farem...” diuen.
Des
de la meva soledat que tant em fereix, em veig incapaç de suportar el pes de
tantes realitats nefastes que pesen al meu cervell. Que m’arriben per les
notícies i pel que veig al meu voltant. Entre família s’han perdut els costums
que marcaven amb esperança les nostres festes, grans i petites. Tot s’ha tornat
una carretera grisa, inacabable, de mal transitar.
He
acabat d’escriure un llibre de proses curtes. Es diu “Cua de vaca”. Un estiu de
la nostra joventut, Vicenç i jo anàvem per un camí de bosc de la Val d’Aran.
Pujàvem i em començava a cansar. Per darrere nostre venia un vaquer amb unes
quantes vaques i vam conversar una estona. En adonar-se que jo em cansava, em
va dir: “Agafi’s a la cua de la vaca”. Després de l’estranyesa, ho vaig fer i
la vaca em va remolcar una estona. No em perdono haver perdut la fotografia que
en va fer Vicenç.
Ara,
en pensar el llibre, he vist que necessitava una cua de vaca, un lligam fort,
per continuar el meu camí. No em vull quedar abandonada en un voral; vull pujar
amb la meva tribu, encara que necessiti la cua de la vaca que em remolqui
perquè ja no tinc força. Aquest és el significat del títol. Perquè estic
trista, però no vull morir.
=================
18 comentaris:
Coincidim amb l'amor a la vida, al País, a la llengua i a tot el que tan bé expressen les cançons del Raimon.
És una frase que la sento des de sempre: "són temps difícils "
Per a alguns, desgraciadament molt més que per altres.
Vils pescadors de les penes d'altres ompliran les xarxes i les butxaques venent ferro i foc per a assassinar persones.
No, diguem No!
Ho hem dit sempre però la història s'entossudeix a solucionar els desacords amb guerres sagnants.
Entre haver de dir NO o haver d'acotar el cap, hi trobem el Km 0, històries de proximitat, amb vides viscudes a la vora nostra
.
És difícil lluitar contra la injusticia. Per desgràcia el món està en mans de persones ineptes i alguns clarament bojos. La cua de vaca per a mí és la confiança en Déu. Però si deixem la Fe de costat, és la solidaritat. Crec que és l'únic que ens pot salvar. Una abraçada.
Olga, no te olvidamos ni los (las) para ti desconocidos/as. Cierra los ojos y siéntete acompañada.
El mon és complex i sempre estem caminant sobre riscos, malgrat tot, afortunadament, la força de la vida sempre sembla revidfar. M'ha agradat molt això de la cua de la vaca, tot un símbol, mai no sabem de quina cua ens haurem de refiar. Una abraçada!
Tots tenim la "nostra cua de vaca" amb què ajudar-nos. Tu, a més a més, tens una altra: la teua constància.
Salut i poesia!
Tots necessitem una cua de vaca a vegades, i més en aquests temps complicats. Tant de bo en tinguem sempre una a mà!
No és gens alentador el món en què vivim Olga. Escoltar les notícies és molt depriment...,gairebé totes les notícies són dolentes.
No m'estranya que et sentis així, jo soc més jove i a vegades, també penso que el món no té remei i que és per ficar-se les mans al cap.
De tota manera ets una persona molt treballadora, fixa't acabes d'escriure un llibre! Tenir la ment ocupada és el millor remei per continuar endavant.
Molts petons i molta força.
No podem acotar el cap, sempre ens podrem agafar a la cua que tinguem més a mà per tirar endavant, malgrat tot i tots.
Entenc que la solitud és difícil d'empassar, però les teves lletres sempre són alegria i un conhort per a nosaltres.
Aferradetes dolces, Olga.
Estimada Olga, estic totalment d'acord amb aquest Post que has fet,,Cantarem la vida i si podem, la viurem! Per si no ens havia sacsejat prou la pandèmia, que no era culpa nostra, ara ho fa la guerra que bé es podia convertir en mundial. A aquest paio, barreja de Stalin, Hitler , i Musolini esperem que no se li acudeixi fer cap bajanada més grossa ( s'estan mirant l'armament nuclear). Encara bo que sembla que Europa s'ha decidit a barrar-li el pas. Quan veig aquelles cues de dones i criatures amb cares tristes de gana i de fred em fa mal el cor...
Ma fet gràcia això de la cua de vaca , jo diria que la teva és escriure poesia o prosa, tan se val!
Bona nit Olga.
Ens hem d'espavilar per trobar cues de vaca on sigui i com sigui. L'escriptura, la lectura, els collages, els dibuixos, els blogs, els jocs, la comunicació amb les altres persones ja sigui presencial o virtual... i així anar caminant endavant per poder cantar la vida.
Ja sé que costa, perquè tenim molt males notícies, però sempre n'hi ha una de bona, permanent i resistent: les bones persones que ens envolten i que ens estimen i que d'una manera o altra ens acompanyen.
Bona nit Olga! encara que sigui de lluny, tant de bo ens puguem fer companyia. Una abraçada.
Quina alegria saber que has acabat d'escriure un nou llibre... Se'ns està quedant tot als dits, però la paraula perdura. La paraula és la nostra cua de vaca! Abraçades, amiga
Porto una estoneta pensant què dir-te sobre aquesta entrada. Penso que t'admiro molt per com ets, tant per com escrius, que ja és dir. L'esperança és el darrer que es perd, per tòpic que sigui.
Que bonic tot el que diu.
Que fàcil seria tot amb una mica més de cor i menys poder.
Però no ens queda una altra que tirar endavant, sempre endavant.
Som aquí, Olga. Alguns venim només de tant en tant, però hi som. Hem de buscar-nos la cua d'una vaca per enfilar-nos pels pedregars que haurem d'anar sortejant. No et puc dir que no estiguis trista, em sembla que la tristesa ens va envair ja fa força temps, i ho va fer per quedar-se.
Malgrat els inconvenients, hi ha una espurna d'esperança que ens fa fer coses i fa que tirm endavant... he tornat a engegar el blog, per explicar-me i explicar coses sobre aquesta esperança, de vegades només en forma de desitjos pendents. Una abraçada!
Moltes felicitats pel permi Jaume Fuster, Olga! Un reconeixement necessari i just! Estem tots molt contents.
Mi más sincera enhorabuena para ti, Olga Xirinacs, por el premio Jaume Fuster, merecidisímo por tu trabajo incansable y aportación a la literatura.
Chiloé
No, Olga, no estàs morta ni ho estaràs en molts anys.
Dones com tu, amb 'Al meu cap una llosa' em varen fer comprendre a les dones, fins on es pot.
Ya voldrien alguns o algunes que callares, però ni tu ni yo els deixarem.
Saps que tinc el gran honor d'haver-te conegut i parlar ab tu?
I el meu apreci i reconeiximent és sincer.
Vicent Adsuara i Rollan
Publica un comentari a l'entrada