PELS SUÏCIDES TAMBÉ



PELS SUÏCIDES TAMBÉ
*
21-7-18
*
El dia 15 vaig veure que venia cap al Balcó del Mediterrani una processó singular i participada. Els pares  Carmelites, després de 30 anys, recuperaven aquest estiu una processó amb la Mare de Deú del Carme a espatlles de quatre persones, que  arribava pel centre de la Rambla Nova i parava al Balcó. Allà va tenir lloc la benedicció del mar. La primera impressió va ser de pel·lícula de Fellini.
            Al Serrallo, barri mariner, de sempre que s’ha celebrat la benedicció del mar amb un seguici de barques. Com en tantes altres poblacions de la costa. Però aquesta processó per terra revivia a través del temps, amb encenser i una petita banda de música.
            En veure aquell acte, vaig pensar en una benedicció del terreny immediat sota la barana, 35 metres de tallat vertical. He escrit el llibre “El balcón de los suicidas” (Omicron). Em va semblar just que es beneís aquell terreny on han perdut la vida força persones. A mi, la benedicció em va fer aquest efecte, però els qui beneïen des del Balcó no ho devien pas pensar.
            *
            Fotografies d’OX
           

13 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

A mi em passa una cosa. No m'atreu de llegir res de Primo Levi, Sandor Marai o Stefan Zweig perquè sé que van acabar suïcidant-se. És com si tot el que han escrit ho preconitzés, i a mi aquest tema em posa trista, per experiències personals, tot i que no tinc cap tendència suïcida personalment. Evidentment jo també beneiria aquest Balcó.

Júlia ha dit...

Helena, són tres casos molt diferents, en aquest tema cal considerar les motivacions individuals, també.

Júlia ha dit...

Aquest tema encara te molts tabús al volt, de fet hi ha indrets, com aquest Balcó, que sembla que exerceixin una estranya influència sobre determinades persones. No és el mateix un suïcidi incomprensible, sovint motivat per una depressió i que pot afectar gent jove, que casos com el Marai o Charles Boyer, gent molt gran, sense família propera i malalta. El cas de Levi encara es qüestiona avui, no és del tot segur que fos un suïcidi. Pel que fa a Zweig, el seu món s'enfonsava, el que sap greu és que arrossegués a la mort la seva segona dona, molt jove. Tots tres són grans escriptors, la valoració literària té poc a veure amb la mort, al capdavall el suïcidi assumit en una edat tardana crec que és una expressió de llibertat. Ja dic, un altre tema és el de gent més jove, en aquest cas hi ha gairebé sempre depressions no tractades o mal tractades o mal diagnosticades. Recordo el llibre del Jordi Fraginals, de Pous i Pagès, en el qual es tracta el suïcidi com un darrer acte de llibertat conscient del protagonista.

Júlia ha dit...

Jo també tinc algun cas a la família, fins i tot el d'un ex-alumne, crec que a la majoria de famílies hi ha algun cas tot i que abans s'amagaven, com tantes altres coses.

novesflors ha dit...

Jo en la família no tinc cap cas però sí de gent coneguda. I impressiona, la veritat perquè tots eren joves.

Galionar ha dit...

Expliquen que anys enrere les persones suïcides no tenien ni dret a ser enterrades als cementiris, i que no podien anar al cel. Jo no sé si podien anar al cel o no; el que sembla cert és que amb la mort s'alliberaven definitivament de l'infern interior en què vivien...
El meu gran respecte per les persones que prenen aquesta decisió. Que d'alguna manera, ni que sigui indirectament, rebin una benedicció, em sembla prou encertat.

Júlia ha dit...

Cert, fins fa poc no tenien dret a ser enterrades als cementiris convencionals, durant la República els cementiris van deixar de ser religiosos i en aquella època no es va fer distinció d'aquest tipus. Encara en els setanta un conegut, amb una mare depressiva que es va suïcidar, va tenir problemes amb aquest tema. De tota manera de capellans n'hi ha i n'hi havia amb molts tarannàs, dogmàtics i comprensius, els segons feien la vista grossa en aquests casos, si podien.

Crec que en alguns casos que poden semblar inexplicables la decisió és fruit d'una malaltia depressiva i en d'altres és un acte de llibertat, em temo que la vida la tenim sobrevalorada, tot el meu respecte, doncs, i les benediccions que calguin. Que et culpin socialment per matar-te ja em sembla el súmmum del surrealisme. Una altra qüestió és el fet de què encara familiars i amics viuen molt malament, en general, aquest tema, sobretot, com és natural, en el cas de gent jove o de mitjana edat.

Recordeu que Judas es va suïcidar, segons explicació tradicional, penjant-se d'una figuera.

... i escaig ha dit...

he llegit el llibre 'El balcón de los suicidas', em va impactar
és difícil entomar el grau de tensió de qui paga amb la vida l'excés de patiment
el teu punt de vista és excepcional per haver estat testimoni de proximitat i escriptora alhora
em va ajudar a entendre aquesta circumstància sempre complexa

sol passar que de teves a meves...
.

Carme Rosanas ha dit...

Tot el meu respecte, també pels suïcides. M'afegeixo al que diuen la majoria de comentaris anteriors.

Estic d'acord amb la Júlia que molt sovint són persones amb depressió, però no sempre. A vegades és una decisió presa de manera ben conscient i amb tot el dret i la llibertat per a complir-la. Si la vida es fa tan dura per algunes persones, sigui per la raó que sigui, qui els pot privar del dret deixar-ho córrer tot!

He de llegir "El balcón de los suicidas, m'agradarà veure el teu punt de vista, Olga.

Recordo una vegada que al poble es va suicidar un veí i tot i que jo era joveneta ja em van indignar molt els comentaris superficials d'algunes persones i la poca comprensió i empatia pel patiment.

xavier pujol ha dit...

Fa molt temps, un cosí germà meu de poc més de 20 anys també es va suïcidar llançant-se per un balcó. El de casa seva, a Sants.
Era una mica més jove que jo, de petits havíem jugat junts. Era un noi esplèndid, havia escrit algunes poesies. Què li va passar pel cap? No ho sabrem mai. Ens resta el seu record, les seves fotografies i alguns escrits. I sobretot una gran tendresa cap a ell.
L'església oficial mai ha tingut comprensió cap el suïcides. Una familiar llunyana es va suïcidar a Girona en plena misèria de la postguerra. I els capellans del nacional-catolicisme franquista la van fer enterrar fora del cementiri.
Per sort alguns sacerdots actuals ja no pensen igual, però encara hi ha molta feina a fer. Part de l'Església encara no aplica la caritat cristiana que ella mateixa predica.

M. Roser ha dit...

Jo no he conegut mai cap persona que s'hagi llevat la vida, pel motiu que fos...És molt trist haver d'arribar a aquests extrems a mi em fan molta pena i es mereixen que algú beneeixi tan per terra com per mar el lloc on van deixar el seu darrer fil de vida...M'agraden les processons de la Mare de Déu del Carme, amb les barques i trobo que recuperar les antigues tradicions, sempre és positiu!
Bona nit, Olga.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Jo crec que les benediccions arriben a tot arreu... Basta que algú hi pensi, com tu.

Joan Josep Tamburini ha dit...

Hola Olga. Ja he tornat del Perú, del proyecta solidari en un barri de "faveles". Ha estat una experiència molt forta. En el meu blog ja aniré explicant coses poc a poc. Una abraçada: Juanjo