L'ARROGÀNCIA FAGOCITADORA

L’ARROGÀNCIA FAGOCITADORA.
*
9-1-15
*
Em ve de gust explicar un fet antic, que mostra com als “mandarins” se’ls comporta tot allò petit i gran. El fet és petit, però la primera exclamació en veure l’article on sortia, va ser: “¡quina cara, aquest paio!”.
          Era el 6 de juny del 1989. La Fundació Miró va convidar un grup format per les persones següents: mn. Josep M. Aragonès; Eduard Castellet; Narcís Comadira; Lluís Duch; Xavier Folch; Joan Guinjoan; Manel Ingla; David Jou; pare Cassià M. Just; Jaume Lorés; Rosa M. Malet; Antoni Marí; Raimon Pànikar; Albert Ràfols-Casamada; Raimon Ribera; Joan Rigol; Montserrat Roig; mn. Josep M. Rovira Belloso; Antoni Tàpies; Eugenio Trias; José M. Valverde; Olga Xirinacs. El motiu: debatre un article d’Antoni Tàpies a La Vanguardia del 14-2-89, amb títol “ En defensa de la recuperació de les capacitats cognitives i ètiques de l’art. ¿PINTURA COM A SAVIESA?”
          Em vaig preparar tota una argumentació ben estudiada, que conservo juntament amb les observacions dels altres assistents. Gran tema, grans valors.
          Dimarts 11 de juliol de 1989 surt a La Vanguardia un llarg article d’Antoni Tàpies amb el títol “ART I RELIGIÓ. ¿L’exhibició (en torn de l’exposició Millenum) és conseqüència dels vents d’una política regressiva que bufen actualment en l’Església?”
          Aquí el gran home, sense encomanar-se a Déu ni al diable, exposa com a seves, fil per randa, totes les nostres argumentacions obtingudes a la Fundació Miró. No esmenta la Fundació, ni la reunió, ni la gent que va parir les idees: tot és ell i només ell, i als altres, que els bombin, com solen dir a Vila-seca. Tots al seu servei i puntada de peu al cul.
*
Collage d’OX, sèrie Manic.


10 comentaris:

Josep Gironès Descarrega ha dit...

És un costum massa estès que algunes persones es posin a seure a la taula que altres han parat, però això és especialment trist al món de la cultura. Per tot plegat, s'ho val observar els que més pit treuen, tot i pensar que al seu interior només hi ha aire i buidor.

Montse ha dit...

El mateix que va fer Alexandre Cirici en un dels seus llibres, on va recollir gran quantitat d'arguments recollits a les seves classes... als alumnes ens va fer molta ràbia!

xavier pujol ha dit...

Olga, a més del que diuen a Vila-Seca, en aquest cas concret que expliques s'hi podria aplicar aquella dita que diu:
"Els uns s'emporten la fama i el altres carden la llana."
Hi ha persones que constantment volen lluir la seva "saviesa" encara que sigui a costa de la dels altres.
El modus vivendi del xuclador de sang que has inserit al collage en seria un exemple.

M. Roser ha dit...

Caram, aquest sembla que s'ha aprés força bé allò de "copiar y pegar". Per cert a mi el Tàpies no m'acaba de fer el pes...
Petonets, Olga.

Carme Rosanas ha dit...

Ja diu moltes coses de la persona, un fet així. Un egocentrisme molt gran, una falta de respecte en vers les altres persones i saber-se intocables i que ningú els hi dira res. I tu tira que jo m'hi e ganxo... Sembla que tot val...

Quina llàstima! Els que haurien de donar exemple, perquè tenen més cultura i més "ediucació" que ka majoris.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Molt estimada amiga: fa malícia, sí. Però crec que no hem d'estranyar-nos d'això (refusar-ho, sí, per sentit de justícia i, encara, bon gust). No ens n'hem d'estranyar perquè és més habitual del que seria honest.
Algun dia que ens veiem t'explicaré alguna anècdota més en aquest sentit. Abraçades

...iescaig ha dit...

I encara, com si el fet no fos del tot punible pel què representa, hi ha l'afegitó de fer-ne ostentació pública; arrogància allà on no hi ha substància;

Helena Bonals ha dit...

El dissenyador André Ricard deia que quan et copien és que t'admiren. I Kundera diu que no hi ha cap plaer al món superior a ser admirat.

A mi Tàpies com a artista, malgrat tot, m'agrada.

Clidice ha dit...

No puc evitar que m'agradi l'obra de Tàpies. Però un acte com aquest, encara que sigui massa sovintejat, no deixa de ser deplorable i reprovable. Quan penso amb resignació en com n'és d'habitual, penso que m'estic fent vella a marxes forçades, perquè ja no em queda esma ni d'escandalitzar-me. Això sí, em sap greu i me'n dolc per tu. Una abraçada.

Maria Dolors Giral ha dit...

Si jo t'expliqués!.