LA MARIANA AL PORTAL DE LA SANTA CATEDRAL O DES DE LA DÀCIA ROMANA A LA ROMA CATALANA


LA MARIANA AL PORTAL
DE LA SANTA CATEDRAL,
O
DES DE LA DÀCIA ROMANA
A LA ROMA CATALANA
*
5-1-15
*
Com que ahir era diumenge, vam pujar a la catedral a retratar la Mariana.
          Menuda, prima, assegudeta a l’esglaó d’entrada del solemne i sagrat recinte, oferia el somriure humil de qui vol inspirar compassió per obtenir una moneda. Va somriure en veure’m. Permís per la foto. “Sí, però no em posi a Internet, que després em veuen...” ¿Qui veu Mariana? ¿Quants retrats li han fet, que pugui saber que la veuen per la xarxa? No n’he de fer res, jo, que li pregunto quants anys té: “trenta-sis, i vaig arribar a aquesta porta als setze, pocs dies enrere va fer els vint anys que hi sóc”. Fred i calor, somriure pàl·lid, vint anys de Mariana guardant com un àngel aquesta porta coronada pels apòstols, dels que en cau un cada cent anys, diuen. Que no li caigui sobre a la Mariana, només li faltaria aquesta. Bon titular: “Una mendicant romanesa que guardava aquesta porta catedralícia durant més de vint anys, mor aixafada per un apòstol de pedra, que l’hi tenia jurada perquè ell la pretenia i ella no en feia cas.”
          Mariana és de la bella, important i culta ciutat de Kluj Napoca, de l’antiga Dàcia Romana. Va ser capital històrica de la regió independent de la Transsilvània el s. XVI. Actualment segona ciutat de Romania, amb bona universitat i una memòria molt interessant de la història, a cavall de romans i hongaresos. Els pobles dominants en armes s’alimenten de les invasions, tant abans com ara. Preguntar a Mariana per què va emigrar i per què té quatre fills des del portal de la catedral metropolitana i primada de les Espanyes seria un tema llarg.
          Avui, dia d’un altre sant estrany, Simeó l’Estilita, que ho feia tot dalt d’una pedra, he retratat un sol de través. El mateix sol que il·luminava romans, dacis, romanesos i estilites, ara ens fa llum a nosaltres mateixos.
          *



14 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Sembla estrany que algú vulgui fer de la seva vida una postura de mendicant, de forma real, vull dir. Perquè mendicants ho venim a ser tots, d'una manera o altra, necessitats com estem, encara que només sigui d'aire...

xavier pujol ha dit...

Finalment el somriure tímid de la Mariana ha aparegut a la xarxa.
Tant de bo que l'apòstol de pedra li demostri el seu amor d'una manera més amable, i que algun dia se li obrin portes d'oportunitats.
Esperem que aquest 2015 també li somrigui a ella.

Jordi Dorca ha dit...

Fa dies que hi penso. La bellesa sempre és trista? Aquest somriure m'ho torna a recordar.

Salvador Macip ha dit...

Molt interessants els posts sobre els "irregulars" del teu Baker St. Tots els barris i pobles en tenen, en un format o altre, i cal recordar de tant en tant que són més que no part del paisatge.

Jo no sóc tan bo om Lo Gayter fent rodolins però també et desitjo un molt bon 2015!

Carme Rosanas ha dit...

Si, un somriure trist ... Vint anys guardant la catedral... Em sembla una eternitat... Fred, calor, dies "aprofitables" en unes quantes monedes i dies buits, sense monedes... Vint anys!!!

Per reflexionar-hi molt i per veure què estem fent tan malament que en 20 anys no hagi trobat cap oportunitat...

novesflors ha dit...

Jo també en conec una romanesa d'aquestes. Té dues nenes. Camina pel mercat tot esperant alguna almoina. De vegades li compre algun queviure, o detergent perquè rente la roba. Sempre em pregunta com estic i em conta alguna cosa... com si fos una vella coneguda.

novesflors ha dit...

He pensat en el comentari de Jordi Dorca. No crec que la bellesa sempre siga trista, però sí que potser hi ha una certa bellesa en la tristesa.

M. Roser ha dit...

Aquesta foto de la Mariana, és molt entranyable, ben arraulideta a la porta de la catedral...
I és cert , el sol no ha canviat segueix il·luminant el mateix des de fa mil·lennis a les persones que sí hem anat canviant...
Peonets., Olga.

Maria Dolors Giral ha dit...

En Jordi Dorca comenta o pregunta si la bellesa sempre és trista. Jo segueixo i penso si la tristor té un punt de bellesa. Potser perquè en ella s'hi barregen molts altres sentiments i perquè, en definitiva ens cal bellesa per viure i per poder arribar a tenir un somriure tan bonic (malgrat la seva tristor) com el de la Mariana.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

La mendicitat és una activitat que massa sovint està organitzada i que no busca altra cosa que guanyar diners, just el mateix que els que estem llogats a temps parcial a la nostra feina .

Teresa Duch ha dit...

Sobre la pregunta de la Carme. No sé si nosaltres ho hem fet malament i no li hem donat cap oportunitat a la Mariana. Cada cas és diferent, però hi ha gent pobra que no es deixa ajudar. El problema deu venir de més lluny, que falti l'esperit necessari per creure que tens dret a una altra forma de viure.

... i escaig ha dit...

a vegades la vida es va entreteixint en bucles, i sembla que no ha d'enfilar mai la línia recta;
però alhora ens ofereix alternatives, camins i sortides i possibilitats a cada instant, que acceptem o no; i amb cadascuna d'aquestes eleccions anem configurant la nostra manera coherent de viure;

penso que la bellesa -trista, exuberant, simètrica...- és inevitable i necessària,
i, en canvi, segons quins apòstols de pedra són perfectament evitables, per innecessaris
.

Unknown ha dit...

La Mariana té el somriure innocent com si avui fos el primer dia que ocupa el seu domicili. Tal vegada amb l'apòstol tingui el cinquè fill.
Salut, Olga!

Manel Aljama ha dit...

Vint anys! Pot escriure un llibre! Ho sento per la Mariana però he fet circular encara més la seva foto, amb el teu article: Arraona Romana (portal dedicat al món romà) i el meu Google+