PLÀNOL DEL SECTOR

PLÀNOL DEL SECTOR
*
9-2-14
*
Són cinc illes de cases. L’amplitud és poca, aquí no és Barcelona; i els carrers més aviat estrets. Rambla de Tarragona, des del mercat fins al carrer d’Adrià, ja prop del Balcó. Al meu pas trobo els joves de diverses ONG o Creu Roja, carpeta en mà adreçant-se a cada vianant. La parella amb dos gossos i flauta, asseguda a terra, que pidola. El romanès de l’acordió. Un africà, criatura penjada a l’esquena, que ven collarets pels bars. Una dona de mitjana edat que demana, sola. Les noies de la perfumeria, que reparteixen els papers amb l’oferta temptadora.
Al passeig hi trobaré Enrico, el que fa anys que toca el salteri. Ahir el vaig saludar perquè feia temps que no el veia ni sentia: “fa fred i no hi ha gaire gent”, em va dir. I Edgar, el noiet de les bombolles, que ja he retratat alguna vegada. Tots es coneixen. Et poden dir la fitxa l’un de l’altre i del de més enllà. Un mapa de la ciutat amb els punts estratègics necessaris per obtenir el petit rendiment de cada dia. Un sector curt, aquest, amb una densitat espectacular de captaires. Periòdicament hi acudeixen també els de la cama tolida, asseguts a terra. O, al cantó més transitat, s’hi instal·la alguna taula petitòria, o un inflable turístic, o els castanyers quan n’és el temps. No és en aquest curt sector, però val la pena esmentar que la romanesa de la porta de la catedral fa anys que ocupa el mateix lloc. La vaig veure arribar i allà va créixer fins tornar-se una dona secardina. Deu ser bona plaça, aquesta, penso.
En fi, el meu recorregut habitual és aquest. Habitual en tots sentits: ells em miren però ja no em veuen. Jo els veig però no els miro gaire. Alguns es renoven, jo no.

*
Collage postal d'OX

12 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

És la vida que passa davant dels teus ulls. Imperfecta, matussera com un quadre impressionista.

Jordi Dorca ha dit...

Tens recorregut, ergo ets viva. Alguns potser ja no en tenim, de recorregut. O ens hi hem perdut sense remei. O ens hem aturat a fer d'estàtua. Perquè el joc comenci. Perquè continuï.

Anònim ha dit...

Potser van canviat els actors segons les èpoques i les circumstàncies, però les places i els carrers ja ho tenen això: són l'aparador d'un temps. Fa poc, a Barcelona (ara no recordo on), una mena de profeta anunciava la fi del món.

A vegades tinc l'impressió que hem canviat ben poc.

Montse ha dit...

Ja he parlat alguna vegada del negre de la porta del Caprabo. Ja fa cinc anys que hi treballa. A la porta, dic. Demanant que li compris alguna cosa, que després - em consta- ell torna a vendre.

Vaig parar de comprar-li coses el dia que em va rebutjar un enciam i mig quilo de mongeta tendra.

"Eso no se vende", em va dir.

Doncs ja t'ho faràs, vaig pensar.

Potser sóc massa exigent. O potser ell és massa exigent.

novesflors ha dit...

Ací també hi ha molts pidolaires i, el que és pitjor, es barallen entre ells per ocupar llocs determinats. Fa anys que hi és una noia romanesa amb una nena petita. Et demana que li compres mig pollastre, o llet per a la nena, i detergent per rentar la roba...

Relatus ha dit...

Tant de bo la vida d'aquestes persones es renovés i no necessitessin estar-se al carrer, tret que els vingués de gust.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

D'ençà que una romanesa embarassada em va prendre el pèl que estic una mica moixa amb els captaires...

Unknown ha dit...

A on va aquesta societat que no te cura dels més indefens?
Sospito que tindren temps pitjors encara.

Una abraçada.

xavier pujol ha dit...

No hi entenc ni un borrall d'economia, però potser era preferible el deute de l'Estat que el de les persones.
Però així ho ha decidit la Merkel, el Sarkozi (quan manava) i tots els seus acòlits.
Han aconseguit més diners per als corruptes i més misèria per als pobres.
Fita

M. Roser ha dit...

Ens has fet una bona descripció del paisatge humà que trobes en aquests carrers del teu voltant, més aviat estrets...Són com un collage, humà!
Bona nit, Olga

Josep Gironès Descarrega ha dit...

La nostra esciptora de capçalera diu: "Alguns es renoven, jo no".
A casa nostra només cal renovar allò que s'ha quedat endarrerit i vell, i no és el cas de la nostra literata; en cap cas!

Eduard ha dit...

La pobresa al carrer és aparentment més visible, però sovint es mimetitza amb el paisatge. La pobresa oculta que creix dia a dia amb els estralls de la crisi que colpeja les dites classes mitjanes s'apunta també com a invisible, bé que intramurs. Curiosament, doncs, dintre i fora dels murs s'esdevé un mateix procés d'enfosquiment de la realitat incòmoda de la precarietat.
La teva mirada, Olga, però, va més enllà -com no?- i és capaç de veure des dels ulls dels altres. I així es fa evident la barrera invisible que ens separa i que és tan espessa com un mur.